Sentencia Penal Nº 468/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 61/2011 de 09 de Mayo de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (secció 10ª)

Recurs d'apel·lació nº 61/2011 -C

Judici de Faltes nº 535/09

Jutjat d' Instrucció nº 9 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, nou de maig de dos mil onze

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL MARSAL, magistrat de la Secció desena d'aquesta Audiència Provincial,

el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 535/09 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 9 de Barcelona, en tràmit davant

d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs interposat per la denunciada Guadalupe , contra la

sentència condemnatòria dictada el dia 3 de desembre de 2010 per lesions .

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada té el contingut literal següent FALLO: que debo condenar y condeno a la denunciada Guadalupe como autora criminalmente responsable de una falta de lesiones a la pena de UN MES de multa con cuota diària de 6 euros, y responsabildad personal subsidiària de un dia de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas. Deberá indemnizar en concepto de responsabildad civil a María Antonieta en la cantidad que se determine en incidente de ejecución de sentencia por los días de incapacidad causados , a razón de 48 euros por día de sanidad, asi como al pago de las costas procesales".

SEGON.- Contra l'esmentada resolució va interposar recurs -dins de termini legal- la denunciada. Admès a tràmit per provisió de 20.1.11, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la part apel·lada es van remetre les actuacions a aquest tribunal.

TERCER.- Incoat el rotlle d'apel·lació, per diligència d'ordenació de 18 d'abril es va designar magistrat ponent. Ha quedat el recurs vist per a sentència sense celebració de vista pública, atès que ni ha estat sol·licitada per la part recurrent ni la considera necessària el tribunal.

QUART.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA el relat fàctic descrit en la sentència apel·lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I .- Formalitza la recurrent, a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l'art. 790 , l'apel·lació de la sentència que la condemna a títol d'autora d'una falta de lesions lleus ( art. 617.1 CP ), en un escrit redactat sense assistència jurídica d'advocat on planteja un argument central i un de subsidiari, amb distint rang jeràrquic normatiu, cosa que obliga a la Sala -en clau de tutela judicial efectiva derivada de l' art. 24.1 CE - a resoldre-les sota els següents epígrafs: A) Infracció de normes constitucionals per vulneració del dret a la presumpció d'innocència previst en l' art. 24.2 CE i subseqüent error en la valoració de la prova; B) Vulneració de l' art. 50.5è CP en relació a la proporcionalitat de la sanció pecuniària imposada.

El recurs al·lega en primer lloc que l'incident amb la denunciant succeït a l'interior de la discoteca "Metalzone" el dia 25 d'abril de 2009, no ha estat explicat correctament per la denunciant i que no hi va haver cap testimoni presencial aliè als fets, atès que en el judici oral només va declarar la presumpta perjudicada i un amic seu que ni tant sols era dins del local d'oci. Insisteix que estem davant de dues versions contradictòries i que en realitat el que va passar era que el seu company sentimental estava petonejant a María Antonieta i ella els va recriminar la "infidelitat", motiu pel qual María Antonieta li va donar una empenta i ella va respondre amb un cop de puny. Conclou sol·licitant la lliure absolució amb revocació de la condemna dictada en la primera instància.

La pretensió haurà de ser desestimada atès que la simple lectura de la sentència palesa no s'ha vulnerat pas l' art. 24.2 en relació al 120.3 CE . L'escrit de recurs no fa esment a cap dada específica que ens permeti inferir s'hagi produït cap infracció de drets fonamentals en els termes que exigeix la STC 124/90 , doncs la denunciada es limita a afirmar de forma genèrica que estem davant de dues versions contradictòries sobre els fets, i que va ser l'altra noia la que primer la va agredir.

L'estudi de la causa i de l'Acta del judici oral palesa que en el judici es van practicar dues proves: una de caire personal percebuda directament per la jutge "a quo " ( les declaracions de la perjudicada i una testifical), a més de la documental (informe d'assistència hospitalària) ratificat per la pericial forense relativa a l'abast de les lesions sofertes. Existeix per tant prova de càrrec plural, més enllà de les versions explicades per les afectades, i la sentència l'analitza de forma conjunta, tot motivant perquè atorga major credibilitat a la versió de la denunciant en orde a l'agressió física executada per l' acusada. La qüestió a debatre és per tant únicament la suficiència i eficàcia adient de dites proves per tal de bandejar o no el principi " in dubio pro reo ", cosa que analitzarem tot seguit.

L'hipotètic error en l'apreciació de les esmentades proves se centra en qüestionar l'encert de la jutge penal a l'hora de valorar la conducta de cada una de les implicades. Doncs bé, en aquest context, la Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova de caire personal en aquesta segona instància és completament inviable per a modificar el veredicte emès per la jutge d'instrucció, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 114/88 de 10 de juny, 15/07 de 12 de febrer, i 2/10 d'11 de gener , doncs es tracta d'una prova sotmesa al principi d'immediació, la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament, és a dir, el/la jutge sentenciador/a que va presidir el plenari.

Ateses les nostres acotades funcions de Sala revisora de la legalitat i coherència jurídica de la sentència apel·lada, com ens recorden les STC 267/05 de 24 d'octubre i 239/06 de 17 de juliol , és obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de Faltes ( art. 976 ), només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma fefaent i irrefutable per la part recurrent que s'ha incorregut pel jutge "a quo" en error flagrant i manifest en la imparcial valoració de les proves practicades en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà de forma conjunta totes les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques. Doncs bé, l'estudi de les diligències practicades, l'acta del judici oral i la sentència, posen de manifest que la jutge penal atorga credibilitat a la denunciant atès que la seva descripció seqüencial de l'agressió física coincideix en tot allò que és rellevant amb la lògica, i l'informe de sanitat recull que la lesió és fruit d'un fort cop de puny. A l'ensems, també va tenir en compte que l'únic testimoni que va acudir al judici va explicar una versió molt similar a la que conté la denuncia.

No és cert doncs que s'hagi condemnat a la recurrent només en base a la declaració de la perjudicada, sinó que dita imputació ha estat contrastada amb el resultat lesiu i circumstàncies objectives perifèriques que van envoltar la situació, complint així el deure de motivació sil·logística causal que recull la STS de 5 de maig de 2010 .

Com ha matisat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador ( i no de la Sala d'apel·lacions) esbrinar qui d'ells és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, a l'ensems que les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han declarat. Insistim, estem davant la valoració objectiva i imparcial per part de la jutge " a quo " d'una prova personal avalada per una documental ( lesions). La STS de 8 de febrer de 1999 , ja va matisar també que (sic) " la credibilidad del perjudicado o testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio ". Aquesta jurisprudència ha estat reforçada amb les STC 167/02 i STS 41/03 , en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

II.- El segon motiu de recurs, de caire subsidiari està centrat en l'àmbit de la individualització de les sancions pecuniàries. Al· lega l'acusada que té una situació econòmica precària, i que el sou que guanya l'ha de destinar íntegrament a la seva subsistència alhora que abonar els estudis, per la qual cosa la determinació de la quota multa diària en 6 euros infringeix el criteri de proporcionalitat previst en l' art. 50.5è de la LO 15/03 de 25 de novembre . Sol·licita es redueixi al mínim legal.

En quan a la multa imposada només cal dir que la sentència ja fixa un import mínim, per la qual cosa la queixa està mancada d'equitat. L' art. 50.1 del Codi Penal permet un ventall que va des dels 3 fins als 400 euros/dia, i vist que la penada no va aportar al judici oral la més mínima prova documental de situació de penúria econòmica que ara al·lega, cal denegar "ad limine " tota viabilitat a la pretensió reductiva de la quota diària fixada, puix la "praxis" judicial està mantenint un criteri consolidat d' individualitzar la quota/dia entre 6 i 12 euros en aquests casos, com recull la STS de 21 de setembre de 2010 .

Les costes processals d'aquesta apel·lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat en el recurs, d'acord amb el que recullen els arts. 123 CP i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel·lació formalitzat per la denunciada Guadalupe contra la sentència dictada el dia 3 de desembre de 2009 pel jutjat d'instrucció nº 9 de Barcelona, he de CONFIRMAR i CONFIRMO íntegrament l'esmentada resolució condemnatòria amb declaració d'ofici de les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe . Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius. Deixeu-ne certificació en el rotlle d'apel·lació i arxiveu-lo sense més tràmits.

Així ho pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe. El secretari judicial.