Sentencia Penal Nº 490/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 131/2020 de 01 de Octubre de 2020

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 131/2020 - L

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 SABADELL

Procediment Abreujat núm. 89/2019

Data sentència recorreguda: 13/03/2020

SENTÈNCIA NÚM. 490/2020

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 131/2020, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 4 SABADELL en data 13/03/2020, en procediment Abreujat núm. 89/2019. Han estat parts l'apel.lant, Victorino, representat pel Procurador Andrés Carretero Pérez i assistit per la Lletrada Raquel Ramos Castaño, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Maria Josep Feliu Morell.

Barcelona, u d'octubre de dos mil vint.

Antecedentes

Primer.El dia 13 de març de 2020 el Jutjat penal núm. 4 de Sabadell de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: ' Que debo condenar y condeno a Victorino, como autor penalmente responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar, con la concurrencia de la circunstancia agravante de reincidencia, a la pena de diez meses de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena.

Que debo absolver y absuelvo a Victorino del delito de maltrato del que se le acusaba.

Se deniega el beneficio de suspensión de la ejecución de la pena de prisión, por lo que, una vez que la presente resolución haya adquirido firmeza, deberá procederse a la ejecución de lo aquí acordado, expidiendo los oportunos mandamientos al Centro Penitenciario en que el penado ya se encuentra ingresado por otras causas.

El condenado ha de abonar la mitad de las costas procesales causadas en esta instancia, declarándose de oficio el resto'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' que a Victorino, ciudadano español, mayor de edad, ejecutoriamente condenado por Sentencia firme de fecha 29 de marzo de 2017 del Juzgado Penal número 2 de Sabadell , como autor de un delito de quebrantamiento de condena o medida cautelar, a la pena de 12 meses multa, se le impuso, por auto de 2 de setiembre de 2018 del Juzgado de Instrucción número 5 de Sabadell , la prohibición de aproximarse a una distancia inferior a 400 metros a su ex pareja, Covadonga, a su domicilio, lugar de trabajo y cualquier otro en el que se encontrara, así como a comunicarse con ella por cualquier medio, medida de la que fue debidamente notificado y requerido el mismo día de su dictado.

Estando vigente dicha medida y teniendo el acusado conocimiento de la misma y de las consecuencias en caso de incumplimiento, sobre las 00:56 horas del día 20 de octubre de 2018, se encontraba en las inmediaciones de la calle Nápoles de Barberà del Vallès en compañía de Covadonga, con quien mantuvo una discusión, sin que conste que la agrediera'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Victorino el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal va presentar escrit d'al·legacions impugnant el recurs i demanant la confirmació de la sentencia recorreguda.

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.Com motiu de recurs, s'al·lega per l'apel·lant la indeguda aplicació de l' article 468.2 del C. penal i l'existència per part de l'acusat de un error de prohibició invencible. Continua el recurs dient, que es la suposada víctima la que va provocar l'encontre i la que li va provocar l'error al·legat perquè li va dir que demanaria la retirada de la obre de prohibició d'apropament i comunicació. Manté igualment l'apel·lant que si be el consentiment de la víctima no exclou la tipicitat de la conducta, el cert es que ella hauria de ser condemnada com cooperadora necessària del trencament de la mesura. Finalment, novament insisteix amb l'existència de l'error de prohibició.

L'acusat era plenament conscient de l'existència de l'ordre d'allunyament, que a mes documentalment s'acredita la seva comunicació i advertiments, i tal com diu la sentencia impugnada i admet el recurs , el consentiment de la víctima o persona protegida per la mesura no afecta a la antijuridicitat del fet, es tracta de donar compliment a una resolució judicial ja sigui una sentencia condemnatòria o una mesura cautelar imposada en una resolució motivada dins del procediment penal.

Partint d'aquesta consideracions, diu l'apel·lant que no concorre l'anim de l'acusat de vulnerar la ordre d'allunyament. La Sala Segona del Tribunal Suprem, en relació a aquest delicte manté de forma reiterada, entre moltes altres a la sentència de 1 de desembre de 2010 , que: 'el tipo objetivo del delito del art. 468.2 CP sólo requiere que el autor sepa que era el destinatario de un mandato judicial por el que le es impuesta la prohibición de acercarse a la víctima. Otra interpretación del tipo objetivo contenido en el art. 468.2 CP sería claramente contraria a la finalidad de la norma, cuya función es proteger a la víctima del peligro que el posible autor representa para su integridad física y su vida. Consecuentemente, el tipo subjetivo , es decir el dolo, sólo presupone el conocimiento del mandato judicial que le incumbe y que el autor sepa que con su conducta lo incumple.'.

El delicte de trencament de condemna o de mesura cautelar, doncs es aplicable tant el num. 1 com el num 2 de l'article 468 del C. Penal, no exigeix un especial ànim o elements subjectiu, tal com diu la jurisprudència de forma reiterada i manté aquesta Sala en nombrosos resolucions (19/4/2017 i 8/3/2017 entre altres), sinó que es suficient amb una intenció genèrica entesa com a consciencia i voluntat. En aquest cas, encara que la defensa pretén la concurrència de un error vencible o invencible, el cert es que l'acusat i la víctima eren conscients de l'existència de l'ordre d'allunyament i no se li havia comunicat que la mateixa es deixava sense efectes, per tant, en cap cas es pot apreciar un error ni tan sols vencible respecta l'existència de la mesura cautelar, ni la falta de voluntat, doncs tal com hem afirmat abans, nomes requereix el pur incompliment de la mesura o pena de la que es coneix plenament la seva imposició.

Tan sols fer una breu referencia a la al·legació relativa a que la conducta de la exparella de l'acusat hauria de ser condemnada per cooperació necessària en el delicte de trencament de condemna. Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel·lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009, que diu en el seu fonament jurídic segon '... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009, afirmant que 'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'.

El que determina que, la valoració imparcial del jutge penal, de la prova produïda davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pugui ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

Per tot l'exposat el recurs ha de ser desestimat.

Segon.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal, s'imposen a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Es confirma íntegrament la sentencia dictada pel Jutjat Penal núm. 4 de Sabadell en el Procediment Abreujat núm. 89/2019.

3. S'imposen a la part apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.