Sentencia Penal Nº 39/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 300/2017 de 17 de Enero de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penals ràpids núm. 300/2017 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 VILANOVA I LA GELTRÚ

Procediment Abreujat núm. 140/2017

Data sentència recorreguda: 16.06.17

SENTÈNCIA NÚM. 39/2018

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 300/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Penal 4 Vilanova i la Geltrú en data 16.06.17 , en procediment Abreujat núm. 140/2017. Han estat parts Claudio com apel.lant, representat pel procurador Gilabert Delgado, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .

Barcelona, disset de gener de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El 16 de juny de 2017 el Jutjat Penal núm. 4 de Vilanova i la Geltrú dictà sentència amb la decisió següent: 'Debo condenar y condeno a Claudio como autor penalmente responsable del art.28 CP de la siguiente infracción penal en grado de consumación:

1º Un delito de amenazas en el ámbito familiar previsto y penado en el 171.4 CP, con la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, atenuante analógica del art 21.7 CP por el que se impone a Claudio las siguientes penas: 45 días de TBC, 1 año de privación del derecho a la tenencia y porte de armas.

Como pena accesoria en virtud del art.57.1 y 2 y 48 CP , se impone a Claudio la pena de prohibición de aproximación a una distancia inferior a 1000 metros de María Cristina de su domicilio, lugar de trabajo o cualquier otro que frecuente y la pena de prohibición de comunicación con la misma por cualquier medio, ambas prohibiciones se imponen con una duración de 1 año.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'El dia 14 de abril de 2017 sobre las 22.25 horas, Claudio , español, mayor de edad y sin antecedentes penales, tras ser detenido por la fuerza policial y practicado las pruebas de cosumo de bebidas alcoholicas por estar condiciendo bajo los efectos del alcohol, se giro hacia su compañera sentimental Sra María Cristina que estaba detenida a la altura de nº 66 de la calle Pau Vergos de Gava, y con animo de amedrantarla le dijo ' puta, ya lo has conseguido, te voy a matar''.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Claudio , el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposà el Ministeri Fiscal.

Acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant els següents motius d'impugnació: 'vulneración del art. 24.1 y 24.2 de la Constitución Española , vulneración de la tutela judicial efectiva, vulneración del art. 118 de la LECRIM ', 'error en la valoración de la prueba, infracción del art. 741 de la LECRIM ', 'infracción de normas del Código Penal, art. 171.4 ', 'infracción de normas del Código Penal, art. 5 , 10 y 14 ' i ' infracción del art. 24.1 y 2 de la Constitución Española , presunción de inocencia, principio in dubio pro reo, carga de la prueba'.

Aquests enunciats són reiteratius, asistemàtics i en bona part inexpressius del contingut impugnador.

En el primer, l'apel lant es queixa de que no es practiqués prova testifical de María Cristina , raó per la qual sol licita la nul litat del judici o, subsidiàriament, la seva absolució, pretensions inacceptables, perquè, d'una banda, l'absència d'eixa prova no és rellevant per al pronunciament, que s'ha de fer en funció de la valoració que mereixi la prova realment practicada, i, d'altra banda, el remei legal a la manca de pràctica de prova en primera instància no és pas la nul litat del judici, sinó la sol licitud de pràctica de la prova en segona instància ( article 790.3 de la Llei d'enjudiciament criminal ), facultat de la qual el recurrent ha volgut prescindir.

L'enunciat 'infracción de normas del Código Penal, art. 171.4 ' no gaudeix de autonomia, perquè l'apel lant no qüestiona el judici de tipicitat formulat per la jutgessa a quo sobre la base dels fets declarats provats a la sentència impugnada, que és al que respondria l'enunciat, sinó que insisteix en 'la falta de prueba practicada al no declarar la presunta perjudicada', raó per la qual, al seu parer, 'no se puede acreditar que se haya dado un elemento esencial del tipo'. És a dir, que el que qüestiona és la valoració de la prova, que és al que responen també el dos últims enunciats, als quals es parla de l'acreditació probatòria del dol i dels principis rectors de la valoració probatòria (càrrega de la prova, presumpció d'innocència i principi 'in dubio pro reo').

Dit d'una altra manera, el motiu de recurs, no obstant la pluralitat d'enunciats, és únic, i respondria a l'enunciat 'error en l'apreciació de la prova'.

Segon.Sobre la valoració de la prova, el primer que cal recordar és que en el nostre procés penal regeixen els principis de prova lliure i de lliure valoració de la prova, de manera que és admissible per acreditar el càrrec qualsevol mitjà de prova legítimament aportat i practicat, sense que existeixin proves taxades quan a la seva eficàcia i/o valoració.

En aquest sentit convé recordar la STS de 20 de juliol de 2001 , al fonament jurídic segon de la qual es llegeix: ' esta Sala Casacional (Sentencia de 10 de febrero de 1992 , entre otras muchas) ha declarado que si bien la presunción de inocencia que consagra el art. 24.2 de nuestra Carta Magna exige para dictar una sentencia condenatoria un mínimo de actividad probatoria de cargo, tal prueba existe aunque estuviera constituida por un solo testimonio, que podría tener suficiente virtualidad para destruir la presunción iuris tantum denunciada. Efectivamente, el sistema de la prueba tasada ha sido derogado por la Ley de Enjuiciamiento Criminal, por lo que uno de los apotegmas del añejo Derecho «testis unus, testis nullus», ha perdido por ello toda su vigencia, siendo ahora en el ordenamiento jurídico vigente lo esencial que exista prueba y que ésta se produzca en el acto del juicio oral. La prueba puede por ello ahora aparecer constituida por un solo testigo (S. 8-10-1990)... al no existir en nuestro proceso penal el sistema legal o tasado en la valoración probatoria'.

Per tant, el que hem d'examinar és si al plenari es practicà prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència, la qual cosa no depèn de que no declarés María Cristina , perquè si la prova practicada permet l'afirmació del càrrec cap retret es podrà fer a la sentència apel lada pel fet que no testifiqués la víctima del delicte.

Examinada la gravació del judici, que constitueix l'acta del plenari, es comprova que en aquest acte, al qual l'acusat s'acollí al dret a no declarar, tot i que sí feu ús de l'última paraula, es van practicar les proves següents: 1) testifical de l'agent del cos de Mossos d'Esquadra amb carnet professional núm. NUM000 (minuts 8 a 10 de la gravació), i 2) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 11), i que incloïa el document mèdic aportat per la defensa al començament del judici.

L'agent que declarà al plenari va ésser testimoni directe dels fets, va sentir directament les paraules que l'acusat dirigí a María Cristina , i el seu testimoniatge resultà netament incriminador envers l'acusat, de manera que suporta plenament, més enllà de tot dubte raonable, el relat de fets provats de la sentència apel lada, sense que es pugui negar amb rigor que les paraules objectivament amenaçants, això és, que anunciaven la realització d'un mal a la dona a la qual es dirigia l'anunci, van ser pronunciades dolosament per l'agent, és a dir, amb consciència del que deia i amb voluntat de dir-ho. És cert que l'informe medicoforense que consta al foli 31 de les actuacions permet afirmar l'existència de prova de que l'acusat, quan digué a María Cristina 'puta, ya lo has conseguido, te voy a matar', es trobava ebri, però, segons aquell dictamen pericial, l'ebrietat no afectava la seva capacitat cognitiva, només minvava, no pas anul lava, la seva capacitat volitiva, i precisament perquè en les condicions en què es trobava l'ara recurrent es pot suposar que només volia intimidar la dona, i no causar-li realment el mal tan greu anunciat (matar-la), el delicte comés és el d'amenaça lleu que tipifica l' article 171.4 del Codi penal , i no el d'amenaça no condicional de l'article 169.2n del cos punitiu.

Conseqüentment, desestimem el recurs.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Confirmem la sentència apel lada.

3. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta alçada.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.