Sentencia Penal Nº 388/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 136/2011 de 15 de Junio de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 136/2011

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 VILANOVA I LA GELTRÚ

Procediment Abreujat núm. 9/2011

Data sentència recorreguda: 28/02/2011

SENTÈNCIA NÚM. 388/2011

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 136/2011, interposat contra la

Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 4 VILANOVA I LA GELTRÚ en data 28/02/2011, en procediment Abreujat núm. 9/2011 . Han estat parts l'apel.lant, Amadeo , defensat pel Lletrat Javier Massana Gaspà, i el Ministeri Fiscal.

D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, quinze de juny de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El 28 de febrer de 2011 el Jutjat Penal núm. 4 de Vilanova i la Geltrú dictà sentència amb la decisió següent: " Que debo condenar y condeno a don Amadeo (D.N.I. nº NUM000 ), como autor criminalmente responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar del artículo 468.2 del Código Penal , sin la concurrencia circunstancias modificativas de la responsabilidad penal, imponiéndole una pena de prisión de seis meses, y la accesoria de inhabilitación especial del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la pena privativa de libertad, así como el pago de las costas."

Segon. Formulat recurs d'apel.lació per la representació processal d' Amadeo , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol.licità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel.lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: error en l'apreciació de les proves i l'existència d'un error de prohibició.

Segon. El recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la LECr ., fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il.lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa, donat que, la representació del recurrent no nega que el seu representat d'una manera objectiva fes cas omís a la mesura cautelar acordada, el que fa és negar la concurrència, en el cas que ens ocupa, de l'element o requisit subjectiu, és a dir, al.lega que el seu representat no tenia cap intenció d'incomplir l'abans esmentada mesura cautelar ja que existia la voluntat de la víctima de reprendre la relació i la convivència amb el recurrent i, a més a més, argumenta que el representat "no puede ser considerado una persona normal en cuanto a capacidades intelectuales y culturales". En relació a aquesta darrera afirmació, és evident que no pot ser considerada, ja que, es basa amb unes simples manifestacions i, en cap moment, s'ha aportat cap mena de prova de que el recurrent no sigui "una persona normal" en termes utilitzats per la seva representació processal.

En relació amb l'altre argument utilitzat per la representació processal del condemnat, és a dir, que com la víctima, Catalina , consentia la convivència, els fets no constitueixen delicte, d'acord amb el que va establir la STS de 26 de setembre de 2005 i 20 de gener de 2006 .

Aquest argument no és de rebut perquè el criteri reflectit en aquestes sentències no el va mantenir després el Tribunal Suprem, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel.lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon " ... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia de quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) - salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento". En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que " es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento". Per tot això, el recurs ha de ser desestimat i la sentència d'instància ha de ser confirmada i més si es té en compte que consta perfectament acreditat a les actuacions que l'ara recurrent va ser personalment notificat i advertit de les conseqüències d'un possible incompliment de la mesura cautelar acordada, (foli 18), pel Jutjat d'instrucció núm. 5 de Martorell.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal, escau imposar a l'apel.lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

Imposem a l'apel.lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.