Sentencia Penal Nº 391/2009, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 17/2009 de 07 de Abril de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d'apel·lació nº 17/09-C

Judici de Faltes nº 1276/08 R

Jutjat d' Instrucció nº 9 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, set d'abril de dos mil nou

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 1276/08 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 9 de Barcelona, en tràmit davant aquest tribunal de segona instància en virtut del recurs d'apel·lació

interposat pel denunciat Carlos Antonio contra la sentència condemnatòria dictada el dia 28 de juliol de 2008 per lesions lleus en

agressió i amenaces.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: " debo condenar y condeno a Carlos Antonio como autor criminalmente responsable de una falta de lesiones, a la pena de 36 DIAS de MULTA con una cuota diària de 6 euros, y como autor de una falta conexa de amenazas a la pena de 14 DÍAS de MULTA (total 300 euros), con responsabilidad personal subsidiaria de un dia de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas, con expresa imposición de las costas del juicio. Deberá indemnizar a Juan Ramón en la cantidad de 250 euros por las lesiones causadas".

SEGON.- Contra l'esmentada resolució va interposar recurs -dins de termini legal- el denunciat. Admès a tràmit per provisió de 7.10.08, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la part denunciant es van remetre les actuacions a aquest tribunal de segona instància per a la seva resolució d'acord amb el dret. Per diligència d'ordenació de 3 d'abril de 2009 es va registrar l'entrada de les actuacions i designar magistrat ponent a l'Il·lm Sr. Santiago VIDAL i MARSAL d'acord amb el torn de repartiment prefixat. Han quedat les actuacions per a dictar sentència sense convocar vista pública atès que no ha estat sol·licitada per la part apel·lant ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA íntegrament el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.- El recurrent formalitza - a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l' art. 790 , l'apel·lació de la sentència que el condemna a títol d'autor d'una falta de lesions lleus en connexitat amb una d'amenaces verbals, per mitjà d'un escrit redactat sense assistència jurídica d'advocat, cosa que obliga al tribunal -en clau de tutela judicial efectiva de l' art. 24.1 CE - a analitzar els motius d'impugnació sota l'epígraf d'error en la valoració de la prova.

L'escrit de recurs se centra en qüestionar l'encert del jutge penal a l'hora de valorar la testifical de càrrec practicada en el judici oral. Després d'afirmar que la declaració del denunciant no pot ser la única sobre la que es construeix el sil·logisme de culpabilitat, el denunciat al·lega que va ser el denunciant qui va agredir-lo quan es va negar a sortir del bar. Malgrat reconèixer que no va interposar cap denúncia ni va acudir al CAP per ser visitat pel metge, afegeix que en arribar una patrulla dels Mossos d'Esquadra avisada de l'incident, els Agents van poder escoltar com el Sr. Juan Ramón continuava insultant-lo i amenaçant-lo, alhora que van poder copsar l'abast de les lesions que tenia al braç. Conclou sol·licitant que es revoqui la condemna dictada en la primera instància i es decreti la lliure absolució.

Atès el plantejament que conté el present recurs, on l'acusat accepta haver tingut cap contacte físic amb el denunciant, la Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova testifical en aquesta segona instància és inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge penal, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 114/88 de 10 de juny i 15/07 de 12 de febrer, doncs es tracta d'una prova de caire personal la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament. És obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim, d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes, només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut en error manifest en la valoració de la prova practicada en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà en consciència i de forma conjunta les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix pels principis acusatori i "in dubio por reo".

II.- Tot partint d'aquestes consideracions legals i jurisprudencials, l'estudi de les diligències practicades, l'acta del judici oral i la sentència, posen de manifest que es va practicar prova de caire incriminatori consistent en la declaració del denunciant Sr. Juan Ramón i del seu pare, titulars del bar on va succeir l'incident, qui expliquen el context d'enfrontament verbal previ que va degenerar en l'agressió física origen de les lesions que van requerir l'assistència sanitària al servei d'urgències de la clínica Delfos, segons prova documental unida al foli 8. Afirmen que l'acusat va recriminar-los que l'haguessin expulsat del local, els va amenaçar amb "matar-los" i finalment va etzibar un cop de cap a la cara d'un d'ells.

El recurrent nega aquesta versió, però incomprensiblement no va interposar cap denuncia malgrat afirma va ser ell l'únic agredit. Potser l'explicació està en l'informe policial unit al foli 16, on es recull diligència d'inspecció ocular de les lesions facials que presentava el Sr. Juan Ramón alhora que es matisa el Sr. Carlos Antonio no té cap dany corporal aparent i a l'ensems palesa un evident estat d'embriaguesa. Lluny doncs del que al·lega l'apel·lant, els Agents ni van detectar ell patís cap lesió ni van escoltar les amenaces verbals que ara explica.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE, es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador esbrinar qui d'ells és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, i les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han aportat els testimonis presencials. L' acusat nega en el seu recurs tota conducta agressiva vers el denunciant, però ja hem dit que la seva tesis està mancada de la més mínima coherència si tenim en compte el que recull l'atestat policial . En conseqüència, res ens permet inferir que la versió que explica l'esmentat perjudicat en el judici oral no s'ajusti fidelment a la veritat, a l'igual que succeeix amb el seu pare, testimoni presencial dels fets .

El Tribunal Suprem, en sentencia de 8 de febrer de 1999, ja va matisar que (sic) "la credibilidad del testigo, está sujeta a la percepción directa del juez que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual del emisor, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria de cargo pero no la valoración de la concreta credibilidad de ese testimonio". Aquesta jurisprudència ha estat reforçada amb les STC 167/02 i STS 41/03 , en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

Escau doncs desestimar el recurs atès que la part apel·lant no aporta cap prova autèntica adient que ens permeti modificar aquella primera resolució judicial.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat ni mala fe en la part recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel.lació formalitzat pel denunciat Carlos Antonio contra la sentència condemnatòria dictada el dia 28 de juliol de 2008 pel jutjat d'instrucció nº 9 de Barcelona, he de CONFIRMAR i CONFIRMO íntegrament l'esmentada resolució, amb declaració d'ofici de les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el Rotlle d'apel.lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.