Sentencia Penal Nº 427/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 183/2011 de 30 de Junio de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 183/2011B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 28 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 82/2011

Data sentència recorreguda: 29/3/2011

SENTÈNCIA NÚM. 427/11

Magistrats:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 183/2011, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 28 BARCELONA en data 29/3/2011 ,en procediment Abreujat núm. 82/2011 . Han estat parts els acusats, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, trenta de juny de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El 29 de març de 2011 el Jutjat del penal núm. 28 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: " Que debo condenar y condeno a Inocencio como autor de un delito de lesiones del art.147.1 del codigo penal , no concurriendo circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de 1 año de prisión e inhabilitación especial para el derecho del sufragio pasivo durante el tiempo de la condena.

y como autor de dos faltas de lesiones del art. 617.1 del CP a la pena, por cada una de ellas, de 50 días de multa a la razón de seis euros diarios , no siendo dable la imposición de una cuota inferior por no constar que los acusados se encuentran en la indigencia, y de acuerdo con el art. 53 del CP se establece la responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad para cada dos cuotas impagadas , absolviéndole del delito de robo con violencia por el que también venía imputado en la presente causa.

Que debo condenar y condeno a Leon como autor de un delito de lesiones del art. 147.1 del CP , no concurriendo circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal , a la pena de 1 años de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena.

Y como autor de dos faltas de lesiones del art. 617.1 del CP a la pena, por cada una de ellas , de 50 días de multa a razón de seis euros diarios , no siendo dable la imposición de una cuota inferior por no constar que los acusados se encuentren en la indigencia , y de acuerdo con el art.53 del CP se establece la responsabilidad penal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas impagadas, absolviéndole del delito de robo con violencia por el que también venía imputado en la presente causa.

En concepto de responsabilidad civil Inocencio y Leon deben indemnizar de manera conjunta y solidaria a Juan Pablo y a la Sra Begoña en la cantidad de 50 euros a cada uno por las lesiones causadas; y al Sr Eladio en la cantidad de 500 euros también por la lesiones causadas.

Asimismo ,se les condena de manera conjunta y solidaria al pago de las costas.

Segon. Les representacions processals de Leon i Inocencio formularen recursos d'apel·lació contra la sentència, que el Jutjat l'admeté a tràmit, donant-los-hi curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, amb les següents excepcions: les frases " interviniendo su madre, la Sra. Begoña para proteger a su hijo evitando que continuara siendo agredido y resultando también ella lesionada " i " la sra. Begoña con contusión en rodilla, hombro derecho y región lumbar tardando en curar 1 día y precisando de una primera asistencia facultativa " se suprimeixen, i s'afegeix una altra del següent tenor, "Quan Juan Pablo anà a defensar Eladio , Begoña l'agafà perquè no hi anés, desequilibrant-se tots dos i caient al terra; Juan Pablo s'aixecà i anar cap a Eladio , i Begoña , a conseqüència de la caiguda, patí contusió en genoll, espatlla dreta i regió lumbar".

Fundamentos

Primer. L'apel·lant Leon combat la sentència dictada en primera instància per un únic motiu, que enuncia " error en la apreciación de la prueba ", perquè encara que faci esment d'un segon que enuncia " vulneración del derecho fundamental a la presunción de inocencia ", aquest segon suposa objectiva reiteració del primer, al punt de concloure'l el recurrent dient que " no existe prueba, tal y como hemos analizado en la alegación anterior, que acredite que mi defendido cometió el delito de lesiones y las dos faltas de lesiones que se le imputan. No existe prueba en contrario que pueda derrumbar la presunción de inocencia ".

Per la seva banda, el recurrent Inocencio no enuncia els motius del seu recurs, encara que també es queixa de la valoració de la prova dient que "no se ha desvirtuado el principio de presunción de inocencia... respecto de la falta de lesiones a Begoña ", que " en aras al respeto del principio de igualdad de partes... la versión del ahora condenado debe ser tenida en cuenta ", i que s'ha infringit el principi indubio pro reo perquè " los testigos, todos ellos conocidos, amigos y familia, se contradicen ". Però també sosté que, d'estimar-se provats els fets, constituirien " un delito de lesiones del tipo privilegiado del artículo 147.3 del Código Penal en atención al modo en que ocurrieron los hechos ", que la multa per falta de lesions infringeix l' article 52 del Codi penal (en endavant Cp), precepte que estableix " que la multa debe establecerse en proporción al daño causado y al beneficio obtenido ", encara que també parla de " ingresos económicos " per instar la quota de 3 euros diaris; i que " debería ser de aplicación el artículo 114 del Código Penal , moderándose la indemnización en base que las víctimas contribuyeron a la producción del daño sufrido ".

Segon. El motiu comú d'ambdós recursos, el relacionat amb la valoració de les proves, mereix una resposta negativa, amb l'excepció que al final direm.

Contràriament al que diu el primer recurrent, al plenari sí es van practicar proves de càrrec susceptibles d'enervar la presumpció d'innocència, concretament proves testificals de contingut netament incriminatori per als acusats, consistents en les declaracions de Begoña , Carolina , Juan Pablo , Natalia , Eladio i Berta , tots els quals afirmaren que els acusats havien estat els agressors de Eladio i Juan Pablo , i Begoña i Eladio explicaren quina exigència havia desencadenat l'atac (la reclamació del telèfon mòbil que duia Eladio , del que també va ser testimoni de referència Carolina ). Per tant, es podrà qüestionar la valoració de la prova efectuada per la jutgessa del penal, però de cap manera sostenir, amb un mínim de rigor, que al plenari no es produí prova de càrrec susceptible d'enervar la presumpció d'innocència.

Amb l'excepció que es dirà, no millor sort ha de córrer l'al·legat del segon recurs segons el qual s'ha infringit el principi indubio pro reo perquè " los testigos, todos ellos conocidos, amigos y familia, se contradicen ", perquè ni tots els testimonis expressats eren coneguts, amics o família els un dels altres, concretament Carolina simplement estava treballant a la zona on es produïren els fets, i Berta , qui també sentí alguna cosa sobre un mòbil, passava per allà camí del metro, ni les contradiccions existents entre els testimoniatges, que efectivament hi són, permeten albirar un dubte raonable sobre com succeïren els fets i la intervenció que tingueren els ara apel·lants, perquè si eren 2 o 3 els atacants, número en que hi ha discrepància en els testimoniatges, no treu una dada fonamental en que hi ha completa coincidència, a saber, que els dos acusats van ser atacants, és a dir que podria haver un dubte raonable sobre si hi havia un tercer atacant, però cap dubte de que com a mínim hi eren els acusats.

Un altre aspecte del segon recurs que hem de rebutjar per raons dogmàtiques és el que vincula valoració de la prova i " respeto del principio de igualdad de partes ", amb el que senzillament és vol dir que les declaracions dels acusats han de tenir la mateixa consideració que la dels testimonis. El principi d'igualtat de parts significa que totes les parts han de tenir les mateixes possibilitat d'al·legar i provar al judici, i no és predicable respecte de les no parts processals, com és el cas dels testimonis no constituïts en acusació particular (la major part dels qual tampoc ho podrien haver fet), de manera que no fa al cas que es prediqui aquell principi com a criteri valoratiu de les proves practicades a instància de les parts, que les van poder proposar en igualtat de condicions, i molt menys si es pretén, com es pretén, abastar els testimonis dels qui ni tan sols es podien constituir en acusació particular, per no ser perjudicats pel delicte.

Però és que, a més a més, equiparar declaracions d'acusats amb declaracions de testimonis és desconèixer que aquestes són mitjans de prova, metre que aquelles són, essencialment, mitjans de defensa, no de prova, recordant l'ATC 25/2010 que el Tribunal Constitucional " ha reiterado que los derechos a no declarar contra sí mismo y a no confesarse culpable ( art. 24.2 CE ) se articulan como un medio eficaz de protección frente a cualquier tipo de coerción o compulsión ilegítima, lo que implica que se debe contar con plena libertad tanto en lo relativo a la decisión de declarar, como en lo referido al contenido de lo manifestado ", i és precisament aquesta llibertat, com diu aquella interlocutòria, "el presupuesto material de la validez de su declaración como prueba de cargo y de su aptitud para enervar el derecho a la presunción de inocencia (por todas, STC 7/2004, de 9 de febrero, FJ 8 )".

Fets aquests aclariments previs, hem de recordar que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària. Doncs bé, aquests defectes que no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida al fonament de dret tercer de la sentència recorreguda, valoració que, amb l'excepció que tot seguit direm, no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial de la jutgessa del penal, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

L'excepció a la qual ens hem referit vàries vegades és la relativa al moment i les circumstàncies en que es produïren les lesions patides per Begoña , que la jutgessa del penal, potser per la confusa declaració d'aquesta testimoni en aquest punt, va entendre es produïren un cop el fill de la mateixa, Juan Pablo , anà a defensar Eladio i havia començat l'agressió a aquets, quan el propi Juan Pablo va declarar que la seqüència va ser una altra, concretament, que quan ell va fer per anar a defensar Eladio , sa mare l'agafà perquè no hi anés, desequilibrant-se tots dos i caient al terra (minut 21 de la gravació de la vista), i va ser desprès que ell aconseguí anar amb Eladio i va ser colpejat. Aquesta manifestació d' Juan Pablo recolça el crèdit que mereix el seu testimoniatge, que no persegueix finalitats diverses a la exposició de la realitat percebuda, qualsevol que siguin les conseqüències, al punt que exculpa els acusats de les lesions patides per sa mare.

En definitiva, s'han de rebutjar els motius d'impugnació relacionats amb la valoració de la prova, amb l'excepció que acabem d'exposar, i que comporta l'estimació parcial dels recursos amb l'absolució dels recurrents per la falta de lesions causades a Begoña , per la que se'ls condemnà en la sentència apel·lada.

Tercer. El motiu del segon recurs segons el qual els fets constituirien " un delito de lesiones del tipo privilegiado del artículo 147.3 del Código Penal en atención al modo en que ocurrieron los hechos ", no pot prosperar, i no perquè l' article 147 Cp no té apartat 3 (segurament l'apel·lant es volia referir a l'apartat 2), ni perquè aquesta sigui una qüestió plantejada ex novo al recurs, ja que al plenari les defenses es limitaren a elevar a definitives llurs qualificacions provisionals, merament negatives, sinó perquè l'atac a Eladio va ser tant gratuït, persistent i violent que no és creditor de consideració que minvi el desvalor d'acció del tipus bàsic de l' article 147.1 Cp .

Quart. El motiu del segon recurs segons el qual la multa per falta de lesions infringeix l' article 52 Cp , precepte que estableix " que la multa debe establecerse en proporción al daño causado y al beneficio obtenido ", tampoc pot prosperar, perquè l' article 52 Cp no és d'aplicació al cas, ja que el cos punitiu no disposa que la multa per falta de lesions es determini " en proporción al daño causado y al beneficio obtenido ". L'article aplicable a la determinació de la quota de multa diària, que el recurrent pretén es fixi en tres euros, és el 50.5 Cp, i a aquest article s'acomoda la quota de sis euros diaris, fixada a la sentència apel·lada, perquè com hem dit repetidament "existeix una constant i consolidada jurisprudència, entre d'altres les sentències de la Sala Segona del Tribunal Suprem de dates 11 de juliol de 2001, 10 de juny de 2004, 28 de gener i 31 d'octubre de 2005 i 2 de març de 2006 , on s'estableix clarament que la inexistència de prova referent a la capacitat econòmica del penat no autoritza a imposar la quota mínima legal, de dos euros, ja que aquest mínim legal estaria únicament reservat per aquells casos d'indigència o misèria acreditada, aparent o raonablement probable, circumstància que de manera evident no consta que sigui el cas de l'ara recurrent, per la qual cosa, la quota de sis euros fixada pel Jutjat d'instància s'entén perfectament raonable i adequada" ( sentència d'aquest Tribunal núm. 396/2011 ).

Cinquè. El motiu del segon recurs segons el qual " debería ser de aplicación el artículo 114 del Código Penal , moderándose la indemnización en base que las víctimas contribuyeron a la producción del daño sufrido " també l'hem de rebutjar, perquè parteix d'una premissa irreal, per no qualificar-la de falsa, a saber, que els lesionats van contribuir a la producció del dany, perquè la prova practicada al plenari deixà clares moltes doses, entre les quals que Eladio va ser víctima, i només víctima, d'un atac gratuït, persistent i violent, i Juan Pablo va ser atacat no perquè acceptés cap baralla, sinó perquè intentà defensar Eladio del brutal atac del que era objecte.

Sisè. L'estimació parcial del recurs determina la declaració d'ofici de les costes processals causades a la segona instància.

Fallo

1. Estimem parcialment els recursos d'apel·lació expressats a l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Revoquem parcialment la sentència apel·lada, deixant sense efecte els pronunciaments de condemna per una de les faltes de lesions, la referida a Begoña , i de responsabilitat civil a favor d'aquesta.

3. Absolem lliurement Leon i Inocencio d'una de les faltes de lesions de les que van ser acusats pel Ministeri fiscal, la referida a Begoña .

4. Confirmem la resta de pronunciaments de la sentència recorreguda.

5. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.