Sentencia Penal Nº 420/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 144/2011 de 28 de Junio de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 144/2011

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 SABADELL

Procediment Abreujat núm. 418/2010

Data sentència recorreguda: 13/04/2011

SENTÈNCIA NÚM. 420/2011

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 144/2011, interposat contra la

Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 4 SABADELL en data 13/04/2011, en procediment Abreujat núm. 418/2010 . Han

estat parts l'apel.lant, Jose Daniel , defensat per la Lletrada Marta Deu Serra, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència,

que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, vint-i-vuit de juny de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El dia 13 d' abril de 2011 el Jutjat del Penal núm. 4 de Sabadell dictà sentència amb la decisió següent: " Que debo condenar y condeno a Jose Daniel , como autor penalmente responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de responsabilidad criminal, a la pena de siete meses de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena.

Que debo absolver y absuelvo a Jose Daniel del delito de coacciones, amenazas y lesiones y de la falta de injurias de los que se le acusaba.

El condenado ha de abonar una quinta parte de las costas procesales causadas en esta instancia, declarándose de oficio el resto ".

Segon. Formulat recurs d'apellació per la representació processal d' Jose Daniel , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sollicità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer. D' aquesta sentència, que expressa l' opinió unànime d' aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apellant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: que no existeix el delicte de trencament de mesura cautelar ja que no hi hagut una voluntat d' incompliment per part del recurrent ja que va ser la pròpia víctima qui el va anar a buscar i que si la víctima l' autoritzava es podia apropar a ella.

Segon. El recurs no pot ser estimat, donat que, en primer lloc, els arguments del recurs no coincideixen amb les manifestacions fetes pel propi recurrent durant l' acte del judici oral. Així, l' acusat (a partir del minut 2.30 de la gravació) declara d' una manera molt clara que era plenament conscient que existia una resolució judicial que li impedia apropar-se a la víctima i, malgrat aquesta consciencia, va incomplir l' ordre de allunyament. Per tant existia una clara, conscient i volguda voluntat d' incompliment i les allegacions de que era la víctima qui l' anava ha buscar no han estat en absolut provades, ja que la mateixa víctima s' ha acollit al seu dret a no declarar, però a més a més, aquesta hipotètica voluntat de la víctima és completament irrellevant, donat que, la jurisprudència de la Sala Segona del Tribunal Suprem, sobre el consentiment de la víctima en l' àmbit del trencaments de condemnes i mesures cautelars, ha variat clarament la seva posició, inicialment expressada en la sentència de 26 de setembre de 2005, perquè el criteri reflectit en aquesta sentència no el va mantenir després el Tribunal Suprem, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apellant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon " ... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento ". En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que " es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento ". Per tot el que s' ha exposat, el recurs interposat per la representació processal d' Jose Daniel ha de ser desestimat i la sentència impugnada ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal, escau imposar a l'apellant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

Imposem a l'apel.lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.