Sentencia Penal Nº 387/2019, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 105/2019 de 07 de Mayo de 2019

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penals ràpids núm. 105/2019 - B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL NUM000 DIRECCION000

Procediment Abreujat núm. 350/2018

Data sentència recorreguda: 11/01/2019

SENTÈNCIA NÚM. 387/2019

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 105/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL NUM000 DIRECCION000 en data 11/01/2019, en procediment Abreujat núm. 350/2018. Han estat parts: apel.lant, Basilio , representat per la Procuradora Sonia Almero Molina i assistit per la Lletrada Nuria Serra Sellares; apel.lada, Irene , representada pel Procurador Ángel Vilaplana Casas i assistida per la Lletrada Mónica Recasens Grau, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, set de maig de dos mil dinou.

Antecedentes

Primer.L'11 de gener d'enguany el Jutjat Penal núm. NUM000 de DIRECCION000 dictà sentència amb la decisió següent: 'Debo condenar y condeno a Basilio como autor penalmente responsable del art.28 CP de la siguiente infracción penal en grado de consumación:

1º Un delito de amenazas del art 153.1 CP , sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad por el que se impone las siguientes penas De 80 días de TBC, y privación de la tenencia y porte de armas por 3 años.

Se impone como pena accesoria por aplicación de lo dispuesto en el art.57.1 y 2 CP en relación con el art.48 CP , la prohibición de aproximarse a la persona de Irene , a una distancia inferior a 1.000 metros tanto de su persona, como de su domicilio, lugar de trabajo o cualquier otro que habitualmente frecuente así como la prohibición de comunicarse con la misma por cualquier medio, directo o indirecto, todo ello por un período de 3 años.

Responsabilidad Civil; deberá abonar el condenado a la Sra. Irene la cantidad de 140 euros por las lesiones sufridas con los intereses del art 576 de la LEC salvo que la misma renunciara. Todo ello en virtud del art 109 y 116 CP .

Medidas cautelares: Continúan vigentes las dictadas por auto de fecha 10/10/2018 que se abonaran para la pena.

Costas procesales. Se condena a Basilio al pago de las costas del presente procedimiento. En el caso de que tuviera reconocido en esta causa el derecho a la asistencia jurídica gratuita previsto en la Ley 1/1996, de 10 de enero, de asistencia jurídica gratuita no le resultarán exigibles salvo que en el plazo de tres años viniera a mejor fortuna ( art.36 Ley 1/1996 de 10 de enero )'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Basilio . Español mayor de edad con DNI nº NUM001 , con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia, quien mantuvo una relación sentimental con Irene , el día 8/10/2018 sobre las 16 horas se dirigió al bar DIRECCION001 de la Rambla de DIRECCION002 de la localidad de DIRECCION003 , y en el interior una vez mantuvieron la discusión y con ánimo de ,menoscabar su integridad física le golpeo en la espalda y en la cara mientras le decía ' me has tirado como un perro, yo puedo follar a quien quiera pero tú no' o ' corre corre que no hay carretera para correr, cuando te coja te hare pam pam'

Consecuencia de los hechos le ocasiono al Sra. Irene lesión vesicular residual en cara palmar del 5º dedo de la mano derecha y leve tumefacción interdigital que preciso para su sanidad una primer asistencia facultativa y 4 días no impeditivos de curación'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Basilio , el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposaren el Ministeri Fiscal i la representació processal d' Irene .

No acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, que substituïm pel següent: Cap a les 16 hores del dia 8 d'octubre de 2018, a l'establiment de bar situat a la Rambla de DIRECCION002 , núm. NUM002 , de DIRECCION003 , Basilio i Irene , ambdós majors d'edat, tingueren una discussió, que començaren en la terrassa del bar, on va ser present la filla comuna.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant un únic motiu d'impugnació: 'error en la valoración de la prueba', sobre la base del qual demana la lliure absolució.

Segon.Per donar resposta al motiu de recurs cal examinar la gravació digital del judici oral, que constitueix l'acta del plenari, i d'aquest examen resulta que en aquest acte es van practicar les proves següents: 1) interrogatori de l'acusat (minuts 1 a 5 de la gravació); 2) declaració de l'acusadora particular (minuts 6 a 9); i 3) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 9).

El tribunal no pot compartir l'opinió de la jutgessa a quo pel que fa a la suficiència de la prova practicada per enervar la presumpció d'innocència que interinament emparava l'acusat, perquè els informes mèdics, siguin d'assistència o medicoforenses, del que donen raó és de la producció d'un resultat lesiu, no pas de la concreta dinàmica del fet causant, i menys encara de la identitat del causant, fets que s'han d'acreditar per altres mitjans de prova, normalment de caràcter personal, operant eventualment els informes mèdics, respecte d'aquestes altres proves, com a corroboracions objectives perifèriques de la versió que afirma l'origen de les lesions observades pels facultatius, de manera que el pronunciament condemnatori de la sentència apel lada només es pot considerar basat en la declaració de l'acusadora particular, declaració insuficient, en aquest cas, per enervar la presumpció d'innocència.

La presumpció constitucional en l'àmbit del procés penal, no hauria d'ésser necessari recordar-ho, és d'innocència de l'acusat, no pas de veracitat de qui imputa càrrecs a l'acusat; i si s'adopta la premissa de que la declaració d'aquest segon és per principi veraç, com avui molts reclamen, s'està invertint la càrrega de la prova, exigint l'acusat que demostri la seva innocència i destrueixi la presumpció de veracitat de l'acusador, o el que és el mateix, s'està enterrant, desconeixent-la, la presumpció constitucional d'innocència.

La declaració de qui es presenta com a víctima 'no es propiamente un testimonio (declaración de conocimiento prestada por una persona ajena al proceso) sino una declaración de parte, en cuanto que la víctima puede personarse como parte acusadora particular o perjudicada civilmente en el procedimiento' ( STS 1.505/2003 , citada a l' ATS de 21 de setembre de 2010 ), i és per evitar la impunitat de delictes comesos en àmbits d'intimitat que impossibiliten l'obtenció d'altres proves al marge de la declaració de la víctima, a la qual pertocaria en principi la càrrega de la prova dels fets que imputa, que s'ha elaborat la doctrina sobre l'aptitud del testimoniatge de la víctima per enervar la presumpció d'innocència, doctrina que, insistim, pren com a punt de partida la comissió del delicte en un àmbit d'intimitat que impedeix altres mitjans d'acreditació, atès que, com es llegeix a l' STS 1367/2011 , 'nadie debe padecer el perjuicio de que el suceso que motiva el procedimiento penal se desarrolle en la intimidad de la víctima y del inculpado, so pena de propiciar situaciones de incuestionable impunidad'.

Doncs bé, en el cas examinat els fets que l'acusadora particular atribueix a l'acusat no es produïren, segons la pròpia acusadora particular, en cap àmbit d'intimitat, sinó en un establiment obert al públic, on hi havia altres persones, concretament en l'interior d'un bar al qual aquella entrà per pagar les consumicions que havien fet a l'exterior, on acabava d'estar amb l'acusat i la filla comuna, de 14 anys d'edat, i havia començat la discussió entre ambdós progenitors. Per tant, la presència al lloc dels fets, quan aquest es produïren, tant de la filla com d'altres persones impedia l'acusadora particular deslliurar-se de la càrrega de la prova, emparant-se en una presumpta suficiència de les seves manifestacions incriminatòries, i hauria d'haver fet el que era a la seva mà per identificar tots els presents per tal que poguessin ser cridats com a testimonis, el que òbviament no ho va fer, optant per intentar provar el càrrec només amb la seva declaració, volent erigir així, innecessàriament, el seu al legat en prova de la seva pròpia al legació.

Conseqüentment, estimem el recurs.

Tercer.Els article 239 i 240.2, paràgraf 2n de la Llei d'enjudiciament criminal disposen que en les sentències s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i que les costes en cap cas s'imposaran a l'acusat absolt, de manera que, essent el pronunciament d'aquesta sentència absolutori, s'han de declarar d'ofici les causades a les dues instàncies.

Fallo

1. Estimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Revoquem la sentència apel lada.

3. Absolem lliurement Basilio del delicte de maltractament en l'àmbit familiar, del qual va ser acusat pel Ministeri Fiscal i d' Irene .

4. Declarem d'ofici les costes processals causades a les dues instàncies.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.