Sentencia Penal Nº 410/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 192/2011 de 22 de Junio de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 192/2011

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 1 TERRASSA

Procediment Abreujat núm. 797/2009

Data sentència recorreguda: 10/01/2011

SENTÈNCIA NÚM. 410/2011

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 192/2011, interposat contra la

Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 1 TERRASSA en data 10 de gener de 2011, en procediment Abreujat núm. 797/2009 .

Han estat parts Manuel , representat per la Procuradora Susana Moreno García; Ana Maria Reyes Villar,

representada per la Procuradora Marta Forrellat Armengol-Padros, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa

l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, vint-i-dos de juny de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El dia 10 de gener de 2011 el Jutjat del Penal núm. 1 de Terrassa dictà sentència amb la decisió següent: "Que debo condenar y condeno a Manuel como autor de un delito ya definido de quebranto de medida cautelar, a la pena de 6 meses de prisión, con la inhabilitación especial del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, y al pago de las costas procesales; siéndole de abono para el cumplimiento de dicha condena todo el tiempo que ha estado privado de libertad por esta causa de no haberle servido para extinguir otras responsabilidades lo que se acreditará en ejecución de sentencia".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Manuel , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal i la representació processal de l' acusació particular han sol·licitat la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.- D' aquesta sentència, que expressa l' opinió unànime d' aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: error en l' apreciació de la prova i infracció del principi constitucional de presumpció d' innocència.

Segon. El recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d' instància, d' acord amb el que disposa l' article 741 de la LECr., fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il·lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa, ja que el propi recurrent planteja formalment el recurs com un cas d' error en la valoració de la prova però en el desenvolupament al·lega que s' ha produït una situació d' error de prohibició, ja que en el escrit del recurs s' admet expressament que s' ha produït una situació objectiva de trencament de la mesura cautelar al afirmar "La denunciante ha consentido la comunicación desde siempre, éste ha inducido al acusado a contestar sus mensajes de texto, incumpliendo de esta forma la medida de protección vigente", és a dir, que existeix una situació no negada de trencament de l' obligació imposada judicialment, però que aquest incompliment està justificat pel consentiment de la víctima. Aquest argument no és de rebut perquè el criteri reflectit inicialment per una sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem, de data 26 de setembre de 2005, no va ser desprès mantingut per l' esmentat Tribunal, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel·lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley ( v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento ( v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento" . En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009, afirmant que es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento. Per tot això, l' existència de consentiment per part de la víctima és completament irrellevant i, en conseqüència, no hi ha cap motiu ni formal ni material per estimar el recurs presentat per la representació processal de Manuel , per la qual cosa, la sentència d' instància ha de ser confirmada en la seva integritat. A més a més, l' al·legació del recurrent sobre l' existència d' un error de prohibició no té cap fonament, donat que, ja en la declaració feta davant del Jutjat de violència sobre la dona núm. 1 de Terrassa, el dia 13 de novembre de 2009 (folis 43 i 44), el propi acusat va reconèixer que: "Que sabe que aún con el consentimiento de ella él no podía comunicarse ni verse con ella y que pese a ello es consciente de que la ha quebrantado", és a dir, que l' ara recurrent era plenament conscient de que havia incomplert la mesura cautelar acordada i, per tant, no va existir en la seva conducta cap mena d' error que pugui empara la seva activitat, per la qual cosa, el recurs ha de ser desestimat.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal, escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.