Sentencia Penal Nº 427/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 164/2012 de 17 de Julio de 2012

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 164/2012

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 28 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 709/2011

Data sentència recorreguda: 21/05/2012

SENTÈNCIA NÚM. 427/2012

Magistrats/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 164/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 28 BARCELONA en data 21/05/2012 , en procediment Abreujat núm. 709/2011. Han estat parts l'apel.lant, Seni Sokhana, representat per la Procuradora Mª Pilar Gómez Bare i defensat per la Lletrada Chantal Pérez Capdevila, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, disset de juliol de dos mil dotze.

Antecedentes

Primer. El dia 21 de maig de 2012 el Jutjat del Penal núm. 28 de Barcelona dictà sentència i, posteriorment el dia 6 de juny de 2012, interlocutòria d'aclariment, amb la decisió següent: "Condeno a Isaac como autor de un delito de quebrantamiento de medida cautelar, a una pena de 6 meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, así como al abono de las costas causadas en el presente procedimiento.

Condeno a Isaac como autor de un delito de malos tratos, a una pena de 9 meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, privación del derecho a la tenencia y porte de armas por 2 años, prohibición de aproximarse a menos de mil metros de Patricia , su domicilio, lugar de trabajo o frecuentado, o comunicarse con ella por cualquier medio o procedimiento, en ambos casos por el período de 1 año y 9 meses."

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: " Se declara probado que el acusado, Isaac , sobre las 7.00 horas del 25 de septiembre de 2011, se encontraba junto con su pareja sentimental, Patricia , en las inmediaciones de la plaza Joanic de Barcelona, a pesar de conocer la prohibición cautelar de acercarse a menos de quinientos metros de la misma o de comunicarse con ella por cualquier medio o procedimiento, según auto de 27 de agosto de 2011 dictado por el Juzgado de violencia sobre la mujer número 3 de Barcelona en trámite de diligencias previas 187/2011, discutiendo ambos; y el acusado, con la intención de menoscabar la integridad física de Patricia , le dio dos bofetadas a Patricia que no consta le produjeran herida alguna".

Segon. Formulat recurs d'apel.lació per la representació processal de Isaac , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol.licità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d' aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer . L'apel.lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: error en la valoració de la prova per entendre que no va existir trencament de mesura cautelar, ja que, la denunciant consentia en el fet de veure's amb el recurrent i, també, error en la valoració de la prova, en relació el delicte de maltractament, tipificat en l' article 153.1 del Codi penal , donat que, no existia entre el denunciat i la denunciant una relació de dominació.

Segon . El primer motiu del recurs no pot ser estimat, donat que, el suposat consentiment de la persona protegida per la mesura cautelar és completament irrellevant en relació a la responsabilitat delictiva de l'ara recurrent. Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de la Sala Segona del Tribunal Suprem, en resolució d'un recurs de cassació en que el recurrent també adduïa el mateix que l'apel.lant aquí, com és la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento" . En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que " es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento ".

Per tant, l'al.legació del recurrent no pot ser acollida i el seu primer motiu ha de ser desestimat.

Tercer. El segon motiu del recurs es fonamenta en la premissa que no existeix una relació de dominació entre el denunciat i la denunciant i aquesta premissa és una mera suposició de la representació processal del recurrent, donat que, ni la denunciant ni el denunciat varen acudir a l'acte del judici oral, per la qual cosa, difícilment es pot afirmar quina era la naturalesa de les relacions entre ells. Ara bé, plantejada aquesta qüestió pel recurrent, s'ha de dir que és un tema molt controvertit, tant en l'àmbit doctrinal com en la jurisprudència, i una mostra d'això són las nombroses qüestions d'inconstitucionalitat plantejades per diferents òrgans judicials al Tribunal Constitucional en relació a tipus penals introduï ts o reformats per la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre , de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, en el seu Títol IV enunciat Tutela penal, com és el cas del precepte pel qual va ser condemnat l'apellant en la sentència recorreguda.

Segons l'exposició de motius de la llei, la violència de gènere " se manifiesta como el símbolo más brutal de la desigualdad existente en nuestra sociedad. Se trata de una violencia que se dirige sobre las mujeres por el hecho mismo de serlo, por ser consideradas, por sus agresores, carentes de los derechos mínimos de libertad, respeto y capacidad de decisión. Los poderes públicos no pueden ser ajenos a la violencia de género, que constituye uno de los ataques más flagrantes a derechos fundamentales como la libertad, la igualdad, la vida, la seguridad y la no discriminación proclamados en nuestra Constitución. Esos mismos poderes públicos tienen, conforme a lo dispuesto en el artículo 9.2 de la Constitución , la obligación de adoptar medidas de acción positiva para hacer reales y efectivos dichos derechos, removiendo los obstáculos que impiden o dificultan su plenitud ". És a això al que respon la llei, com diu clarament el seu article 1, enunciat Objecte de la llei, en el paràgraf 1 del qual es llegeix " La presente Ley tiene por objeto actuar contra la violencia que, como manifestación de la discriminación, la situación de desigualdad y las relaciones de poder de los hombres sobre las mujeres, se ejerce sobre éstas por parte de quienes sean o hayan sido sus cónyuges o de quienes estén o hayan estado ligados a ellas por relaciones similares de afectividad, aun sin convivencia ".

Per tant, la protecció penal específica que dóna la llei és per a les dones que han estat víctimes d'actes violents per part d'homes que tinguin o hagin tingut amb elles relacions matrimonials o d'anàloga afectivitat, quan aquests actes violents són manifestació de la dominació sexista dels homes sobre les dones.

En aquest sentit, paga la pena citar alguna de les diverses sentències del Ple del Tribunal Constitucional resolent qüestions de inconstitucionalitat. Una d'aquestes és la STC 201/2009, de 27 d'octubre de 2009 , resolució que diu en el seu fonament jurídic 4: "... Se sigue cuestionando, en definitiva, si estamos ante un tratamiento punitivo diferente de la misma conducta en función del sexo de los sujetos activo y pasivo, que sería por ello contrario al art. 14 CE ... Para dar respuesta a la primera duda, la de la supuesta vulneración del principio de igualdad, hemos empezado por recordar en las SSTC 59/2008 y 45/2009 que nuestro análisis debe partir de la competencia exclusiva para el diseño de la política criminal del legislador, al que corresponde un amplio margen de libertad, dentro de los límites de la Constitución, para la configuración de los bienes penalmente protegidos, los comportamientos penalmente reprensibles, el tipo y la cuantía de las sanciones penales y la proporción entre las conductas que pretende evitar y las penas con las que intenta conseguirlo. De ello se deriva que el juicio de constitucionalidad que nos compete no es de eficacia, conveniencia o calidad de la norma, sino, más limitadamente, de comprobación de "si se han respetado los límites externos que el principio de igualdad impone desde la Constitución a la intervención legislativa" ( STC 45/2009 , FJ 3). Siendo así que (como argumenta el fundamento jurídico 3 de la STC 81/2008 glosando la STC 59/2008 , FJ 7) en estos supuestos "los límites ahora pertinentes son los propios del principio general de igualdad y no los de la prohibición de discriminación por razón de sexo, pues no constituye el del sexo de los sujetos activo y pasivo un factor exclusivo o determinante de los tratamientos diferenciados ... La diferenciación normativa la sustenta el legislador en su voluntad de sancionar más unas agresiones que entiende que son más graves y más reprochables socialmente a partir del contexto relacional en el que se producen y a partir también de que tales conductas no son otra cosa ... que el trasunto de una desigualdad en el ámbito de las relaciones de pareja de gravísimas consecuencias para quien de un modo constitucionalmente intolerable ostenta una posición subordinada". Reconducida la duda de constitucionalidad a la perspectiva del principio general de igualdad, la constitucionalidad de la norma cuestionada pasa, según nuestra consolidada doctrina al respecto (que recuerdan las SSTC 59/2008, FJ 7 , y 45/2009 , FJ 4) por "que el tratamiento diferenciado de supuestos de hecho iguales tenga una justificación objetiva y razonable y no depare unas consecuencias desproporcionadas en las situaciones diferenciadas en atención a la finalidad perseguida por tal diferenciación". Bajo este prisma en las resoluciones de continua referencia se ha confirmado, en primer lugar, para formular un juicio de legitimidad de la norma, que uno y otro de los preceptos cuestionados, a la vista de la exposición de motivos y del articulado de la Ley Orgánica, responden palmariamente a un fin legítimo, que no es otro que el de prevenir las agresiones que en el ámbito de la pareja se producen como manifestación del dominio del hombre sobre la mujer en tal contexto". És a dir, el que justifica el tractament desigual des d'una perspectiva constitucional és que l'acte violent del que és autor l'home i pateix la dona sigui manifestació del domini de l'home sobre la dona en el marc relacional de la parella.

En aquest mateix sentit, de la presència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, marc en el que s'han d'inscriure els actes de violència sobre aquesta que es contemplen en els tipus penals fruït de la Llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, es pronuncia la STS de 10 de novembre de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic cinquè, en relació al tipus de l' article 173.2 del Codi penal : " En nuestra Sentencia 1050/2007 de 20 de diciembre dijimos, reiterando la Sentencia núm. 105/2007 (Sala de lo Penal, Sección 1), de 14 febrero... La jurisprudencia de esta Sala ha entendido que la conducta que se sanciona... viene, pues, integrada por una forma de actuar y de comportarse de manera habitual en la que la violencia está constantemente presente, creando una situación permanente de dominación sobre las víctimas, que las atemoriza impidiéndoles el libre desarrollo de su vida. Tal forma de actuar se traduce y se manifiesta en distintos actos agresivos, de mayor o menor entidad, pero siempre encuadrados en aquel marco de comportamiento".

En aquest Tribunal, seguint la jurisprudència del Tribunal Suprem segons la qual el tenor literal de l' article 153.1 del Codi penal " no implica excluir toda excepción, como cuando la acción agresiva no tiene connotaciones con la subcultura machista " ( STS 1177/2009 , per totes), hem considerat, i és el criteri que mantenim, i que consta reflectit en las sentències d'aquesta Sala núm. 17/2010, de 4 de febrer de 2010 i núm. 535/2011, de 30 de setembre de 2011 , que aquest article no estableix cap element addicional a l'existència actual o pretèrita de relació matrimonial o d'anàloga afectivitat entre el subjecte actiu home i la subjecte passiva dona, però com sigui que el que justifica, des d'una perspectiva constitucional, el tractament punitiu desigual entre home i dona és que l'acte violent del que és autor l'home i pateix la dona sigui manifestació del domini de l'home sobre la dona en el marc relacional de la parella ( STC 201/2009 ), la inexistència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona opera com a excepció a l'aplicació d'aquell tipus penal. La conseqüència que d'aquesta concepció es deriva és clara: a l'acusació li correspon la càrrega de provar la relació matrimonial o d'anàloga afectivitat, actual o pretèrita, entre el subjecte actiu home i el subjecte passiu dona, i a la defensa li pertoca provar la inexistència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, de manera que en cap cas es produeix vulneració de la presumpció d'innocència pel fet que l'acusació no provi expressament l'existència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, marc que, en principi, la llei identifica amb l'agressió de l'home a la dona que és o ha estat la seva parella.

Tenint present tot això, és clar que el recurs s'ha de desestimar perquè en la sentència apel.lada es declara provat que en el moment dels fets la denunciant i denunciat eren parella sentimental, i això no ha estat objecte d'impugnació, i que el denunciat va donar dues bufetades a la seva parella, fet que va ser presenciat per un agent policial, el qual no va veure cap agressió prèvia de la citada parella de l'ara recurrent. Per tant, la declaració d'un testimoni directe i imparcial sobre l'agressió descrita és prova de càrrec suficient i vàlida per desvirtuar la presumpció d'innocència que inicialment emparava a l'acusat, el qual, evidentment no ha acreditat, en cap cas, que no existís una relació de domini envers la seva parella sentimental, per la qual cosa, el seu recurs ha de ser desestimat i la sentència d'instància ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Quart. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel.lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel.lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.