Sentencia Penal Nº 422/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 223/2010 de 05 de Octubre de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 223/2010-N

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 7 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 149/2010

Data sentència recorreguda: 29/04/2010

SENTÈNCIA NÚM. 422/2010

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 223/2010, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 7 BARCELONA en data 29/04/2010 , en procediment Abreujat núm. 149/2010. Han estat parts: l'acusat Marcos , representat

per la procuradora Esther Ribote Cantos i defensat pel lletrat Dionisio Moreno Trigo; l'acusada Milagros , representada per la procuradora Carmen

Chulio Purroy i defensada per la lletrada María V. Ureña López Camacho, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat

ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, cinc d'octubre de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. El 29 d'abril de 2010 el Jutjat del penal núm. 7 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: "En consideración con los hechos expuestos, a los fundamentos jurídicos aducidos y vistos además los citados, los arts. 10, 12, 19 al 23, 27 al 31, 60 a 66, 70, 73 al 79, 109 al 123 del Código Penal y los demás de general y pertinente aplicación,

DECIDO:

1.Condenar a Marcos a una falta de lesiones prevista y penada en el art. 617.1, a la pena de 40 días de multa con cuota diaria de 6,00 euros, con la responsabilidad personal y subsidiaria del art. 53 en caso de impago o insolvencia, absolviéndole del delito de violencia de género del que venía siendo acusado.

2.Condenar a Milagros de una multa de lesiones, prevista y penado en el art. 617.1 a la pena de 40 días de multa con cuota diaria de 6,00 euros, con la responsabilidad personal y subsidiaria del art. 53 en caso de impago o insolvencia, absolviéndole del delito de violencia doméstica de la que venía siendo acusada.

3.Condenar al acusado al pago de las costas procesales".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Marcos , el Jutjat l'admeté a tràmit i li donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant els motius d'impugnació: "sobre la condena de mi representado por la supuesta agresión a la denunciante" i "sobre la existencia de una denuncia falsa".

El primer enunciat el que conté són consideracions sobre els requisits que ha de reunir la prova d'indicis, per concloure que "no se cumplen los requisitos mínimos para imputar unas lesiones objetivadas a la causación por i representado".

I el segon conté un seguit de consideracions sobre "la utilización maliciosa de una denuncia falsa" per part de Milagros .

Segon. El primer motiu del recurs, al igual que el segon, parteix d'una consideració errònia sobre la naturalesa de la prova practicada.

Per començar cal assenyalar que les declaracions dels acusats constitueixen fonamentalment un medi de defensa, no un medi de prova, recordant l' ATC 25/2010 que el Tribunal Constitucional "ha reiterado que los derechos a no declarar contra sí mismo y a no confesarse culpable ( art. 24.2 CE ) se articulan como un medio eficaz de protección frente a cualquier tipo de coerción o compulsión ilegítima, lo que implica que se debe contar con plena libertad tanto en lo relativo a la decisión de declarar, como en lo referido al contenido de lo manifestado", i és precisament aquesta llibertat, com diu aquella interlocutòria, "el presupuesto material de la validez de su declaración como prueba de cargo y de su aptitud para enervar el derecho a la presunción de inocencia (por todas, STC 7/2004, de 9 de febrero , FJ 8)". Per tant, la declaració de l'acusada Milagros , en quan incrimina Marcos i és auto-exculpatòria, ha de reputar-se essencialment medi de defensa.

La prova que es produí al judici oral va ser documental i pericial, en quan a la determinació de resultats corporals lesius, i testifical directa en quant al mecanisme de causació dels resultats. I quan diem testifical directa no ens referim a la declaració de l'acusada Milagros , sinó a la de la testimoni Lina , la qual, segons digué al plenari, va presenciar els fets, va veure Marcos copejar Milagros , a la cara i al costat, i agafar-la del coll quan aquesta caigué sobre un sofà (minut 31 de la gravació de la vista).

Per tant, no es pot parlar de prova d'indicis, ni, conseqüentment, dels requisits que ha de reunir la prova indiciària, perquè del fet agressiu hi ha prova directa i la pericial de la metgessa forense Candida acredità que les lesions que presentà Milagros eren compatibles han el seu relat sobre la causació (minut 54), relat bàsicament coincident amb el de Lina , i només l'equimosi en cara anterior del coll resultava dubtosa, perquè podia tenir etiologies diverses, entre les quals una forta pressió (minut 54), de manera que era compatible amb el relat de la lesionada, però no característic d'una acció com l'explicada per aquesta (minut 55), i d'ací que el jutge del penal arribés a la conclusió, resolent el dubte manifestat per la pèrit en el sentit més favorable a l'acusat de l'agressió a Milagros , "que no existen indicios médicos que permitan decir que la acusada fuese objeto de un intento de estrangulamiento por el acusado".

I si el que el recurrent volia qüestionar era l'apreciació de la prova, fos o no d'indicis, essent que al plenari es practicà prova de càrrec apte per enervar la presumpció d'innocència, i que la prova discutida es de naturalesa personal, el que hem de dir-li és la valoració de les proves personals efectuada pel jutjador de la primera instància no podem considerar-la sinó raonable pels motius expressat abans, i aquesta valoració imparcial del jutge, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

Aquesta conclusió fa innecessari entrar en l'examen del segon motiu del recurs, que té per finalitat obtenir un pronunciament absolutori per via de descartar la testifical de Milagros , pronunciament incompatible amb la valoració de les proves que es raona en més amunt.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució i confirmem la sentència apel·lada.

2. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.