Sentencia Penal Nº 406/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 31/2007 de 09 de Julio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció 10ª Penal

Recurs d' apel·lació núm. 31/07C

Judici de Faltes núm. 99/05

Jutjat d' Instrucció núm. 7 de Sant Feliu de Llobregat

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, nou de juliol de dos mil vuit

VIST per l'l·lm. Sr. Santiago Vidal i Marsal, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència, la present apel·lació motivada pel

Judici de Faltes ressenyat en l'encapçalament, procedent del Jutjat d' Instrucció nº 7 de Sant Feliu i tramitat per danys, causa

que roman en tràmit davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat pel denunciant Hugo contra la sentència absolutòria dictada el dia 28 de desembre de 2006.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent pronunciament: "FALLO : que debo absolver y absuelvo a Everardo de la falta de daños que se le imputaba en la presente causa, dejando a salvo las acciones civiles del denunciante, y con declaración de las costas procesales de oficio".

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs el denunciant Sr. Hugo . Admès a tràmit per provisió de 22 de desembre de 2006, previ tràmit d' impugnació de la part apel·lada i del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat. Per diligència d'ordenació de 12.9.07 es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Andrés Salcedo Velasco, d'acord amb el torn preestablert. Per provisió de 6.2.08 es va decretar la suspensió del termini per a resoldre atesa la càrrega de causes amb pres pendents davant del tribunal, de tramitació preferent per imperatiu legal. El proppassat 30.6.08 s'ha procedit al canvi de ponent, atesa la baixa com a magistrat en actiu de l'anterior, i s'ha designat a l'il·lm Sr. Santiago Vidal Marsal. El recurs ha quedat vist per a resoldre sense celebració de vista pública atès que ni ha estat sol·licitada pel recurrent ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s' han observat les prescripcions legals exigides per la vigent LECRIM.

FETS PROVATS

S'accepta íntegrament el relat de fets provats que recull la sentència apel·lada, el qual es dóna íntegrament per reproduït a fi d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

I.- El recurs presentat per la part denunciant contra la resolució judicial que va absoldre al denunciat Sr. Everardo per manca de l'element subjectiu de l'injust ( ànim intencional de ocasionar danys materials), es recolza -a l'empara del que permet l' art. 972 de la Lecrim, reformat per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació a l'art. 790 de la llei d'enjudiciament criminal abreujat, en un únic motiu: Error en la valoració de la prova de càrrec en relació a la autoria del fet i subseqüent infracció de llei per inaplicació deguda de l'art. 625.1 del Codi Penal .

Argumenta la defensa del recurrent Sr. Hugo que les fotografies aportades al plenari demostren de forma fefaent la realitat dels danys materials, i que el propi denunciat ha reconegut que va ser ell qui va fracturar el cadenat de la porta que dóna accés a la finca de la seva propietat. En conseqüència, reclama se'l condemni a la pena de multa i responsabilitat civil sol· licitada en la primera instància.

La Sala, ateses les nostres funcions estrictament revisòries de la legalitat i coherència de la resolució apel·lada, ha de matisar que no apreciem pas cap flagrant error en la valoració de la prova per part del jutge "a quo", doncs en el relat de Fets Provats ja es recull que en efecte els danys existeixen i que el denunciat en va ser l'autor. Cal matisar d'antuvi que la lliure absolució no es dicta per inexistència de prova, sinó per manca de l'element subjectiu de l'injust, requisit bàsic de tipicitat penal, atès que considera escau a la jurisdicció civil resoldre el contenciós que ambdues parts colindants mantenen sobre la preexistència d'una servitud de pas.

La sentència apel·lada no roman pas òrfena de la motivació raonada que exigeix l' art. 741 Lecrim , puix analitza la prova testifical i documental practicada en el judici oral i n'extreu unes conclusions lògiques, que acte seguit motiven el veredicte absolutori per insuficiència de valor incriminatori. No vulnera doncs la jurisprudència fixada en les STC de 19/84, 54/85, 41/87 , 101/92, 9/94 i 94/02 a l'hora d'exigir que tota revocació d'un veredicte absolutori es recolzi en una "flagrant" i manifesta infracció de la tutela judicial efectiva. El Tribunal Constitucional ens matisa que si la resolució conté els elements nuclears mínims i valoracions judicials que permeten conèixer quins han estat els criteris jurídics i fonts de prova que han servit per a crear en el jutge penal la convicció de manca de punibilitat de la conducta denunciada, ens trobem davant d'una decisió judicial que no vulnera pas els drets fonamentals del denunciant.

II.- Necessari és recordar que malgrat el recurs d'apel·lació previst en l' art. 976 de la llei d'enjudiciament criminal , autoritza al tribunal "ad quem" a revisar en la seva globalitat la valoració efectuada en la primera instància, cal sempre no oblidar que el jutge sentenciador és l'únic davant del qual s'han practicat totes les proves, complint així els deures d'immediació, oralitat i contradicció que ordena la nostra LOPJ 19/03 de 28 de desembre, per la qual cosa l' apreciació inductiva que en va treure una vegada escoltades totes les parts implicades, els testimonis presencials, i examinats els informes mèdics sobre l'abast de les lesions, ha de ser "a priori" respectada per aquest tribunal de segona instància, llevat que s'apreciï un error flagrant en el relat fàctic i/o incoherència insalvable entre allò que la sentència declara acreditat i allò que serveix de base al veredicte.

D'afegitó, només si la resolució és insuficientment motivada podem parlar de decisió arbitrària amb infracció del preceptiu raonament silogístic que ordena l' art. 741 de la Lecrim . , interpretat d'acord amb la recent jurisprudència que recullen les STC 86/00 de 27 de març , 17/02 de 28 de gener, i STS de 12 de març de 2003.

Aquest criteri valoratiu limitat en ordre a les facultats revocatòries de la segona instància, ha estat encara més restringit per la recent sentència del Ple del Tribunal Constitucional 167/02 de 18 de setembre, línea jurisprudencial ratificada por la ulterior STC 200/02 i acceptada ja de forma vinculant per les STS 41/03 i 139/06, que prohibeixen taxativament al tribunal d'apel·lació o cassació condemnar a qui ha estat absolt en la primera instància, llevat que es torni a escoltar en audiència pública a l'acusat i demés testimonis rellevants.

En concret, l'Alt Tribunal matisa que "el jutge d'apel·lació o cassació que hagi d'analitzar qüestions de fet i de dret alhora, i en concret quan ha d'estudiar en conjunt la innocència o culpabilitat de la persona denunciada o acusada, tant si el procés es tramita en persecució d'un delicte com si estem davant d'una falta, cal entendre que l'objecte de debat no es pot resoldre sense infringir el dret fonamental a un procés just, sempre i quan l'acusat negui haver perpetrat l'il·lícit penal que se li imputa, sense practicar de nou tota la prova de caire personal, i en especial, sense donar oportunitat al/s denunciat/s a explicar la seva versió dels fets davant del nou òrgan d'enjudiciament". Aquesta nova doctrina garantista d' obligat compliment pels tribunals de la jurisdicció ordinària, reflex de la jurisprudència emanada del TEDH, suposa que en no haver-se modificat pas l'estructura processal dels recursos d' apel·lació previstos en els arts. 790 y 976 de la Lecrim, ni tant sols en la reforma de la llei 38/2002en vigor des del 29 d'abril de 2003 , esdevé impossible tornar a practicar en aquesta alçada aquelles proves que ja es van dur a terme davant del jutge d'instrucció, puix que la llei processal reserva aquesta hipòtesi als casos en que s'hagin proposat en temps i forma, i malgrat tot, el jutge les hagi declarat no pertinents de forma arbitraria. No és pas aquest el cas que ens ocupa, doncs en el judici de faltes es van practicar totes les proves que les parts van considerar adients, sense que la Sala consideri que la declaració de les dues parts enfrontades i la pericial sobre l'abast dels danys materials analitzada pel jutge penal "a quo", permeti arribar irrefutablement a un veredicte distint del que s'ha dictat.

En afers com el que ara ens ocupa, on la conducta executada pel denunciat està guiada per la seva convicció de gaudir d'un dret de pas entre finques colindants, és a la jurisdicció civil a qui correspon resoldre si el Sr. Hugo té dret a posar un cadenat en la porta d'accés, i si el Sr. Everardo gaudeix o no de la servitud de pas que reclama. El principi d'intervenció mínima del dret penal aconsella no invadir les competències d'altres àmbits, puix només mitjançant una sentència civil podran ambdues parts conèixer fins a on arriba el seu respectiu dret com a arrendataris de les finques. I per tant, la decisió en aquest sentit adoptada pel jutge penal és plenament lògica i ajustada a dret.

Les costes processals d'aquesta segona instància es declaren d'ofici, atès que no s'aprecia especial mala fe ni temeritat en el recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas,

Fallo

Que amb desestimació del recurs d' apel·lació formalitzat per la representació processal del denunciant Hugo contra la sentència absolutòria dictada el dia 28 de desembre de 2005 en el present Judici de Faltes tramitat pel Jutjat d'Instrucció nº 7 de Sant Feliu de llobregat , he de confirmar i confirmo l'esmentada resolució absolutòria. Declaro d' ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts processals comparegudes, amb indicació explícita de que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat de procedència per al seu coneixement i efectes adients en dret.

Així, per aquesta sentència de la que se'n unirà testimoniatge al rotlle d'apel·lació, ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.