Sentencia Penal Nº 515/2017, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 161/2017 de 09 de Junio de 2017

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penals ràpids núm. 161/2017 - B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 SABADELL

Procediment Abreujat núm. 24/2017

Data sentència recorreguda: 31/03/2017

SENTÈNCIA NÚM. 515/17

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 161/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 4 SABADELL en data 31/03/2017 , en procediment Abreujat núm. 24/2017. Han estat parts com apel.lant Modesto asistit pel seu advocat Jose Luis Felices Blasi i representat per la Procuradora Mª Dolors Ribas Mercades, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Maria Josep Feliu Morell.

Barcelona, nou de juny de dos mil disset.

Antecedentes

Primer.El dia 31 de març de 2017 el Jutjat penal núm. 4 de Sabadell dictà sentència amb la decisió següent: 'Quedebo condenar y condenoa Modesto , como autor penalmente responsable de un delito de quebrantamiento de condena, con la concurrencia de la circunstancia agravante de reincidencia, a la pena de diez meses de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena.

Se deniega el beneficio de suspensión de la ejecución de la pena de prisión impuesta a Modesto , por lo que, una vez que la presente resolución haya adquirido firmeza, deberá procederse a la ejecución de lo aquí acordado, requiriendo al penado para su ingreso en prisión y expidiéndose los oportunos mandamientos.

El condenado ha de abonar las costas procesales causadas en esta instancia.

Una vez que la presente resolución haya adquirido firmeza, debe remitirse testimonio de la misma para su unión a la ejecutoria 408/2016 que se sigue ante este mismo Juzgado de lo Penal, por si procediera la revocación del beneficio de suspensión concedido en dicha causa.

Remítase testimonio de la presente resolución al Juzgado de Instrucción número 7 de Cerdanyola del Vallès, con competencia en materia de Violencia Sobre la Mujer, así como de su declaración de firmeza y de la sentencia de segunda instancia cuando la misma fuera revocatoria, total o parcial, de la presente'.

A la sentència es declaren provats els fets següents:'Se considera probado que Modesto , ciudadano español, mayor de edad, condenado ejecutoriamente en virtud de Sentencia Penal firme de 25/11/2016, dictada por el Juzgado de instrucción n° 7, de Cerdanyola del Valles , exclusivo de Violencia sobre la Mujer, en la causa 199/2016, por un delito de quebrantamiento de condena, a la pena de 4 meses de prisión, pena que fue suspendida por un período de dos años en fecha 25/11/2016, y condenado por este mismo Juzgado de lo Penal por sentencia de 25 de enero de 2016 , firme el 5 de septiembre de 2016 , como autor de un delito de maltrato en el ámbito familiar, previsto en el artículo 153 del Código Penal , a la pena accesoria de prohibición de aproximación a menos de 1000 metros a Guillerma , a su domicilio y lugar de trabajo, y a la prohibición de comunicarse con ella por cualquier medio durante un año, vigente desde el 17/10/2016 hasta el 16/10/2017, a pesar de tener conocimiento de dichas prohibiciones, al haber sido notificado y requerido de su cumplimiento en fecha 17 de octubre de 2016,sobre las 23:30 horas del 1 de febrero de 2017, se encontraba con su ex pareja, Guillerma , en el domicilio de ésta sito en la CALLE000 n° NUM000 , de Ripollet'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Modesto el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal s'oposa al recurs d'apel lació i demana la confirmació de la sentencia.

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant impugnà la sentència dictada en primera instància adduint com motius d'impugnació l'error en la valoració de la prova, per considerar que de la prova practicada a l'acte del judici no s'acredita la concurrència de l'element subjectiu del delicte de trencament de condemna, doncs l'acusat no pretenia vulnerar la prohibició imposada, sinó que davant el consentiment de la seva parella va anar a casa seva.

Dit això i centrant-nos en la valoració de la prova, hem de recordar que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel lació sempre que no resulti absurda, il lògica o arbitrària. Doncs bé, aquest defectes que no es poden predicar de la valoració de la prova personal que queda reflectida en el fonament de dret primer de la sentència recorreguda, on l'òrgan de primera instancia fa una detallada valoració de totes les declaracions realitzades tant per l'acusat com per l'agent que va concórrer a l'acte del judici, declaracions de las que junt amb la prova documental en resulta plenament acreditat que l'acusat va incórrer en el trencament de condemna que preveu l' article 468-2 del C.Penal . Aixi, a la sentencia es fa un valoració detallada, individualitzada i concreta de la prova practicada. Havent escoltat aquest Tribunal la gravació de l'acte del judici, sense que es pugui considerar que la valoració realitzada pugui qualificar-se d'absurda, il lògica o arbitraria.

Nomes hem de destacar que sobre els efectes del consentiment de la víctima convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas

como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'. Per tot l'exposat, haurem de concloure que el consentiment de la persona a favor de la que s'ha dictat la prohibició d'apropament, no te cap trascedencia a l'hora de valorar la comissió del delicte de trencament de condemna.

Segon.També s'al lega per l'apel lant que atès que la Sra. Guillerma va consentir que l'acusat anés a casa seva, s'hauria de concedir a l'acusat la suspensió de l'execució de la pena imposada. L sentencia impugnada, denega la suspensió de l'execució de la pena de presó imposada a l'acusat perquè no es donen els requisits exigits a l' article 80 del C. Penal , el que es evident, doncs l'acusat te suspesa una pena imposada pel mateix delicte pel que el condemna la sentencia impugnada i a més ha estat condemnat per un delicte e maltractaments, tos ells dins l'àmbit de la

violència contra la dona, per tant, a mes de que no es donen els requisits legals, tampoc s'aprecia que la suspensió de l'execució de la pena privativa de llibertat hagi

eviata la comissió de futures infraccions penals, doncs dins del termini de la suspensió i de fet pocs mesos després ha comés un nou delicte de trencament de condemna, per tant, el criteri que estableix la sentencia per denegar la suspensió, es plenament compartit per aquest Tribunal, doncs l'acusat no mostra cap tipus de respecta per les decisions judicials que l'afecten.

Per tot l'expressat procedeix la desestimació del recurs interposat.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel lada dictada pel Jutjat Penal num. 4 de Sabadell en data 31 de març de 2017 en el Judici Rapit num. 24/2017 .

3. Imposem l'apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.