Sentencia Penal Nº 377/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 59/2007 de 03 de Julio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció 10ª Penal

Recurs d'apel.lació nº 59/07-C

Judici de Faltes nº 798/07

Jutjat d' Instrucció nº 11 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, tres de juliol de dos mil vuit

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, Magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència, el

present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 798/07 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 11 de Barcelona, en tràmit davant aquest

tribunal en virtut del recurs d'apel.lació interposat per la denunciada Susana contra la sentència

condemnatòria dictada el dia 25 de juny de 2007 per amenaces i maltracte.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: "que debo condenar y condeno a Susana como autora criminalmente responsable de dos faltas contra el orden público, a la pena de 12 DÍAS DE MULTA cada una de ellas, con una cuota diaria de 5 euros, quedando sujeta a una responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas impagadas, con expresa imposición de la mitad de las costas del juicio. Asimismo, la condeno como autora de una falta de malos tratos a otra pena de 12 DIAS de MULTA con idéntica cuota y responsabilidad personal subsidiaria en caso de impago, así como imposición de la mitad de las costas del presente juicio".

SEGON.- Contra l'esmentada resolució va interposar recurs -dins de termini legal- la denunciada. Admès a tràmit per provisió de 10.7.07, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la defensa dels denunciants es van remetre les actuacions a aquest tribunal de segona instància per a la seva resolució d'acord amb el dret. Per diligència d'ordenació de 16 de gener de 2008 s'ha designat magistrat ponent a l'Il·lm Sr. Andrés Salcedo Velasco d'acord amb el torn de repartiment prefixat. Per provisió de 16.6.08 s'ha procedit al canvi de ponent atesa la baixa de l'anterior com a magistrat en actiu, i s'ha designat a l'il·lm Sr. Santiago VIDAL i MARSAL. Han quedat les actuacions per a dictar sentència, sense convocar vista pública atès que no ha estat sol·licitada per la part apel·lant ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA íntegrament el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.- Formalitza el recurrent a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre , en relació amb l'art. 790, l'apel·lació de la sentència que la condemna a títol d'autora de dues faltes d'amenaces ( art. 620.2 CP ) i una de maltractament físic ( art. 617.1 CP ), en un escrit d'al·legacions escrit del seu puny i lletra. Atès que consta redactat sense assistència jurídica d'advocat, i per tant no reuneix els requisits formals de sistematització jurídica que exigeix la llei, la Sala estudiarà el recurs -en clau de tutela judicial efectiva de l' art. 24.1 CE - sota els següents epígrafs jurídics: A) Vulneració del principi constitucional de presumpció d'innocència i error en la valoració de la prova imputable al jutge "a quo". B) Infracció de llei per aplicació indeguda dels arts. 617.1r i 620.2 CP .

La hipotètica vulneració de l' art. 24.2 CE i subseqüent error en l'apreciació de la prova que denuncia l'apel·lant, se centra en qüestionar l'encert del jutge penal a l'hora de valorar la testifical practicada en el judici oral. Després d'afirmar que la declaració de la metgessa denunciant i del testimoni que va acudir en auxili de la víctima, al·lega que la única prova sobre la que es construeix el silogisme de culpabilitat en la sentència apel·lada, és la declaració d'ambdós implicats, a qui imputa que no diuen la veritat del que va succeir el dia 13 de juny de 2007.

La Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova testifical en aquesta segona instància és inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge "a quo", d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril i 114/88 de 10 de juny, doncs es tracta d'una prova de caire personal la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament. És obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes, només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut en error manifest en la valoració de la prova practicada en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà en consciència i de forma conjunta les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix pels principis acusatori i "in dubio por reo".

Doncs bé, l'estudi de les diligències practicades, l'acta del judici oral i la sentència, posen de manifest que es va practicar prova testifical consistent en la declaració de la denunciant Dra. Paloma , qui explica amb detall el context en què es va produir l'incident verbal i físic, alhora que aporta un testimoni presencial -el Dr. Mauricio - que confirma sense contradiccions la seva versió. De fet, la mateixa apel·lant reconeix en part els fets imputats quan sosté que es va posar molt nerviosa perquè ja feia més de 2 hores que estava a la Sala d'espera del CAP i encara ni l'havien atès. Però com recull amb encert la sentència, aquest hipotètic retard de cap manera justifica la seva reacció irada i ofensiva, doncs la llei de Sanitat 11/86 ja preveu que els pacients puguin interposar queixes per escrit si consideren deficitària l'atenció mèdica rebuda.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador esbrinar qui dels dos és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, i les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han aportat els testimonis presencials. L'acusada nega en el seu recurs tota amenaça i agressió però no nega pas que estava indignada perquè el personal administratiu estava fent passar davant seu altres pacients, malgrat que -afirma però no acredita documentalment- ella tenia hora concertada prèviament.

En aquest context, el Tribunal Suprem, en sentencia de 8 de febrer de 1999, ha matisat que (sic) "la credibilidad del testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio". Aquesta jurisprudència ha estat reforçada amb les STC 167/02 i STS 41/03, en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

Escau doncs desestimar el primer motiu de recurs atès que l'apel·lant no aporta cap prova autèntica adient que ens permeti modificar aquella primera resolució judicial.

II.- El segon motiu de recurs, de caire subsidiari i alternatiu, es recolza en que la conducta executada no mereix pas una sanció pecuniària ( multa) que se li ha imposat, i sol·licita es deixi sense efecte.

La Sala no pot compartir aquest criteri en seu de manca de tipicitat penal, atès que la LO 15/03 recull com a delicte ( i no simple falta) les amenaces i agressions a personal sanitari i/o docent en el decurs de la seva funció pública. És a dir, ja prou benevolent ha estat el jutge penal sentenciador en no ordenar la incoació de diligències prèvies per delicte a l'empara del que permet l' art. 24 CP , atesa la condició de funcionaris de l'ICS dels perjudicats, car els fets van succeir en el CAP.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat ni mala fe en la part recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici,

Fallo

Que desestimant el recurs d'apel.lació formalitzat per la denunciada Susana contra la sentència condemnatòria dictada el dia 25 de juny de 2007 pel jutjat d'instrucció nº 11 de Barcelona , he de CONFIRMAR i CONFIRMO íntegrament l'esmentada resolució, amb declaració d'ofici de les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el Rotlle d'apel.lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.