Sentencia Penal Nº 512/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 206/2010 de 16 de Noviembre de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 206/2010

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 20 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 450/2009

Data sentència recorreguda: 29/07/2010

SENTÈNCIA NÚM. 512/2010

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 206/2010, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 20 BARCELONA en data 29/07/2010, en procediment Abreujat núm. 450/2009 . Han estat parts l'apel.lant, l'acusat, Hugo ,

representat per la Procuradora Mª Esmeralda Gascón Garnica i defensat pel Lletrat Rafael Jurado , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió

del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, setze de novembre de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. El 29 de juliol de 2010 el Jutjat del penal núm. 20 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: "CONDENAR a D. Hugo como autor de un delito de quebrantamiento de medida cautelar previsto y penado en el artículo 468.2 del Código penal a la pena de prisión de 6 meses e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, así como al pago de las costas del procedimiento".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Hugo , el Jutjat l'admeté a tràmit, donant-li curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint "incorrecta aplicación del art. 468.2 del C.P ." i "error en la apreciación de la prueba".

Segon. Al primer motiu del recurs l'apel·lant comença dient que la prova practicada al plenari acredità que "la denunciante y mi representado (con el consentimiento de ésta)... habían convivido... la denunciante acudió al Juzgado de Violencia para solicitar dejar sin efecto la orden de protección acordada" i els dos van entendre "de buena fe que con la mera solicitud efectuada en el Juzgado se deja sin efecto la orden", queixant-se que el Jutjat notifiqués als procuradors de les parts, i no a les parts personalment, la resolució que rebutjà la sol·licitud formulada per la dona.

Aquestes al·legacions no resisteixen la menor crítica, perquè, de una banda, si l'ara apel·lant i Begoña haguessin realment pensat (pensat de bona fe) que la decisió d'aquesta era suficient per deixar sense efecte la resolució judicial que establí les mesures de protecció, la qual cosa és difícilment sostenible amb un mínim de rigor, la dona hauria comunicat al Jutjat llur decisió de deixar sense efecte les mesures, i no manifestat al mateix, com manifestà, que "desea se deje sin efecto las medidas adoptadas en el auto de concesión de orden de protección" (foli 33), manifestació que implicava reconeixement de que l'ordre de protecció adoptada per resolució judicial només es podia deixar sense efecte per altra decisió judicial posterior, i el desig de la sol·licitant era precisament que això passes, que es dictés una resolució judicial que deixés sense efecte l'anterior que atorgà la protecció. I d'altra banda, perquè no correspon als interessats, sinó a la llei l'establir el règim de les notificacions, i l'article 182 de la Llei d'enjudiciament criminal disposa que les notificacions es podran fer als procuradors de les parts excepte que per disposició expressa de la Llei s'hagin de fer als interessat en persona, i cap precepte legal estableix que s'hagi de fer personalment als interessats la notificació d'una resolució judicial que rebutja la sol·licitud de deixar sense efecte una interlocutòria anterior que disposà mesures de protecció, de manera que cap retret es pot fer a les notificacions practicades als procuradors.

El gruix d'aquest motiu de recurs, no obstant, gira entorn a l'argument segons el qual com sigui que Begoña consentí la convivència els fets no constitueixen delicte, d'acord amb el que va establir la STS de 26 de setembre de 2005 .

Aquest argument no és de rebut perquè el criteri reflectit a aquesta sentència no el va mantenir després el Tribunal Suprem, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel·lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 )".

El primer motiu del recurs es desestima.

Tercer. En el segon motiu del recurs l'apel·lant es queixa d'error en l'apreciació de la prova perquè "del documento aportado al inicio del juicio oral se desprende que el acusado es una persona drogodependiente y que su adicción se remonta a bastante tiempo atrás, por lo que en la fecha en que ocurrieron los hechos el mismo estaba bajo los efectos de las mismas".

Aquesta al·legació és gratuïta perquè és conegut que els fets constitutius de circumstàncies atenuants o eximents de la responsabilitat criminal han d'estar tan provats com els propis fets constitutius de la infracció penal, i és del tot punt inviable afirmar que l'acusat, al temps dels fets, això és la nit del 25 al 26 d'octubre de 2008, i no abans ni després, tenia les facultats superiors anul·lades o significativament afectades, al punt de no conèixer suficientment que anava a fer el que tenia prohibit, ni determinar-se plenament a fer-ho o deixar-ho de fer, a causa d'una inespecífica adicció a drogues que s'intentà acreditar mitjançant certificació d'ingrés en un centre de tractament el 4 de juny de 2009, certificació que no fa esment a l'estat de l'ingressat al temps de l'ingrés, i menys, òbviament, al seu estat set mesos i escaig abans.

El segon motiu del recurs també el desestimem.

Quart. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució i confirmem la sentència apel·lada.

2. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.