Sentencia Penal Nº 485/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 266/2010 de 04 de Noviembre de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 266/2010

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 SABADELL

Procediment Abreujat núm. 435/2010

Data sentència recorreguda: 1.6.2010

SENTÈNCIA NÚM. 485/2010

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 266/2010, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 4 SABADELL en data 1.6.2010, en procediment Abreujat núm. 435/2010 . Han estat parts Alfredo com apel.lant, María

com apel.lada, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .

Barcelona, quatre de novembre de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. L' 1 de juny de 2010 el Jutjat del penal núm. 4 de Sabadell dictà sentència amb la decisió següent: "Que debo condenar y condeno a Alfredo , como autor penalmente responsable de un delito de maltrato en el ámbito familiar, con la concurrencia de la circunstancia agravante de reincidencia, a la pena de DIEZ MESES Y QUINCE DÍAS DE PRISIÓN, privación especial para el derecho a la tenencia y porte de armas por dos años y un día, y prohibición de aproximarse en una distancia no inferior a 1000 metros a la persona de María , a su domicilio, lugar de trabajo o cualquier otro en que se encuentre, y la prohibición de comunicación con ella por cualquier medio, por un perioro superior en un año al de la pena de prisión impuesta.

El condenado ha de abonar un tercio de las costas procesales causadas en esta instancia, declarándose el resto de oficio".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Alfredo , el Jutjat l'admeté a tràmit, donant-li curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda, excepte la frase "con antecedentes penales computables", que substituïm per "sin antecedentes penales computables".

Fundamentos

Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint tres motius d'impugnació que enuncia: "Vulneración de la presunción de inocencia reconocido en el artículo 24.2 de la CE ", "Error en la valoración de la prueba en relación con los derechos del artículo 520 de la LECrim y relacionado con el principio de presunción de inocencia del artículo 24.2 CE " i "Errónea aplicación del artículo 22.8ª del Código Penal en relación con el artículo 136 del mismo cuerpo legislativo ".

En el primer motiu el que es qüestiona és la valoració del testimoniatge d' María , el que sintetitza la frase "consideramos que se debe desvirtuar la verosimilitud otorgada a la declaración prestada por la Sra. María puesto que no sólo no reúne los requisitos de credibilidad subjetiva, de verosimilitud que precisa de corroboración con datos y la persistencia y firmeza de las manifestaciones incriminatorias que han de ser prolongadas en el tiempo, plurales y sin ambigüedades ni contradicciones... sino que lo demuestra que los hechos que ha denunciado nunca se produjeron y mucho menos como ella los ha tratado de explicar".

En el segon motiu l'apel·lant es queixa "que la juzgadora fundamenta la falta de credibilidad del testimonio emitido por la Sra. Alejandro en que dicha testigo no había sido mencionada en ninguna de las intervenciones de mi representado a lo largo de las consiguientes declaraciones que prestó tanto en los Mossos d'Esquadra como en el Juzgado de Instrucción".

I en el tercer motiu es diu "que se ha producido un error en la aplicación de la agravante de reincidencia, puesto que los antecedentes que constan en autos a pesar de no haber sido cancelados son cancelables y por lo tanto no existe reincidencia alguna".

Segon. Per exigències discursives convé començar l'examen del recurs pel segon dels motius, l'enunciat del qual és confús.

Si el recurrent enuncia el motiu "error en la valoración de la prueba en relación con los derechos del artículo 520 de la LECrim y relacionado con el principio de presunción de inocencia del artículo 24.2 CE " quan del que es dol es "que la juzgadora fundamenta la falta de credibilidad del testimonio emitido por Don. Alejandro en que dicha testigo no había sido mencionada en ninguna de las intervenciones de mi representado a lo largo de las consiguientes declaraciones que prestó tanto en los Mossos d'Esquadra como en el Juzgado de Instrucción", deu ser perquè considera que s'ha infringit algun dels drets reconeguts a l'article 520 de la Llei d'enjudiciament criminal .

Aquest plantejament és contradictori perquè tot seguit s'admet que l'inculpat va exercitar llurs drets "a guardar silencio, a no contestar a alguna pregunta, derecho a no confesarse culpable y a no declarar contra sí mismo" i per això no manifestà en fase d'instrucció el nom de cap testimoni, perquè "ninguno de estos derechos obliga al imputado a indicar todas y cada una de las personas que estuvieron presentes en los hechos que se le imputan".

Clar que podria ser que la infracció de l'article 520 de la Llei d'enjudiciament criminal que denuncia estigués relacionada amb la informació al detingut dels fets imputats, i que a això respongui l'al·legació segons la qual el detingut "sí conocía los hechos que se le estaban imputando pero en ningún momento se puso en su conocimiento la fecha de los mismos", però aquesta al·legació topa amb les diligències d'informació de drets al detingut fetes tant en seu policial (foli 29) com judicial (foli 51), i l'excusa segons la qual que "en ningún momento se puso en su conocimiento la fecha... se puede apreciar... en la declaración prestada en los Mossos d'Esquadra, puesto que las preguntas que le formula el Instructor son genéricas, sin referencia específica a un día concreto" no es de rebut perquè davant la negativa del detingut a la pregunta "si alguna vez ha llegado a amenazar, agredir o insultar a la Sra. María " (foli 31) era lògic que no s'insistís a preguntar-li per la concreta agressió que motivà la detenció, sobre la que sí va ser preguntat, amb concreció no ja del dia, sinó de l'hora, quan declarà el detingut davant el Jutjat d'instrucció (foli 52).

Per tant, els drets reconeguts al detingut a l'article 520 de la Llei d'enjudiciament criminal van ser respectats i les declaracions que feu l'ara apel·lant en fase d'investigació no es van veure afectades per la protestada infracció d'aquell precepte.

Dit això, hem de recordar que tracta-se de proves de caràcter personal, practicades al judici oral davant el jutge de la primera instància, és aquest qui, per raó d'aquesta immediació, està en millors condicions per valorar-les, sense que la seva valoració pugui corregir-la el Tribunal de la segona instància, excepte que resulti il·lògica o irraonable.

Doncs bé, la declaració de Alejandro és una prova de caràcter personal i els motius pels quals la jutgessa de la primera instància valorà llur testimoniatge com ho va fer estan abastament exposats a l'apartat del fonament de dret primer de la sentència apel·lada que ocupa el final del foli 5 i la major part del foli 6 de la resolució, i aquesta motivació no es pot qualificar d'il·lògica o irraonable, de manera que aquest Tribunal ha de mantenir la valoració imparcial que de la prova produïda davant seu, amb plenitud d'immediació, va fer la jutgessa del penal, i no substituir-la per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

Tercer. El primer motiu del recurs tampoc pot prosperar perquè, com exhaustivament exposa la jutgessa de la primera instància als apartats del fonament jurídic primer de la sentència apel·lada que ocupen pràcticament la segona meitat del foli 4 i la major part del foli 5, la declaració d' María reuní els requisits que la jurisprudència exigeix per considerar el testimoniatge de la víctima prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència.

L'argument de l'apel·lant segons el qual és errònia l'apreciació de la jutgessa del penal sobre la inexistència de motivacions espúries en la denunciant, perquè l'acusat "ha mantenido la inexistencia ya de esa relación", per la de parella, "y la Sra. María mantiene la existencia todavía de la misma, incluso en el acto del juicio oral" vol desconèixer, interessadament, que la denunciant no té un coneixement de l'espanyol tal que entengui tots els matisos de les expressions, i tant és així que quan va ser informada per la jutgessa del penal al plenari, abans de començar a declarar, de les obligacions que contreia com a testimoni va dir "es que yo no entiendo muy rápido" (minut 12 de la gravació de la vista), de manera que el que resulta rellevant de llur testimoniatge són els trets bàsics de la narració dels fets que succeïren, que coincideixen amb allò que qualsevol persona mínimament coneixedora de l'idioma pot expressar sense confusió en la emissió del coneixement, i no aquells altres que, a més d'irrellevants des de la perspectiva de la determinació el que succeí, requereixen un enteniment més gran de la llengua, que obliguen a l'interlocutor a interpretar el sentit del que la declarant diu. Que la denunciant contestés a la pregunta de si encara era parella de fet del denunciat, que li va fer la jutgessa del penal als efectes de ponderar l'aplicabilitat de l'article 416 de la Llei d'enjudiciament criminal , "no sé, aún no lo sé", aclarint, això sí, que ja no estava amb ell (minut 12 de la gravació), que és el que digué, no significa que declarés moguda per cap motivació espúria, simplement era la seva forma d'expressar que la relació de fet, com a tal relació de fet, havia acabat de fet, encara que no estava segura que eixa fos la manera de trencar definitivament la relació d'afectivitat.

Per tant, no existint cap motiu per retreure a la valoració de les proves personals fetes per la jutgessa del penal que hagi estat errònia, com tampoc il·lògica o irraonable, i en conseqüència, com ja hem dit al fonament anterior, el Tribunal ha de mantenir eixa valoració.

Quart. L'últim motiu del recurs es basa en que l'apel·lat havia estat condemnat per sentència ferma de 14 d'octubre de 2004 i "la remisión definitiva de la pena se produjo en fecha 21 de octubre de 2006, lo que supone la extinción de la responsabilidad criminal". La condemna que a la resolució apel·lada es va prendre en consideració per establir la concurrència de la circumstància agreujant de reincidència va ser per delicte de lesions i maltractament familiar, la sentència condemnatòria guanyà fermesa el 14/10/2004 i la pena que s'imposà llavors va ser de 8 mesos de presó. D'acord amb els articles 80 i següents del Codi penal, en endavant Cp, l'execució d'aquesta pena va ser suspesa per termini de dos anys, i la interlocutòria de suspensió es notificà al penat el 14/06/2006, de manera que el termini de garantia expirà el 14/06/2008.

Com sigui que durant el termini de garantia el condemnat no delinquí, finalitzat el termini s'havia d'acordar la remissió de la pena ( article 85.2 Cp ), però retrotraient el còmput a l'endemà del dia que hauria quedat complerta la pena si no s'hagués gaudit del benefici, prenent com a data inicial per al còmput de la durada de la pena l'endemà de l'atorgament de la suspensió ( article 136.3 Cp ), el que ens situa a 10/02/2007. A aquesta data l'hem d'afegir els 2 anys que per a la cancel·lació d'antecedents disposa l'article 136.2.2a Cp , quan la pena imposada no excedeix de 12 mesos, el que ens porta al 10/02/2009, de manera que, efectivament, el dia dels fets objecte d'aquest nou procés, 28/04/2010, l'antecedent penal es podia haver cancel·lat i, conseqüentment, no s'hauria d'haver apreciat l'agreujant de reincidència.

Per tant, l'últim motiu, al contrari que els dos primers, s'estima.

Cinquè. L'estimació de l'últim motiu del recurs comporta una nova individualització de la pena, i en aquest sentit compartim els motius que dugueren a la jutgessa del penal a imposar la pena en la meitat superior de la meitat superior, amb excepció, òbviament, de la consideració a la agreujant de reincidència, l'eliminació de la qual no impedeix mantenir la pena inicialment imposada, perquè l'article 66.1.6è Cp faculta el Tribunal a imposar la pena en tota l'extensió, en absència de circumstàncies atenuants i agreujants, i la brutalitat de l'agressió justificaria amb escreix mantenir la pena inicialment imposada. Només la conveniència de que no resulti indiferent l'estimació parcial del recurs des de la perspectiva purament penològica justifica rebaixar la pena de presó imposada, deixant-la, això sí, per sobra de la meitat de la imposable, perquè aquesta meitat no fa al cas, ja que la brutalitat de l'agressió excedeix del desvalor mig del comportament típic, que és el representat per la pena mitja imposable.

Sisè. Com sigui que el recurs s'estima parcialment, les costes causades en aquesta instància s'han de declarar d'ofici.

Fallo

1. Estimem parcialment el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Revoquem parcialment la sentència apel·lada, només en el sentit de deixar sense efecte la declaració de concurrència de la circumstància agreujant de reincidència i rebaixar la pena de presó a deu mesos.

3. Confirmem la resta de pronunciaments de la sentència recorreguda.

4. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.