Sentencia Penal Nº 397/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 115/2013 de 10 de Septiembre de 2013

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 115/2013

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 9 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 267/2012

Data Sentència recorreguda: 02/05/2013

SENTÈNCIA NÚM. 397/2013

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 115/2013, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 9 BARCELONA en data , en procediment Abreujat núm. 267/2012. Han estat parts Fidel representat per el Procurador Carlos Rivera Ruíz, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, deu de setembre de dos mil tretze.

Antecedentes

Primer.El 2 de maig d'enguany el Jutjat del penal núm. 9 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Fidel como responsable criminal en concepto de autor de un delito de quebrantamiento de condena, con la concurrencia de la atenuante del artículo 21 4º del Código Penal , a la pena de seis meses y un día de prisión, con inhabilitación para el derecho de sufragio pasivo, y al pago de las costas procesales.'

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Único Probado y así se declara, que Fidel , mayor de edad y con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia, por sentencia de conformidad de fecha 20 de junio de 2011 dictada en Diligencias Urgentes número 94/2.011 seguidas por un delito de malos tratos en el ámbito familiar, en la que se le prohibía acercarse a Luz , a una distancia de 300 metros y a comunicarse con ella por cualquier medio.

El acusado teniendo conocimiento de dicha resolución judicial, el día 17.12.2.011, sobre las 03:30 horas fue hallado por una patrulla policial a bordo de un vehículo conducido por aquella, en la carretera Alta de Les Roquetes.

Cuando la policía se acercó al vehículo para ver si tenía algún problema, el acusado de forma espontánea manifestó a los agentes que tenia una orden que le prohibía acercarse y comunicarse con su acompañante, Luz .'

Segon.Formulat recurs d'apellació per la representació processal de Fidel , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apellant combat la sentència absolutòria dictada en primera instància adduint tres motius d'impugnació, que enuncia: 'sobre error en la apreciación de la prueba', 'infracción del art. 468 del Código Penal 'i 'vulneración del derecho a la presunción de inocencia'.

Ni l'ordre expositiu és el correcte, ni els motius compatibles. L'ordre expositiu no és el correcte, perquè abans de qüestionar la valoració de la prova, s'ha d'haver afirmat l'existència de prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència i susceptible de valoració (fos aquesta correcta o incorrecta). I els motius són intrínsecament incompatibles perquè en el primer admet la realització dels fets imputats, allegant, això sí, que la dona a la qual tenia prohibit acostar-se i amb la que no es podia comunicar era 'la que se ponía en comunicación con él y venía a buscarlo contra su voluntad, y tal y como él mismo refiere lo coaccionaba', y en el segon parla, a més a més, que 'pensaba que esa orden ya había sido levantada'i que 'siguiendo la postulación de la Sentencia del Tribunal Supremo de 26 de diciembre de 2005 , en el caso de que haya cooperación necesaria por parte de la denunciante, no se produce infracción del relatado precepto legal', per l' article 468 del Codi penal .

En realitat, tenint present que dels fets imputats es produí al plenari, a més del reconeixement parcial de l'acusat (minuts 12 a 19 de la gravació del judici), prova documental i testifical de càrrec, aquesta consistent en les declaracions del agents de Mossos d'esquadra amb carnets professionals NUM000 (minuts 20 a 24) i NUM001 (minuts 25 a 29), i la documental en testimoniatge de la sentència ferma que imposà les prohibicions infringides i de actes de liquidació, manifestacions i comunicació produïts a l'executòria, de cap manera no es pot predicar infringit el dret constitucional a la presumpció d'innocència, i els motius de recurs es contrauen objectivament a la valoració de la prova pel que fa a la pretesa coacció i a l'allegat desconeixement de la vigència de les prohibicions, i al qüestionament de l'aplicació del tipus penal en cas d'infracció de les prohibicions amb el consentiment de la persona protegida.

Segon.Pel que fa a la valoració de la prova en els aspectes indicats, s'ha de recordar al recurrent que de la mateixa manera que correspon a l'acusació la prova dels fets constitutius de la infracció penal, correspon a la defensa la prova d'aquells fets que exclouen la responsabilitat criminal o la minvant, i la prova d'aquests fets no pot venir constituïda per la simple al-legació de la part a la qual correspon la càrrega de provar-los, l'acusat, com la prova dels fets de càrrec no la constitueix l'al-legació dels mateixos per l'acusació.

Que l'acusat era coneixedor de les prohibicions que l'afectaven i del període en que aquestes eren vigents resulta de la documental consistent en testimoniatge de l'executòria que originà la sentència ferma que li va imposar les prohibicions, i molt en particular la compareixença que ell mateix efectuà el 6 de setembre de 2011 davant el Jutjat penal núm. 14 de Barcelona per que rectifiquessin la liquidació de condemna (foli 28), i la notificació al mateix de la nova liquidació el dia 13 del mateix mes, de manera que és irraonable negar coneixement de la vigència de les prohibicions al de tres mesos d'aquesta notificació. Diu el recurrent que 'pensaba que esa orden ya había sido levantada', perquè així li havia dit Luz , però ni es tractava d'una mesura cautelar susceptible d'esser modificada, sinó d'una pena imposada en sentència ferma que havia d'esser complida estrictament, ni aquesta dona tenia cap possibilitat d'incidir en la vigència de la condemna, ni la defensa ha proposat prova alguna que justifiqui que efectivament la dona va persuadir eficaçment l'acusat al punt de fer-li creure sincerament que la condemna 'había sido levantada'. Però és que, a més a més, el recurrent es contradiu en llurs arguments, perquè diu alhora que per influx de Luz creia que la condemna 'había sido levantada', i que era aquesta dona 'la que se ponía en comunicación con él y venía a buscarlo contra su voluntad, y tal y como él mismo refiere lo coaccionaba'perquè incomplís les prohibicions que ell havia de complir, no pas la dona, allegat, el de coacció, orfe de tota prova, que, a més a més, no justificaria la infracció objecte d'enjudiciament perquè el fet que la dona li digués, com ha sostingut l'acusat, que si no pujava al cotxe per parlar amb ella el denunciaria, no podia provocar-li una situació de temor tal que doblegués la seva voluntat, quan, segons manifestà ja la primera vegada que feu l'al-legació que ens ocupa, 'ella le ha puesto muchas denuncias', el resultat de les quals, si es que s'interposaren, perquè no consten a la diligència d'antecedents policials de l'atestat, s'ignora.

El motiu de recurs que acabem d'examinar el desestimem.

Tercer.Pel que fa al motiu de recurs segons el qual no es realitzà el tipus penal de l' article 468 del Codi penal doncs 'siguiendo la postulación de la Sentencia del Tribunal Supremo de 26 de diciembre de 2005 , en el caso de que haya cooperación necesaria por parte de la denunciante, no se produce infracción del relatado precepto legal', el que cal dir és que el criteri reflectit a aquesta sentència no el va mantenir després el Tribunal suprem, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apellant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'.

Conseqüentment, també desestimem el motiu de recurs examinat en aquest fonament.

Quart.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apellant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apellació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apellada.

3. Imposem l'apellant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.