Sentencia Penal Nº 522/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 140/2013 de 02 de Diciembre de 2013

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 140/2013

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 3 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 213/2013

Data sentència recorreguda: 08/08/2013

SENTÈNCIA NÚM. 522/2013

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 140/2013, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 3 BARCELONA en data 08/08/2013 , en procediment Abreujat núm. 213/2013. Han estat parts l'apel.lant, Borja , representat per la Procuradora Teresa Martí Amigo i assistit pel Lletrat José Antonio Vico; l'apel.lada, Rosario , representada per la Procuradora Cecilia Ayala i Estrada i assistida per la Lletrada Marta Tarrida Planas, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, dos de desembre de dos mil tretze.

Antecedentes

Primer.El dia 8 d'agost de 2013 el Jutjat del Penal núm. 3 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Debo condenar y condeno a Borja como autor de un delito de lesiones en el ámbito familiar del art. 153.1 y 3 del Código Penal , sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de doce meses de prisión, inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo por el tiempo de la condena y privación del derecho a la tenencia y porte de armas por el tiempo de dos años y accesoria de prohibición acercarse a Rosario y al lugar donde esta resida a una distancia inferior a 1000 metros durante un período de dos años y prohibición de comunicarse con ella a traves de cualquier medio durante dos años, absolviéndole del delito de amenazas por el que venia siendo acusado.

Debo condenar y condeno a Borja como autor de una falta de lesiones a la pena de treinta días de multa con una cuota diaria de 8 euros, con responsabilidad subsidiaria en caso de impago así como a la pena accesoria de prohibición de acercarse a Landelino a una distancia no inferior a 1.000 metros o al lugar donde esta resida o cualquier otro donde ésta se encuentre y prohibición de comunicarse con el por el tiempo de seis meses.

Se condena igualmente al acusado al pago de las costas causadas incluidas las de la acusación particular'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: ' ÚNICO.- Que Borja , mayor de edad y con antecedentes penales no computables, mantuvo una relación sentimental de pareja con Rosario , habiendo convivido en el mismo domicilio, teniendo un hijo en común de seis años de edad.

Sobre las 18:30 horas del día 15 de Julio de 2012, Rosario se personó en el domicilio de Borja sito en el PASAJE000 nº NUM000 de, piso NUM001 NUM002 de Hopitalet de Llobregat con la finalidad de recoger al hijo en común, lugar al que acudió en el vehiculo conducido por Landelino , quien aparcó en la avenida Torrente Gornal quedándose en el interior del mismo mientras Rosario iba a recoger al menor. Una vez el menor bajo a la calle, Rosario se dirigió andando hacia donde estaba aparcado el vehículo, introduciendo al menor en el coche, quedándose Rosario de pie en la parte de la puerta del conductor, la cual se encontraba abierta, momento en que apareció el acusado portando un cuchillo, y con ánimo de menoscabar su integridad física de la misma, comenzó a cerrar la puerta repetidamente contra Rosario , golpeándola reiteradamente y tirándola al suelo, cerrándose la puerta, momento en que el acusado, con el mismo ánimo de menoscabar su integridad física, introdujo el cuerpo por la ventanilla de la puerta, que se encontraba abierta, agrediéndole con el cuchillo a Landelino , relaizándose este el gesto de acurrucarse para impedir que le siguiera agrediendo, continuando clavándole el cuchillo, realizándole un corte en el muslo izquierdo, procediendo Landelino , abrir la puerta fuertemente para evitar que le siguiera agrediendo, marchándose en ese instante el acusado del lugar.

Como consecuencia de estos hechos, Rosario sufrió lesiones consistentes en hematoma en región lateral y posterior de la pierna derecha excoriaciones en región posterior de la pierna derecha, hematomas en región anterior de muslo derecho, hematoma en antebrazo derecho y en región supraescapula derecha, habiendo precisado de una primera asistencia y diez día de curación no impedida para sus ocupaciones habituales, no reclamado la perjudicada.

Como consecuencia de estos hechos, Landelino sufrió lesiones consistentes en dos excoriaciones lineales en región leteral externa de muslo izquierdo, habiendo precisado de una primera asistencia y siete días de curación no impedido para sus ocupaciones habituales, no reclamado por las lesiones'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Borja , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal i la representació processal de l'acusació particular han sol·licitat la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: 1.- Infracció de l' article 24.2 de la Constitució espanyola per vulneració del principi de presumpció d'innocència; 2. Error en l'apreciació de les proves en relació al delicte del article 153.1 del Codi penal ; i, 3. Es denuncia que la pena imposada al recurrent és excessiva i ha de ser minorada.

Segon.El primer motiu del recurs no pot ser estimat, donat que, el recurrent al·lega que les declaracions de les víctimes no reuneixen els requisits que la jurisprudència exigeix per tal que les manifestacions de la víctima puguin ser valorades com a única prova de càrrec contra un acusat sobre la qual fonamentar un pronunciament condemnatori. En aquest cas, la Sala no comparteix el criteri del recurrent, donat que, a la vista de la prova practicada en el judici oral i de les declaracions anteriors de les dues víctimes, realitzades durant la instrucció de la causa, es considera que aquestes declaracions son suficientment sòlides, versemblants i persistents per poder enervar la presumpció d'innocència que inicialment emparava al recurrent. Així, la Sala entén en primer lloc, que en allò que és essencial en relació als fets objecte d'acusació, les declaracions de les dues víctimes son clarament coincidents i cada una d'elles corrobora la versió de l'altra. A més, si es llegeixen les declaracions que consten en la causa en la seva totalitat i es comparen amb les manifestacions fetes pels dos denunciants en el plenari, s'observa que aquestes últimes son més detallades que les realitzades en seu policial i judicial, però en cap cas, es pot parlar que son contradictòries en els aspectes centrals del fets denunciats, és a dir, que el denunciat primer agredeix a la seva ex parella i, de forma immediata, introdueix per la finestreta del vehicle un ganivet amb el qual provoca unes ferides lleus a la actual parella de la Sra. Rosario . A més, aquesta versió dels fets està perfectament avalada per uns informes mèdics que constaten la realitat d'unes lesions perfectament compatibles amb les agressions denunciades. D'altra banda, al marge de que evidentment les relacions entre les parts no poden ser bones, no es detecta en les declaracions de les víctimes cap motiu espuri que pugui fer dubtar de la credibilitat de les seves afirmacions, donat que, cap dels dos lesionats reclama cap indemnització i, a més, en relació a les possibles amenaces, denunciades per l'acusació particular, la denunciant va reconèixer en el plenari que no recordava si l'acusat havia proferit amenaces, la qual cosa, demostra que no hi ha un interès especial en obtenir una condemna contra l'acusat. Finalment, s'ha de constatar que en el raonament jurídic segon de la sentència apel·lada es fa una anàlisi molt acurada de les proves practicades i, en virtut d'aquesta anàlisi, la jutgessa d'instància arriba a unes conclusions que en cap cas poden ser qualificades d'arbitràries, il·lògiques o absurdes, per la qual cosa, la Sala considera que, en el cas examinat, hi ha prova de càrrec vàlida i suficient per enervar el principi de presumpció d'innocència que inicialment emparava a l'ara recurrent. Per tant, el primer motiu del recurs ha de ser desestimat.

Tercer.El segon motiu del recurs també ha de ser desestimat, donat que, es diu que no es pot aplicar l'article 153.1 pel simple fet que el recurrent no tenia cap intenció d'agredir i lesionar a la seva ex parella. Ara bé, tal i com està redactat el recurs és obvi que la mateixa defensa està reconeixent l'existència d'un dolo eventual, ja que, textualment es diu en el recurs que 'En el presente caso es cierto que la Sra. Rosario presenta unas lesiones, pero dichas lesiones no responden a una actuación querida por mi defendido sino que las mismas se ocasionaron de manera no intencionada ni buscada al hallarse la misma entre mi defendido y el Sr. Landelino cuando mi defendido pretendía acercarse al Sr. Landelino '; i, a més, s'afirma que 'Las lesiones de la Sra. Rosario si bien son consecuencia de la actuación de mi defendido no menos cierto es que nunca hubo intención ni voluntad de causarlas ya que mi defendido lo único que hizo es intentar apartarla', és a dir, encara que aquesta versió dels fets de la defensa fos acceptada, és clar que, la conclusió condemnatòria seria la mateixa pel simple fet que la defensa està reconeixent que el recurrent va causar les lesions de la seva ex parella i, si bé al·lega que no va existir una intencionalitat directa, sí que reconeix l'existència d'un dolo eventual, és a dir, que no tenia una intenció directa de causar les lesions però sabia que amb la seva conducta, segons ell d'apartar a la denunciant per la força, podia causar les referides lesions i aquest fet li era indiferent o l'acceptava com una conseqüència lògica i probable per tal de intentar accedir a l'altre lesionat. Per tant, sigui com a conseqüència d'una acció directa, voluntària i volguda, dolo directe, tal i com es recull en la sentència impugnada i així es descrita pels denunciants o, en el millor dels casos, si s'accepta la tesis esmentada de la defensa, és a dir, una situació de dolo eventual, la conclusió en ambdós casos és que el recurrent va agredir a la seva ex parella i, per tant, va realitzar el tipus penal previst en l' article 153 del Codi penal . Conseqüentment, aquest segon motiu del recurs també ha de ser rebutjat.

Quart.El darrer motiu del recurs tampoc pot prosperar, pel simple fet que en l'aplicació de la pena la sentència impugnada s'ajusta als paràmetres legals establerts en l' article 66 del Codi penal i, a més, en el fonament jurídic cinquè de la referida resolució, es fa una motivació específica en relació a quines son les circumstàncies en virtut de les quals es fixa una determinada durada de la pena finalment imposada, és a dir, que es fa una individualització de la pena al cas concret i es justifica de forma raonable i raonada per quins motius s'imposa la concreta pena de dotze mesos de presó, sense que aquestes circumstàncies i raonaments puguin ser qualificats d'il·lògics, arbitraris o extravagants. Per tant, aquesta darrer motiu també ha de ser desestimat i la sentència apel·lada ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Cinquè.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.