Sentencia Penal Nº 503/2014, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 135/2014 de 27 de Noviembre de 2014

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 135/2014 - N

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 MANRESA

Procediment Abreujat núm. 50/2014

Data Sentència recorreguda: 22/07/2014

SENTÈNCIA NÚM. 503/2014

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Emili Soler Calucho

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 135/2014, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 MANRESA en data 22/07/2014 , en procediment Abreujat núm. 50/2014. Han estat parts Justiniano representat per la Procuradora Cathy Roncero Vivero i assistit per el Lletrat Asun Martín Díaz, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .

Barcelona, vint-i-set de novembre de dos mil catorze.

Antecedentes

Primer.El 22 de juliol d'enguany el Jutjat penal núm. 2 de Manresa dictà sentència amb la decisió següent: 'Absuelvo a Justiniano como autor penalmente responsable de un delito de Quebrantamiento De Condena, declarándose de oficio las costas procesales.'

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Único.- Se declara probado que en fecha 17 de Febrero de 2013 la Sra. Azucena formulo denuncia contra la acusada.

Mediante auto de fecha 13 de Febrero de 2013 dictado por el Juzgado de Violencia sobre la mujer de Manresa en has diligencias urgentes 20/20 13, se prohibía cualquier tipo de aproximación a una distancia no inferior a 1.000 metros a Azucena a cualquier lugar donde esta se encuentre y de comunicación por cualquier medio, que fue ampliada en virtud del auto de 26 de marzo de 2013 dictado por el Juzgado de Violencia sobre la mujer de Manresa en las diligencias urgentes 42/20 13, acordando la prohibición de acudir o residir del imputado en la ciudad de Manresa, ambas correctamente notificadas al acusado, no constando la liquidación de la condena.'

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació pel Ministeri fiscal, el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, excepte la darrera frase, que diu ' no constando la liquidación de condena', la qual es suprimeix, i s'afegeix un darrer paràgraf amb el text següent: Els dies 16 de febrer, 4, 10, 15, 19 i 28 de març, i 3 d'abril de 2013, Justiniano no feu res oposat a les expressades prohibicions.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència absolutòria dictada en primera instància sense enunciar cap concret motiu d'impugnació, com preveu l' article 790.2 de la llei d'enjudiciament criminal , però de llur argumentació resulta que el motiu d'impugnació s'hauria d'haver enunciat 'error en l'apreciació de la prova', doncs considera que ' existe prueba de cargo suficiente para la condena atendiendo a la incorporación como prueba documental en el mismo día del Juicio de la declaración de la víctima obrante en los folios 228 y 229, 351 y 352', que ' aunque el acusado se acogiera a su derecho a no declarar, en el ejercicio de su derecho a la última palabra sí hubo un reconocimiento de los hechos por los que se le acusaba', que ' el testigo... comparecido... dio testimonio de lo que había ocurrido', que ' consta documentalmente acreditado que el envío de dichas notas, mensajes y tarjetas efectivamente se produjo en el período de tiempo' de que es tracta, que ' el acusado era propietario de un vehículo... al que se vio por parte del testigo aparcando enfrente y merodeando por el domicilio de la víctima' i que aquell el ' 27 de abril fue detenido en Manresa'.

Segon.Primer de tot hem de dir que l'argumentació de la jutgessa a quodient que ' no consta que se halla unido la notificación de la liquidación de condena que hubiera permitido a la acusadaconocer el período de prohibición en que no podía comunicar ni acercarse a la perjudicada' no té ni cap ni peus, perquè, d'una banda, el que ha d'ésser objecte de liquidació són les condemnes, no pas les mesures cautelars de protecció, que duren des que s'imposen (els recursos contra la decisió d'imposar-les no són suspensius) fins que cessen per la raó que sigui (revocació, transcurs del temps fixat, etc), i, d'altra banda, l'argumentació és palesament contradictòria amb la fonamentació de la sentència condemnatòria que la mateixa jutgessa dictà el 7 de maig de 2013 en judici ràpid núm. 97/2013 (folis 399 a 406), sentència que aquest òrgan d'apel·lació confirmà (folis 407 a 411) i és ferma, resolució en que s'afirmà la comissió, pel mateix acusat, d'un delicte de trencament de mesura cautelar, comés els dies 21 i 24 de març de 2013, perquè es declarà provat el seu coneixement de la mateixa prohibició d'aproximació i comunicació a que es contrau aquest altre procés, donat que el dia 13 de febrer de 2013, data de la interlocutòria que imposà les mesures de protecció, aquesta interlocutòria li havia estat notificada a l'acusat, el qual havia estat ' requerido de la misma en idéntica fecha con los apercibimientos legales que el incumplimiento de dicha medida cautelar conllevaba'.

De tota manera, la qüestió nuclear, atès el plantejament del recurrent, es contrau a l'examen de la prova relativa als incompliment de les prohibicions d'atansament i comunicació objecte d'acusació, això és les que l'acusació digué produïdes els dies 16 de febrer, 4, 10, 15, 19 i 28 de març, i 3 d'abril de 2013, incompliments que, trets els dos últims, no s'entén que s'hagin jutjat separadament a aquell que motivà la condemna a la sentència de 7 de maig de 2013 , perquè la connexitat era evident (recordem que la condemna va ésser per fets dels dies 21 i 24 de març de 2013).

Per donar resposta a aquesta qüestió cal examinar la gravació del judici, que constitueix l'acta del plenari, i d'aquest examen resulta que en aquest acte l'acusat s'acollí al dret a no declarar (minut 1 de gravació) i al torn d'última paraula manifestà que no havia fet res del que se l'acusava, i, contràriament al que diu l'apel·lant al recurs, en cap moment ' manifestó haber estado siguiendo a la víctima', ans el

contrari, manifestà que en una ocasió conduïa el seu cotxe, avançà un altre conduït per Dimas , en que viatjava Azucena , i va ésser el conductor d'aquest altre cotxe el que el seguí durant 2 o 3 quilòmetres (minuts 12 i 13); testificà Dimas (minuts 3 a 8); i les parts donaren per reproduïda la prova documental, de la que no es va fer lectura (minut 8). Cal constatar també que al començament del judici el Ministeri fiscal, davant la incompareixença de la testimoni Azucena , sol·licità, com a qüestió prèvia, que s'incorporés la declaració de la mateixa que consta als folis 136, 137, 239 i 240 (primer minut).

Aquesta comprovació desautoritza totalment l'argumentació del recurrent, per quan: a) l'acusat no va reconèixer cap dels fets imputats; b) admeten a efectes dialèctics que, com es diu al recurs, l'acusat hagués estat detingut a Manresa el 27 d'abril, cap fet succeït el 27 d'abril va ésser objecte d'acusació; c) en cap cas es pot parlar de ' la incorporación como prueba documental en el mismo día del Juicio de la declaración de la víctima obrante en los folios 228 y 229, 351 y 352', perquè aquests folis el que documenten són declaracions de l'acusat, i el que el Ministeri fiscal sol·licità al començament del judici s'incorporés com a prova van ser les declaracions de Azucena en fase d'instrucció, que consten als folis 136, 137, 239 i 240, declaracions que no accediren al judici com a prova, per via de l' article 730 de la Llei d'enjudiciament criminal ; d) les ' notas, mensajes y tarjetas'no acrediten per sela identitat d'emissor i els moments d'emissió i recepció; i f) el testimoniatge de Dimas , el mateix que les manifestacions de l'acusat, no els podem valorar de manera diferent a com els valorà la jutgessa a quo, és a dir, com a insuficients per a l'acreditació dels càrrecs, per una raó de naturalesa constitucional, a saber, perquè el Tribunal d'apel·lació està vinculat ' por la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual 'en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción' (FJ 1 in fine) '( STC 120/2009, de 18 de maig ), és a dir, les proves de caràcter personal, caràcter que precisament tenen el testimoniatge de Dimas i les manifestacions de l'acusat.

Conseqüentment, el recurs es desestima, el que no ha d'ésser obstacle per eliminar del relat de fets provats de la sentència apel·lada la incorrecta referència que es fa a la liquidació de condemna, i aclarir els dies en que segons l'acusació l'acusat infringí

les prohibicions d'atansament i comunicació, per tal de delimitar l'àmbit de la cosa jutjada.

Tercer.L' article 239 de la Llei d'enjudiciament criminal disposa que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i com sigui que en aquest cas no es dóna cap dels supòsits en que, segons l'article següent, escau imposar-les a una part, cal declarar d'ofici les causades en la substanciació del recurs.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.