Sentencia Penal Nº 448/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 11/2020 de 16 de Septiembre de 2020

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 11/2020 - B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 8 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 46/2019

Data sentència recorreguda: 30/08/2019

SENTÈNCIA NÚM. 448/2020

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 11/2020, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 8 BARCELONA en data 30/08/2019, en procediment Abreujat núm. 46/2019. Han estat parts com apel·lant Julieta, representada per procurador Xavier Valcarce Santisteban, assistida per lletrada Concepció Izquierdo Espasa, apel·lat Juan Enrique, representat per procurador Diego Sánchez Ferrer, assistit per lletrada Eulalia Romero Carrillo, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, setze de setembre de dos mil vint.

Antecedentes

Primer.El 30 d'agost de 2019 el Jutjat Penal núm. 8 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Juan Enrique, como autor de un delito ya definido de coacciones del artículo 172.2 del Código Penal , a las penas de:

-seis meses de prisión con inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante la condena y

- se le prohíbe acercarse a Julieta a una distancia inferior a 1000 metros de su domicilio o lugar que frecuente durante el plazo de un año, seis meses y un día.

- la privación del derecho de llevar o portar armas durante el tiempo de un año y un mes.

Además como autor de un delito de maltrato del artículo 153.1 del CP se le imponen las siguientes penas:

-seis meses de prisión con inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante la condena y

- se le prohíbe acercarse a Julieta a una distancia inferior a 1000 metros de su domicilio o lugar que frecuente durante el plazo de un año, seis meses y un día .

- la privación del derecho de llevar o portar armas durante el tiempo de un año y un mes.

Además deberá indemnizar a Julieta en la suma de 200 euros.

Absuelvo libremente a Aurelio del delito leve de lesiones del que venía acusado.

Quedan sin efecto las medidas cautelares acordadas por Auto de fecha 18/01/2018 por el Juzgado Instructor consistente en la orden de protección respecto a Julieta.

Se le imponen las costas al acusado, incluidas las de la acusación particular'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Único.- Juan Enrique, mayor de edad y sin antecedentes penales computables , estuvo casado con Julieta y tienen dos hijos en común menores de edad, conviviendo en el domicilio sito en la CALLE000 nº NUM000 de Barcelona junto con el sobrino del acusado, el sr. Aurelio.

El día 1 de diciembre de 2017 , sobre las 17.00 horas, Julieta estuvo en la comisaría de Mossos d'Esquadra de PLAZA000 interponiendo una denuncia contra su marido por haber falseado su firma en un contrato relativo al supermercado que ambos gestionan.

A la vuelta de esa gestión, ambos mantuvieron una discusión producida en el domicilio en el que aún convivían, llamando ella a su sobrino Aurelio para que viniera al domicilio, y continuando los dos la discusión con ella en la que le pedían que le entregara una grabación que ella tenía, llegando al punto de que la mujer salió a la calle y pidió auxilio al tiempo que se quitaba la ropa aun humeante.

Acto seguido los dos acusados salieron a la calle y Juan Enrique obligó por la fuerza a Julieta a introducirse en el portal, agarrándola por la fuerza de los hombros, avisando los transeúntes a los Mossos d'Esquadra y marchándose los dos acusados del lugar.

Julieta sufrió lesiones consistentes en erosiones tipo arañazo en ambos hombros y escápulas y erosión en la sien derecha, que precisaron de una primera asistencia y tardó en curar 5 días impeditivos. Reclama'

No ha quedado probado ningún otro hecho'.

Segon.Formulats recursos d'apel·lació per les representacions processals d' Julieta i de Juan Enrique, el Jutjat els admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al primer dels recursos s'oposaren el Ministeri Fiscal i la representació processal del segon recurrent.

Acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant Julieta combat la sentència en allò que d'absolutòria en té al·legant 'error... en la valoración de la prueba practicada, dando lugar a una equivocada absolución del acusado Aurelio', motiu pel qual demana 'se acuerde la condena de D. Aurelio condenándolo a un delito de coacciones con la pena de un año de prisión...' etc.

Per la seva banda, l'apel·lant Juan Enrique combat la sentència quan al que té de condemnatòria dient ' formular recurso de apelación por infracción de ley', encara que al desenvolupament argumental de l'escrit de recurs no es qüestiona que el judici de tipicitat formulat per la jutgessa a quo sobre la base dels fets declarats provats a la sentència apel·lada sigui correcte, sinó que qüestiona, precisament, la valoració de la prova que condueix a la determinació dels fets que serveixen de base al judici de tipicitat, de manera que el motiu de recurs és certament únic, però no respondria a l'enunciat 'infracción de ley', sinó al de 'error en la apreciación de la prueba', i d'ací que el recurrent conclogui la seva argumentació dient que 'no existen pruebas de cargo que enerven la presunción de inocencia'.

Segon.Pel que fa al primer dels recursos, el plantejament de l'apel·lant és inviable, perquè l' article 792.2 de la Llei d'enjudiciament criminal (LECr) disposa que la sentència d'apel·lació no pot condemnar l'encausat que va ser absolt en primera instància ni agreujar la sentència condemnatòria que li hagi estat imposada per error en l'apreciació de les proves, i per atacar en aquests casos la sentència absolutòria (o pretendre agreujar la condemnatòria) per error en l'apreciació de la prova el que es pot fer no és demanar al Tribunal ad quem que, amb revocació de la dictada per l'òrgan a quo, en dicti una altra de condemnatòria (o de més greu), sinó, com disposa el tercer paràgraf de l' article 790.2 LECr, demanar la nul·litat de la sentència recorreguda.

En definitiva, com sigui que la recurrent de que ara es tracta demana en aquesta segona instància un pronunciament legalment inviable atès el motiu del seu recurs, i no ens demana el que, per aquest motiu, en podria demanar, i que el que ens podria demanar, la nul·litat de la sentència, no el podem disposar d'ofici perquè ho impedeix expressament el paràgraf segon de l'article 240.2 de la Llei orgànica del poder judicial, segons el qual en cap cas, amb motiu d'un recurs, el jutjat o tribunal no pot decretar d'ofici una nul·litat de les actuacions que no hagi estat sol·licitada en el recurs esmentat, llevat que apreciï manca de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o s'hagi produït violència o intimidació que afecti aquest tribunal, hem de desestimar el recurs formulat per l'acusadora particular.

Tercer.Per donar resposta al segon dels recursos cal examinar la gravació del judici oral, que constitueix l'acta de la vista, i d'aquest examen resulta que al plenari es van practicar les proves següents, que són les que s'han de prendre en consideració i valorar per al dictat de la sentència ( article 741 LECr): 1) declaració dels acusats Juan Enrique (minuts 7 a 22 de la gravació) i Aurelio (minuts 23 a 34); 2) declaració de l'acusadora particular (minuts 36 del primer arxiu de gravació a 4 del segon arxiu); 3) testifical d' Melisa (minuts 6 a 11 següents) i de l'agent del cos de Mossos d'Esquadra amb carnet professional núm. NUM001 (minuts 12 a 15); i 4) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 15).

A la vista d'aquestes proves es podrà discutir la valoració que de les mateixes efectuà la jutgessa a quo, però de cap manera negar que al plenari es practicà prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència que interinament emparava l'acusat ací recurrent, perquè, tenint present que la relació parental entre ambdós recurrents, admesa pels mateixos, està fora de discussió, només el testimoniatge d' Melisa, persona totalment aliena a les parts i a la qual no es pot fer raonablement cap retret que qüestioni la percepció que tingué dels actes que presencià, ni la correspondència amb la realitat de la transmissió de llur percepció, ja constituïa prova suficient per suportar el relat de fets provats en allò que determina la subsumpció d'aquests fets en els tipus dels delictes de coaccions i maltractament d'obra en l'àmbit de la parella pels quals l'acusat apel·lant va ser condemnat a la sentència apel·lada.

Arribats a aquest punt, en què resulta innegable l'existència de prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència que interinament emparava l'acusat ara recurrent, cal recordar que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i que la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària. Doncs bé, aquests defectes no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida als fonaments de dret primer i segon de la sentència recorreguda, valoració molt curosa quan a l'atribució als acusats de fets amb significació penals plenament acreditats, al punt de no estimar prou acreditats fets criminals no suportables amb tota claredat en la declaració de la testimoni directa Melisa, encara que d'aquesta declaració es poguessin deduir, raó per la qual, precisament, s'absolgué Aurelio.

En definitiva, la valoració imparcial que de les proves practicades davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, efectuà la jutgessa a quo, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés i, conseqüentment, desestimem el recurs formulat pel condemnat a la sentència impugnada.

Quart.Com sigui que desconèixer el que disposa l' article 792.2 LECr condueix irremissiblement a la desestimació del recurs de l'acusadora particular, la meitat de les costes d'aquesta instància, imputables a aquest recurs, s'han d'imposar a l'apel·lant que ha desconegut el precepte legal, formulant una impugnació condemnada al fracàs per aquest desconeixement ( article 240.3r LECr).

I l'altra meitat de les costes d'aquesta alçada, imputables al recurs formulat per l'acusat condemnat a la sentència impugnada, han d'ésser imposades a aquests, d'acord amb el que estableixen els articles 240.2n LECr i 123 del Codi penal.

Fallo

1. Desestimem els recursos d'apel·lació expressats en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Imposem els apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància, per meitat i a parts iguales.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.