Sentencia Penal Nº 441/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 271/2007 de 17 de Julio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció 10ª penal

Recurs d'apel·lació nº 271/07-C

Procediment Abreujat nº 148/07

Jutjat Penal nº 9 de Barcelona

S E N T È N C I A

Il.lms magistrats

Sr. JOSE MARIA PIJUAN CANADELL

Sr. JOSE MARIA PLANCHAT TERUEL

Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL

Barcelona, disset de juliol de dos mil vuit

Vist en grau d'apel·lació per la Secció desena de l'Audiència provincial, la causa de procediment abreujat nº 148/07 del Jutjat

Penal nº 9 dels de Barcelona, en tràmit en aquest tribunal amb motiu del recurs formalitzat per la representació processal de

l'acusació particular exercida per Plácido contra la sentència absolutòria dictada per l'esmentat òrgan

unipersonal el dia 3 d'agost de 2007, en relació a presumptes delictes de denúncia falsa i fals testimoni. Ha estat designat

ponent l'Il.lm Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL, qui exposa la decisió unànime de la Sala.

Antecedentes

Primer.- La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent contingut literal: "FALLO que debo absolver y absuelvo a Manuel del delito de denúncia falsa, y a Guillermo del delito de falso testimonio en causa penal, que se les imputaba en este proceso, con imposición de las costas procesales a la acusación particular".

Segon.- Contra l'esmentada resolució va interposar -dins de termini legal- recurs d'apel·lació el querellant Sr. Plácido . Admès a tràmit per provisió de 17 d'octubre de 2007, prèvia impugnació de la defensa dels acusats i del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat per a la seva resolució. En interlocutòria de 29 d'abril de 2008 es va designar magistrat ponent i es va senyalar el proppassat dia 9.7.08 per a deliberació, votació i decisió de la Sala, sense celebrar vista pública atès que no ha estat sol·licitada per la part apel·lant ni la considera necessària el tribunal.

Tercer.- En la tramitació d'aquest recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'accepta el relat fàctic que conté la sentència apel·lada i que es dóna per íntegrament reproduït a fi d'evitar repeticions inútils.

Fundamentos

I.- Formalitza la part querellant el seu recurs en un extens escrit que conté una pluralitat d'argumentacions de fet i de dret sistematitzades d'acord amb el que exigeix l' art. 790 de la llei 38/02 de 24 d'octubre, reguladora de l'enjudiciament criminal abreujat, que seran estudiades sota els següents epígrafs: A) Qüestió prèvia sobre vulneració del dret a la prova per inadmisió de documental, amb infracció de garanties processals i tutela judicial efectiva; B) Error en la valoració de la prova en relació al relat de Fets Provats; C) Infracció de llei derivada d'inaplicació indeguda dels arts. 456.1 i 458.2n del Codi Penal . D) Imposició injustificada de les costes a l'empara de l' art. 240.3r Lecrim .

Sosté la defensa del querellant que a l'inici del judici oral va proposar dues proves documentals ( recurs de suplicació i sentencia de la Sala Social del TSJC) que li van ser indegudament denegades per la jutge penal, i que reprodueix en aquesta segona instància unides a l'escrit de recurs, atès que la seva valoració coadjuva a reforçar la tesis incriminatòria sostinguda en la querella. Després d'invocar el dret a la tutela judicial efectiva ( art. 24.1 CE ), conclou sol·licitant que s'admeti dita prova per la Sala.

Les STS de 5.03.87 , 18.03.96 i 17.01.01, ens recorden que únicament pot prosperar el recurs per infracció de normes essencials de procediment relatives a la pràctica de la prova, quan la diligència proposada i denegada sigui rellevant i eficaç en la subsunció jurídica de la conducta executada o en la detrminació de l'autoria dels fets imputats, doncs és llavors quan es produeix efectiva indefensió proscrita per la norma constitucional. A aquest requisit de legalitat constitucional, cal adicionar-hi tres qüestions formals de caire estrictament processal. La primera, que contra l'esmentada denegació s'hagin exhaurit tots els recursos que la pròpia llei permet a fi d'esmenar al més aviat possible -si fos el cas- la infracció comesa. La segona, que el recurrent ha de reproduir la seva petició davant del jutge penal en el tràmit de qüestions prèvies contemplat en l' art. 786.2 Lecrim , i si malgrat tot no veu atesa la seva petició, cal fer constar la oportuna protesta en Acta per tal de poder plantejar el tema davant del tribunal de segona instància en fase d'apel·lació de sentència, d'acord amb el que permet l' art. 790.4 de la Lecrim . I la tercera, que la prova indegudament inadmesa s'hagués proposat en temps i forma.

L'estudi de les actuacions, permet constatar que en aquest afer es compleixen tots tres requisits que acabem d'enumerar, i en conseqüència, el tribunal no té cap motiu per a rebutjar l'esmentada prova documental. Qüestió distinta és la seva eficàcia en ordre a modificar la valoració global exculpatòria que conté la sentència apel·lada, atès que la llei ens ordena revisar el judici d'inferècia tenint en compte la totalitat de la resta del material provatori ( declaracions dels implicats, testifical i pericial) sense poder invadir però aquells aspectes derivats de la inmediació que afectin a les proves de caire personal.

II.- El segon motiu de recurs es planteja per la defensa del recurrent entorn de l'error en la valoració de la prova comès -segons el seu criteri- pel jutge "a quo", atès que considera incompleta la redacció dels fets provats que conté la sentència, tot sol·licitant la inclusió de determinades frases de caire inequívocament incriminatori en relació a la imputació d'alteració prèvia del llibre d'Actes de la Fundació CEU Sant Pablo, titular de l'Abat Oliva, que va motivar l'anterior procés penal -finalitzat amb interlocutòria de sobreseïment lliure- i un procés davant la jurisdicció laboral.

Cal recordar que la jurisprudència procedent del Tribunal Constitucional 167/02 i la ulterior que tot seguit s'esmentarà, rectifica els criteris d'interpretació fins llavors vigents en quan a l'abast del dret constitucional a un procés amb totes les garanties derivat de l' art. 24.1 CE en relació a l' art. 6.1 del CEDH aprovat el 4 de novembre de 1950. En efecte, la STC 167/02 de 18 de setembre, recollint la doctrina emanada del TEDH en les seves sentències de 26.3.88 i 8.2.00, matisa que (sic) " cuando el tribunal de apelación ha de conocer tanto de cuestiones de hecho como de derecho, y en especial, cuando ha de estudiar en su conjunto la culpabilidad o inocencia del acusado, el TEDH ha entendido que dicha apelación no se puede resolver sin infringir el derecho a un proceso justo, si dicha segunda instancia no realiza un examen directo y personal de la persona acusada que niegue haber cometido la infracción considerada punible, de modo que en tales casos, el nuevo examen por el tribunal de apelación de la declaración inicial de no culpabilidad, exige una nueva y total audiencia en presencia de las partes" Aquesta doctrina ha estat consolidada en les STC 200/02 de 28 d'octubre i 41/03 de 27 de febrer ( reiterada amb moltes posteriors), significa una clara limitació "ex novo" de les facultats revisòries atorgades als tribunals de segona instància, raó per la qual la nova jurisprudència ha estat ratificada pel Ple del màxim intèrpret de la Carta Magna.

L'aplicació concreta d'aquesta linea jurisprudencial al procediment abreujat espanyol regulat en la llei 38/02 d'enjudiciament criminal , ha significat un canvi substancial en l'efecte devolutiu propi dels recursos d'apel·lació, d'acord amb el que recull l' art. 790 de la lecrim . El problema de dret processal que genera és evident: l'estructura de la segona instància en el procediment abreujat es manté fins avui dia inalterable, i en conseqüència, la possibilitat de practicar prova està limitada per la dicció literal del paràgraf 3r de l'esmentat art. 790, és a dir, quan no s'han admès proves pertinents en la primera instància, o no s'han practicat per causa no imputable a la part que les va proposar. Això impedeix repetir proves que ja es van dur a terme davant del jutge penal, la qual cosa és incompatible amb l'exigència de la nova doctrina constitucional sobre l'audiència de l'encausat pel tribunal de segona instància si concorren motius apreciables "a priori" de futura revocació d'una absolució dictada en la primera instància.

En definitiva, la manca de reforma simultània de l' art. 790 Lecrim a fi de facilitar que el tribunal "ad quem" pugui gaudir també del principi d'immediació de la prova impedeix "ex lege" revisar les declaracions d'acusats i testimonis quan l' apel·lat ha estat absolt pel jutge penal, llevat que del seu contingut literal se'n dedueixi una manifesta culpabilitat objectiva. No succeeix així en l'afr que ens ocupa, atès que ambdós acusats (càrrecs directius de la institució docent) van negar en tot moment que la denúncia i informe que van presentar davant del jutjat d'instrucció nº 20 de Barcelona fossin falsos, i menys encara que els guiés un ànim de perjudicar al llavors denunciat Sr. Plácido .

Tenint en compte les anteriors consideracions, el tribunal analitzarà per tant només la prova documental incorporada a les actuacions, a fi i efecte d'esbrinar si el seu contingut és manifestament incompatible amb la redacció dels fets provats que conté la sentència d'instància, doncs en quan a la apreciació valorativa de la prova testifical hem de respectar estrictament allò que recull el jutge penal, únic que ha gaudit del principi d'immediació. Dita documental constata que (com amb encert ja va indicar el jutge "a quo" en fer la ponderació imparcial i contextualització dels fets) estem davant d'un incident de caire laboral que ja va ser resolt satisfactòriament per aquella jurisdicció especialitzada. El sobreseïment lliure de les diligències prèvies incoades en relació a la hipotètica alteració del llibre d'Actes, no significa que la denúncia interposada pel Sr. Manuel fos manifestament falsa, i menys encara que la declaració testifical del Sr. Guillermo s'efectués (sic) "a sabiendas" de la seva manca de veracitat i amb ànim de perjudicar al denunciat. Cal tenir en compte, que en el decurs del procediment laboral es va produir una incidència prou curiosa, com és que el Llibre d'Actes no pogués ser inicialment aportat com a prova atès que el demandant l'havia dipositat en una notaria, i va ser precisament en recuperar-lo la institució universitària Abat Oliva quan van detectar presumptes irregularitats. La decisió de la direcció a l'hora d'autoritzar s'interposés la denúncia contra el Sr. Plácido , no pot ser considerada "per se" delictiva si el departament jurídic hi va donar el vist-i-plau, el jutge instructor la va admetre a tràmit, i una vegada practicades les diligències investigatòries previstes en l' art. 299 Lecrim , va decidir finalment archivar-la per manca d'il·licitud punible. La inexistència de tipicitat ( art. 637.2 Lecrim ) no significa que -automàticament- els fets denunciats (o sobre els que es va declarar en el judici oral anterior) siguin manifesta i temeràriament falsos.

III.- L'anterior raonament jurídic condemna al fracàs el tercer motiu de recurs, en seu d'infracció de llei per inaplicació dels arts. 456 i 458 del Codi Penal .

La jurisprudència del nostre Tribunal Suprem, entre moltes d'altres les STC de 21.5.97 i 30.1.98, ens matisa que l'autoria culpable d'aquesta classe de delictes exigeix la constatació objectiva d'haver actuat "amb coneixement i voluntat de menysprear la veritat" , element subjectiu de l'injust que -en coincidència amb el jutge penal- no apreciem concorri. En conseqüència, escau rebutjar la pretesa infracció dels arts. 456.1 i 458.2 de la LO 15/03 de 25 de novembre .

IV.- En el darrer motiu de recurs, de caire subsidiari, la part apel·lant sol·licita s'anul·li per la Sala la condemna en costes imposada a l'acusació particular

Els arts. 123 CP i 240 Lecrim permeten que si el jutge penal considera la part litigant ha actuat amb manifesta temeritat i mala fe, ha d'assumir el cost del procediment. I en aquest afer, atès que entre ambdues parts ja van tramitar-se dos procediments (penal i social) que havien posat fi a la seva disputa, escau considerar abusiva la querella que ha motivat aquestes noves actuacions, per la qual cosa, la decisió discrecional de la jutge "a quo" té empara legal i no pot ser esmenada pel tribunal.

Les costes processals generades en aquesta segona instància es declaren d'ofici.

Vistes les normes legals esmentades i demés de general aplicació al cas, prèvia la preceptiva deliberació i votació en la seu d'aquest òrgan jurisdiccional col·legiat,

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de l' acusació particular exercida per Plácido contra la sentència absolutòria dictada en data 3 d'agost de 2007 pel Jutjat Penal nº 9 dels de Barcelona , hem de CONFIRMAR i CONFIRMEM íntegrament l'esmentada resolució, tot declarant d'ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi cap recurs ordinari. Tot seguit, retorneu les actuacions originals al jutjat penal de procedència per al seu coneixement i efectes.

Deixeu-ne Testimoniatge en el Rotlle d'apel·lació incoat en aquest tribunal i arxiveu-lo sense més tràmits.

Així ho pronunciem i signem els magistrats resenyats a la capçalera.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en el dia d'avui i en audiència pública per l'Il.lm Sr. magistrat ponent. En dono fe.

-