Sentencia Penal Nº 473/2014, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 160/2014 de 11 de Noviembre de 2014

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 160/2014 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 SABADELL

Procediment Abreujat núm. 30/2014

Data sentència recorreguda: 14/04/2014

SENTÈNCIA NÚM. 473/2014

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Patricia Martínez Madero

Mª del Mar Méndez González

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 160/2014, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 4 SABADELL en data 14/04/2014 , en procediment Abreujat núm. 30/2014. Han estat parts: l'apel.lant, Jose Ignacio , representat pel Procurador Álvaro Cots Durán i assistit per la Lletrada Eulalia Romero; l'apel.lada, Patricia , representada pel Procurador Pere Barri Pájaro i assistida pel Lletrat Miguel Lucena, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, onze de novembre de dos mil catorze.

Antecedentes

Primer.El 14 d'abril d'enguany el Jutjat penal núm. 4 de Sabadell dictà sentència amb la decisió següent, desprès d'aclariment: ' Que debo condenar y condeno a Jose Ignacio , como autor penalmente responsable de un delito de maltrato, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de responsabilidad criminal, a la pena de diez meses y quince días de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, privación para el derecho a la tenencia y porte de armas por dos años y nueve meses, y prohibición de aproximarse a menos de 1000 metros a doña Patricia , a su domicilio o lugar de trabajo, así como de comunicarse con ella por cualquier medio, por un período de tiempo superior en un año a la pena de prisión impuesta.

Que debo absolver y absuelvo a Jose Ignacio del delito de maltrato habitual del que se le acusaba '.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' ÚNICO. Se considera probado que, sobre las 8:00 horas del día 22 de febrero de 2014, Jose Ignacio , con antecedentes penales no computables, en el curso de una discusión con su ex-pareja sentimental, Doña. Patricia , con la que mantuvo una relación durante dos años aproximadamente, culminado dicha relación sentimental hace dos meses, cuando se encontraban en el interior del domicilio dónde él reside, sito en C/ DIRECCION000 n° NUM000 entlo NUM001 de la localidad de Cerdanyola del Valles, con ánimo de atentar contra su integridad, la mordió en el codo derecho y propinó con la mano diversos golpes en la cabeza, mientras, con ánimo de atemorizarla, esgrimía un cuchillo diciéndola: 'Me has puesto una orden de alejamiento, estando muerta no la vas a necesitar. Mírame a los ojos y dime que tienes miedo'.

Como consecuencia de estos hechos, la perjudicada Doña. Patricia sufrió una mordedura en el codo derecho, contusión frontal izquierda con tumefacción y contusión parietal derecha con tumefacción, que necesitaron para su sanidad de primera asistencia facultativa, y para su curación 5 días, de los cuales 2 fueron impeditivos, por los que no reclama.

El Juzgado de Violencia sobre la Mujer n° 1 de Sabadell el día 26 febrero de 2014 dictó un Auto acordando la prohibición de aproximación a la perjudicada a una distancia no inferior a 1000 metros, así como la prohibición de comunicarse con ella por cualquier medio'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal d' Jose Ignacio , el Jutjat l'admeté a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint tres motius d'impugnació, que enuncia ' quebrantamiento de forma al haberse denegado un medio de prueba pertinente solicitado en tiempo y forma', ' vulneración de la presunción de inocencia del art. 24.2 de la Constitución Española ' i ' infracción de ley por falta de aplicación del estado de intoxicación, bien art. 21.1 en relación con el art. 20.2 del Código Penal , bien en relación con el art. 21.7 del mismo texto legal '.

Segon.El primer motiu del recurs s'ha de rebutjat, perquè la queixa de l'apel·lant sobre la inadmissió per la jutgessa a quod'un medi de prova s'havia d'articular no com un motiu impugnació de la resolució apel·lada, sinó per via de proposició, al propi escrit de recurs, de la prova inadmesa, per tal que s'admetés pel Tribunal ad quemi es practiqués a la segona instància ( article 790.3 de la Llei d'enjudiciament criminal ), via també utilitzada pel recurrent, obtenint una resposta negativa d'aquest Tribunal, en interlocutòria de 7 d'octubre, que l'apel·lant va recórrer en súplica i fou confirmada en resolució del dia 22.

Tercer.L'examen del segon motiu del recurs, que hauria d'ésser el primer per les raons expressades abans, requereix començar-lo per la gravació del judici, que constitueix l'acta del plenari, i en aquesta comprovem que en aquell acte, al qual no va comparèixer l'acusat, es practicaren les proves següents: declaració de l'acusadora particular (minuts 4 a 12 de la gravació), i documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 12), i d'aquesta prova mereixen consideració de tal, i no de documentació de diligències d'altra naturalesa, i presenten interès per a la resolució del cas, l'informe mèdic d'urgències que consta als folis 25 i 26, la fotografia al foli 27 i l'informe medicoforense al foli 44.

La primera conclusió que s'extrau de l'observació de les proves practicades, que són les que s'han de prendre en consideració per dictar la sentència, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal , és que no existeixen versions contradictòries sobre la successió dels fets, encara que el recurrent sostingui el contrari. I no existeixen versions contradictòries no només perquè la defensa no proposés a llurs conclusions un relat alternatiu al de l'acusació, que no el proposà, doncs es limità a negar els fets objecte d'acusació, sinó, i això és el que realment importa, perquè l'acusat no va comparèixer al judici oral, de manera que en aquest acte no donà cap versió alternativa a la de l'acusació.

Tenir això present és important no només pel que direm desprès, sinó perquè la prova pericial lofoscòpica que demanà no només era de pràctica inviable amb unes mínimes garanties, motiu pel qual va ésser denegada, sinó que, a més a més, resultava impertinent. Efectivament, la pertinència de cada prova ve determinada per la relació que la mateixa tingui amb els fets positivament predicats per la part que la proposa, i que amb la prova tracti d'acreditar. Si una part no relata cap fet, com passa a les qualificacions defensives purament negatives, i la formulada en aquest cas va ésser així (folis 113 i 114), en principi cap prova proposada per la defensa es pertinent, tret l'interrogatori de l'acusat, que sempre té dret a ser sentit si ho vol; i cap altre prova és pertinent en casos de qualificacions merament negatives, perquè no s'ha afirmat cap fet que amb eixes proves es tracti d'acreditar.

Però tenir present que en aquest cas no existeixen versions contradictòries és necessari per emmarcar el debat fàctic, doncs existint una sola versió dels fets, la de càrrec, el que hem d'examinar és si les proves practicades avalen eixa versió, doncs si bé diu l' STS de 20 de juliol de 2001 que ' esta Sala Casacional (Sentencia de 10 de febrero de 1992 , entre otras muchas) ha declarado que si bien la presunción de inocencia que consagra el art. 24.2 de nuestra Carta Magna exige para dictar una sentencia condenatoria un mínimo de actividad probatoria de cargo, tal prueba existe aunque estuviera constituida por un solo testimonio, que podría tener suficiente virtualidad para destruir la presunción iuris tantum denunciada. Efectivamente, el sistema de la prueba tasada ha sido derogado por la Ley de Enjuiciamiento Criminal, por lo que uno de los apotegmas del añejo Derecho «testis unus, testis nullus», ha perdido por ello toda su vigencia, siendo ahora en el ordenamiento jurídico vigente lo esencial que exista prueba y que ésta se produzca en el acto del juicio oral', també ha dit l'Alt Tribunal que la declaració de qui es presenta com a víctima ' no es propiamente un testimonio (declaración de conocimiento prestada por una persona ajena al proceso) sino una declaración de parte, en cuanto que la víctima puede personarse como parte acusadora particular o perjudicada civilmente en el procedimiento' ( STS 1.505/2003 , citada a l' ATS de 21 de setembre de 2010 ), de manera que la declaració de qui en aquest procediment actua com a acusadora particular s'ha d'examinar amb cura, exigint que s'acompleixin els requisits que la jurisprudència estableix per tal de dotar el testimoniatge de l'acusadora particular d'aptitud suficient per enervar, sense cap altra prova, la presumpció d'innocència, requisits que són els d'inexistència de causes d'incredibilitat subjectiva, persistència en la incriminació sense contradiccions i existència de corroboracions perifèriques de caràcter objectiu.

El requisit d'inexistència de causes d'incredibilitat subjectiva s'ha d'afirmar sempre que no hi hagi motius acreditats que justifiquin sostenir que la denunciant (acusadora particular o no) declarà en sentit incriminatori per motius diferents a llur percepció dels fets imputats, doncs no es pot pretendre que qui se sent víctima tingui envers el seu victimari la llunyania emocional d'un tercer aliè, particularment quan ens trobem davant d'un delicte violent, i encara menys quan el victimari és o ha estat persona del cercle més íntim de la víctima. Doncs bé, en aquest cas no s'ha justificat l'existència de causes d'aquelles.

El requisit de persistència en la incriminació sense contradiccions s'afirma raonadament a la sentència apel·lada i el recurrent no el qüestiona, ni directament, ni indirecta.

I pel que fa al requisit d'existència de corroboracions perifèriques de caràcter objectiu, també s'ha d'afirmar, perquè, com s'explica a la sentència impugnada, ' constan unidos a las actuaciones los informes médicos de momentos después de producirse los hechos (folios 25 y 26), y el informe forense obrante al folio 44 de las actuaciones, que objetivaron unas lesiones consistentes en mordedura en codo derecho, contusión frontal izquierda con tumefacción y contusión parietal derecha con tumefacción, lesiones que son compatibles con la agresión relatada por la perjudicada, constando también una fotografía (folio 27) de la mordedura denunciada por la víctima', sense que a aquestes corroboracions es pugui oposar l'argument del recurs segons el qual ' esa herida -por el brazo en que está y su ubicación- es perfectamente compatible con la versión ofrecida por el acusado', i això per dues raons, la primera, perquè, com ja hem explicat, no s'ha produït al judici oral, que és on s'havia de produir, cap versió alternativa a la de la denunciant; y la segona, perquè l'argument ignora els resultats lesius consistents en ' contusión frontal izquierda con tumefacción y contusión parietal derecha con tumefacción', que res tenen a veure amb la pretesa versió alternativa.

En definitiva, al plenari es practicà prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència, consistent en la declaració de l'acusadora particular, declaració que reuneix els requisits que la jurisprudència estableix per atorgar al testimoniatge de la víctima aquella aptitud, i, conseqüentment, cap retret es pot fer a la valoració que de la prova efectuà el jutge a quo. Si a això afegim que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària, defectes que, com hem dit, no es poden predicar de la valoració de la prova personal que queda reflectida en el fonament de dret primer de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, és clar que aquesta valoració imparcial de la jutgessa penal, de la prova produïda davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

El motiu de recurs ací examinat es desestima.

Quart.Pel que fa a l'últim motiu del recurs, no s'entén gaire ni el plantejament general de la defensa, ni l'argumentació que fa servir al recurs.

La defensa, a la conclusió quarta del seu escrit de qualificació provisional, afirmà que no concorrien en l'acusat circumstancies modificatives de la responsabilitat criminal (foli 114); al judici oral elevà a definitiva aquesta conclusió provisional, sense formular cap proposició subsidiària o alternativa a la conclusió quarta (minut 12 de la gravació de la vista); i en tràmit d'informe, tràmit que té per finalitat argumentar sobre les proves practicades i les conclusions definitives de les parts, la defensa es despenjà introduint extemporàniament la concurrència de la circumstància eximent de legítima defensa, propugnant la concurrència de la circumstància eximent completa o incompleta ' de estar bajo los efectos de las drogas' (minuts 18 a 20). Però la incongruent actuació de la defensa no parà ací, perquè en el recurs d'apel·lació s'ha oblidat de la circumstància eximent de legítima defensa i de la circumstància eximent completa o incompleta ' de estar bajo los efectos de las drogas', per propugnar l'aplicació de la circumstància relacionada amb el consum de drogues com a atenuant ' bien en modo simple bien de manera analógica ex art. 21.7 del Código Penal '.

És de suposar que aquest canvi d'opinió al recurs, respecte a les circumstàncies concurrents introduïdes extemporàniament en tràmit d'informe, es deuen a que la sentència apel·lada va convèncer la defensa de la insostenibilitat de les circumstàncies extemporàniament introduïdes. Però si això és així no s'entén que al recurs introdueixi unes altres que suposen degradació d'una d'aquelles, que ja contenia una degradació, la circumstància eximent completa o incompleta ' de estar bajo los efectos de las drogas'. Ara es demana que l'estat d'intoxicació s'apreciï no com a eximent completa o eximent incompleta, sinó com a atenuant simple o atenuant analògica.

Aquesta successions de plantejaments posa de manifest la inconsistència del formulat al recurs. El que ha passat és el següent: no s'articulà prova per acreditar l'afectació que ara s'al·lega, a causa del consum de drogues, però com sigui que l'acusadora particular declarà que l'acusat l'havia dit que s'havia pres un ' tripi' i ella observà símptomes en aquest com d'haver pres droga, la defensa aprofità per, en tràmit d'informe, adduir la circumstància eximent completa o incompleta ' de estar bajo los efectos de las drogas', i com la jutgessa a quoargumentà a la sentència recorreguda perquè aquesta al·legació no podia prosperar, i llur argumentació era sòlida (la testimoni no és pèrit en matèria de toxicomanies i, a més a més, també manifestà ' que el acusado era consciente de lo que hacía'), la defensa s'ha estimat més reduir l'efecte penològic del consum de drogues afirmat.

El nou plantejament de la defensa al recurs tampoc pot prosperar, perquè els fets constitutius de circumstancies modificatives de la responsabilitat criminal ha d'estar tan provat com el mateix fet constitutiu del delicte, i en aquest cas no es practicà prova acreditativa de que al temps dels fets l'acusat tingués llurs facultats superiors negativament afectades pel consum de drogues, que és el fet penalment rellevant, no que en fos consumidor o hagués consumit, i eixa afectació no es pot suportar en el testimoniatge de l'acusadora particular, perquè aquesta manifestà que l'acusat, al temps dels fets, era conscient del que feia, i si no es considera la testimoni pèrit per fer aquesta manifestació, tampoc es pot considerar pèrit per manifestar que l'acusat presentava símptomes d'haver pres droga, perquè més fàcil és per a una persona sense coneixements pericials específic valorar si la persona amb la que interactua és conscient de la seva actuació, que determinar la causa de determinats símptomes físics.

En definitiva, aquest darrer motiu de recurs també el desestimem, i amb ell el recurs en llur integritat.

Cinquè.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.