Sentencia Penal Nº 439/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 91/2007 de 22 de Julio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció 10ª Penal

Recurs d'apel.lació nº 91/07-C

Judici de Faltes nº 1243/06

Jutjat d' Instrucció nº 11 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, vint-i-dos de juliol de dos mil vuit

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL MARSAL, magistrat de la Secció desena d'aquesta Audiència

Provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 1243/06 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 11 de Barcelona, en tràmit

davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs interposat pel denunciat Valentín , contra la sentència

dictada el dia 7 de març de 2007 per lesions en agressió.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: FALLO que debo condenar y condeno a Valentín como autor de dos faltas de lesiones, a la pena -por cada una de ellas- de 60 DIAS de multa con una cuota de 30 euros diarios (total 1.800 euros cada una), quedando sujeto a una responsabilidad personal subsidiària de un dia de privación de libertad por cada dos cuotas impagadas, con expresa imposición de la mitad de las costs del presente juicio. Asimismo, deberá indemnizar a Rebeca en la cantidad de 258 euros y a Eva en la suma de 301 euros, por las lesiones sufridas. Absuelvo a Eva y a Rebeca de la falta de lesiones por la que venían siendo acusadas por el Sr. Valentín ".

SEGON.- Contra l'esmentada resolució va interposar recurs -dins de termini legal- la defensa del denunciat Sr. Valentín . Admès a tràmit per provisió de 28.5.07, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la part apel·lada es van remetre les actuacions a aquest tribunal. Per diligència d'ordenació de 16 d'octubre de 2007 es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Andrés Salcedo Velasco, d'acord amb el torn de repartiment prefixat. Per provisió de 18.2.08 es va decretar la suspensió del termini per a resoldre atesa la càrrega de causes amb pres pendents en la Sala, de preferent tramitació per imperatiu legal. Mitjançant providència de 14.7.08 s'ha procedit al canvi de ponent atesa la baixa de l'anterior com a magistrat en actiu , i ha estat designat l'Il·lm Sr. Santiago VIDAL MARSAL. Ha quedat el recurs vist per a sentència sense celebració de vista pública, atès que ni ha estat sol·licitada per la part recurrent ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.- Formalitza el recurrent a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l'art. 790 , l'apel·lació de la sentència que el condemna a títol d'autor de dues faltes de lesions, en un escrit d'al·legacions on planteja tres arguments complementaris i un de subsidiari, amb distint rang jeràrquic normatiu, cosa que obliga a la Sala -en clau de tutela judicial efectiva derivada de l' art. 24.1 CE - a resoldre-les (alterant l'ordre en què venen plantejades) sota els següents epígrafs: A) Infracció de normes constitucionals per vulneració del principi de presumpció d'innocència, d'acord amb l' art. 24.2 CE ; B) Error en la valoració de la prova testifical de càrrec; C) Vulneració del principi acusatori i de postulació en la determinació de la responsabilitat civil. D) Subsidiàriament, planteja la reducció de les sancions pecuniàries imposades, que considera excessives atesa la situació econòmica de l'acusat.

La primera pretensió haurà de ser desestimada atès que no s'ha vulnerat pas l' art. 24.2 CE . L'escrit de recurs no fa esment a cap dada específica que ens permeti inferir s'ha produït cap infracció de drets fonamentals en els termes que exigeix la STC 124/90, doncs es limita el recurrent a afirmar que estem davant de dues versions contradictòries sobre els fets, i que la seva mereix igual o major credibilitat que la de les denunciants. En conseqüència, a criteri de l'apel·lant estaríem davant d'un supòsit d'absència absoluta de prova incriminatòria sobre la qual poder construir una condemna penal, i per això, s'hauria infringit l'esmentada presumpció constitucional d'innocència.

L'estudi de la causa i de l'Acta del judici oral palesa que no és pas així. En el judici es van practicar dues proves: una de caire personal percebuda directament pel jutge "a quo" ( les declaracions dels 3 implicats en l'incident), una testifical de referència (declaració de l'Agent policial que va detenir al Sr. Valentín ), i una pericial forense relativa a l'abast de les lesions causades, avalada per una documental fotogràfica i l'informe d'assistència mèdica. Existeix per tant prova de càrrec, i la qüestió a debatre és únicament la seva suficiència o eficàcia adient per tal de bandejar o no el principi "in dubio pro reo". No apreciem, en conseqüència, cap vulneració de drets constitucionals dins l'àmbit dels arts. 24 i 120.3 CE .

II.- L'hipotètic error en l'apreciació de les esmentades proves que denuncia l'apel·lant, se centra en qüestionar l'encert del jutge penal a l'hora de valorar les declaracions incriminatòries de les dues lesionades i del testimoni presencial ( Agent ME 11.740), així com la fiabilitat de la documental mèdica que va servir de base a l'informe forense. La defensa argumenta en síntesi que el sr. Valentín es va limitar a defensar-se de l'agressió femenina conjunta que estava patint sense haver existit cap provocació prèvia, i admet que va donar una empenta a la Sra. Eva per tal de poder fugir. Després de posar de relleu les múltiples contradiccions en que -al seu entendre- han caigut les denunciants, conclou sol·licitant es revoqui la condemna dictada.

La Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova de caire personal en aquesta segona instància és completament inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge d'instrucció, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril i 114/88 de 10 de juny, doncs es tracta d'una prova sotmesa al principi d'immediació, la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament, és a dir, el jutge sentenciador.

Ateses les nostres acotades funcions de Sala revisora de la legalitat i coherència jurídica de la sentència apel·lada, com ens recorden les STC 267/05 de 24 d'octubre i 239/06 de 17 de juliol, és obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes ( art. 976), només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma fefaent i irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut pel jutge "a quo" en error flagrant i manifest en la imparcial valoració de les proves practicades en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà en consciència i de forma conjunta totes les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques. Doncs bé, l'estudi de les diligències practicades, l'acta del judici oral i la sentència, posen de manifest que el jutge sentenciador atorga major credibilitat a les denunciants atès que la seva descripció seqüencial de l'agressió física soferta coincideix en tot allò que és rellevant amb la prova documental mèdica i fotogràfica, que palesen elles van ser les úniques persones ferides en el rostre, mentre que el Sr. Valentín no va patir cap mena de dany corporal.

De fet, aquest reconeix es va produir un forcejament recíproc, és a dir, un contacte físic amb les denunciants, si bé imputa l'inici d'aquest incident violent a les dues dones que (sic) "se empezaron a pelear entre ellas al darle la Sra. Rebeca un beso al declarante, lo que molestó a la Sra. Eva ". La tesis és certament imaginativa, sobretot si tenim en compte que l'únic qui no va resultar ferit va ser l'avui apel·lant, però esdevé frontalment contradita per les manifestacions de les dues dones (que en tot moment van insistir en la versió d'una agressió unilateral per part del Sr. Valentín en rebutjar les seves pretensions lúbriques) i per la percepció visual de l'Agent que va acudir en el seu auxili, per la qual cosa, la conclusió inductiva que n'extreu el jutge "a quo" sembla prou coherent, doncs l'esmentat funcionari policial ha matisat en el judici oral que va trobar una de les dues noies caiguda al terra, l'altra al seu costat ajudant-la, i l'acusat fugint de l'indret. D'afegitó, el jutge ha valorat l'informe d'assistència sanitària i la pericial forense que recullen les lesions lleus d'ambdues noies, i conclou que tot plegat integra un conjunt d'elements indiciaris de caire incriminatori prou rellevants per a tancar el silogisme de culpabilitat previst en l' art. 741 Lecrim , d'acord amb la jurisprudència fixada per la STC 174/1985 de 17 de desembre. La Sala no troba cap element objectiu que permeti no compartir el seu encertat criteri d'inferència.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador ( i no de la Sala d'apel·lacions) esbrinar qui d'ells és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, a l'ensems que les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han declarat. Insistim, estem davant la valoració objectiva i imparcial per part del jutge "a quo" d'una prova personal avalada per una documental ( lesions) periférica. La STS de 8 de febrer de 1999, ja va matisar que (sic) "la credibilidad del perjudicado o testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio". Aquesta jurisprudència ha estat recentment reforçada amb les STC 167/02 i STS 41/03, en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

III.- En el tercer motiu de recurs, la defensa al·lega dues qüestions connexes: vulneració del principi acusatori (art. 964.1) i manca de postulació en temps i forma de responsabilitat civil (art. 110) en relació a la perjudicada Rebeca . Considera que la seva personació en el procediment per tal d'exercir les accions penals i civils ha estat extemporània, i en conseqüència sol·licita s'anul·li la indemnització fixada al seu favor en la sentència apel·lada.

La pretensió ha de ser desestimada. És cert que en l'atestat policial es fa constar -foli 5- que en el moment de tancar les diligències i lliurar-les al jutjat de Guàrdia la Sra. Rebeca encara no havia presentat denuncia pels fets, a diferència de la Sra. Eva que sí l'havia formalitzat ja a comissaria. Tanmateix, al foli 10 consta també la següent manifestació personal: (sic) "la Sra. Rebeca manifesta la intenció de posar denuncia per aquests fets". Conseqüent amb la pluralitat de persones lesionades, l'aute de 12.11.06 dictat pel jutge instructor (foli 21) on ordena la celebració del judici de faltes no exclou a l'esmentada perjudicada i la cita (foli 30) en qualitat de denunciant, se li fa l'oferiment d'accions de l' art. 109 Lecrim ( foli 41), i atès que presenta informe d'assistència sanitària per les lesions sofertes (folis 42/43) se'n dona trasllat al metge forense per a informe. És a dir, no existeix personació extemporània ni sorpresiva, com preten l'apel·lant, i atès que l'art. 969.1 preveu que en aquesta classe d'il·lícits penals menors no hi ha fase d'instrucció, tot començant el judici amb la ratificació de la denúncia de les perjudicades, cal concloure que la queixa del recurrent es injustificada.

Les al·legacions -amb cita de jurisprudència- que formula en el seu recurs en quan a que la personació a títol de perjudicat només es pot efectuar abans del tràmit de qualificació provisional, és aplicable únicament als processos penals tramitats per delicte, no a les faltes, i en conseqüència, escau -d'acord amb la doctrina fixada en la STS de 12.1.07- declarar que no s'ha infringit el principi acusatori ni existeix manca de rogació civil.

IV.- Finalment, i a títol de caire subsidiari, el darrer motiu de recurs està centrat en l'àmbit de la individualització de les sancions pecuniàries. Considera la defensa que caldria haver imposat una quota multa de 6 euros diaris atès que no consta el nivell de solvència i ingressos salarials de l'acusat.

Atès que l' art. 50.1 del Codi Penal permet un ventall que va des dels 3 fins als 400 euros/dia, i vist que el penat no ha aportat la més mínima prova documental de la situació de penúria econòmica que al·lega, cal denegar "ad limine" tota viabilitat a la pretensió reductiva de la quota diària de 30 euros que ha fixat el jutge penal. Si bé és cert que no es la suma habitual en la "praxis" forense per aquesta mena d'afers, no ho és menys que la conducta obstructiva del culpable ha impedit conèixer els paràmetres quantitatius que recull el paràgraf 5è de l'esmentada norma, i compartim amb el jutge sentenciador de la primera instància que aquesta actitud de cap manera pot beneficiar al responssable.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat en el recurrent, d'acord amb el que recullen els arts. 123 CP i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici,

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel.lació formalitzat per la defensa del denunciat Valentín contra la sentència condemnatòria dictada el dia 7 de març de 2007 pel jutjat d'instrucció nº 11 dels de Barcelona , he de CONFIRMAR i CONFIRMO íntegrament l'esmentada resolució, amb declaració d'ofici de les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius. Deixeu-ne certificació en el Rotlle d'apel.lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.