Sentencia Penal Nº 53/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 46/2010 de 15 de Marzo de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 46/2010

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 TERRASSA

Procediment Abreujat núm. 499/2009

Data sentència recorreguda: 15/12/09

SENTÈNCIA NÚM. 53/2010

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 46/2010, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 TERRASSA en data 15/12/09 , en procediment Abreujat núm. 499/2009. Han estat parts el procurador Joaquim Tarín i Bellot en representació de

Plácido i Vicente Ruiz Amat en representació de Adriana , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del

Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, quinze de març de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. El 15 de desembre de 2009 el Jutjat del Penal núm. 2 de Terrassa dictà sentència amb la decisió següent: "condeno a Plácido , como autor, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal respecto del delito de lesiones y concurriendo la circunstancia agravante de reincidencia del art. 22.8 en relación con el art. 66.5 respecto del delito de quebrantamiento de condena, de un delito de lesiones tipificado en el art. 147 y 148.4 del Código Penal y un delito de quebrantamiento de condena del art. 468.2 CP , imponiéndole las siguientes penas: A) por el delito de lesiones la pena de 3 años de prisión, la pena de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, prohibición de tenencia y porte de armas de fuego por tiempo de 3 años y de conformidad con lo dispuesto en los artículos 57 y 48 del Código Penal , la prohibición de aproximarse a Adriana , a su domicilio, a su trabajo, o a cualquier otro lugar que ésta frecuente, a una distancia no inferior a 1000 metros por tiempo superior en 5 años a la pena de prisión impuesta; y B) por el delito de quebrantamiento de condena la pena de 1 año y 5 meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena y con imposición al acusado de las costas del procedimiento, incluidas las costas causadas por la acusación particular".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Plácido , el Jutjat l'admeté a tràmit, el donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, excepte la frase "así como la liquidación de las penas", que suprimim.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació, el d'error en l'apreciació de la prova, encara que no l'enuncia així, doncs diu que "los hechos que la sentencia declara probados entran en contradicción con las pruebas practicadas en el acto del juicio oral... el único testigo de los hechos es la propia víctima...(la qual) afirmó en la sala que sabía y conocía que el acusado se encontraba viviendo con su madre y pese a ello acudió a casa de éste... en cuanto al quebrantamiento de condena, pese a las sentencias anteriores, no consta en ningún momento de las actuaciones que se notificara a mi defendido la liquidación de condena... de todo lo anterior se deduce que no existen pruebas de cargo suficientes ".

Segon. Per raons sistemàtiques convé començar l'anàlisi per l'examen de la prova en relació als fets que en la sentència recorreguda es diuen constitutius d'un delicte de trencament de condemna, doncs va ser la trobada de denunciant i denunciat que es qualifica de trencament de condemna l'origen del conflicte subsegüent.

La condemna que segons l'escrit d'acusació i el relat de fets provats de la resolució apel·lada va ser infringida és la de prohibició d'aproximació a Adriana imposada en sentència ferma dictada el 8 d'abril de 2008 pel Jutjat del penal núm. 2 de Terrassa , i a les actuacions consta la existència d'aquesta sentència, dictada de conformitat i ferma (folis 83 a 86) i la notificació al penat el mateix dia (foli 88), i en la mateixa acta de la notificació consta que des d'aquell moment se'l prohibí apropar-se a Adriana tal com establia la sentència immediatament abans notificada, de manera que des de llavors havia d'iniciar el compliment, amb independència que desprès es liquidés la condemna i se li comuniqués la data de finalització, essent la concreció de la data final la finalitat de la liquidació. Per tant, la impugnació de la sentència apel·lada a pretext de manca de notificació de la liquidació de la condemna s'ha de rebutjar.

Altra cosa és si el dia 6 d'agost de 2009 el recorrent va trencar la condemna, es a dir, si ell es va aproximar conscientment i voluntàriament a Adriana o es situà a una distància inferior a 1.000 metres del seu domicili o lloc de treball, o si es va trobar amb la mateixa en un lloc en el que en principi ell podia ser, i la trobada és produí fortuïtament o per un acte atribuïble a la dona.

Examinades la gravació del judici i les declaracions de la denunciant en fase d'instrucció, ratificades per ella en el plenari, resulta si més no dubtós si el denunciat es trobava ja en el pis de sa mare quan arribà la denunciant, o primer arribà aquesta i tot seguit aquell (en el judici la denunciant digué que anà pensant que l'acusat no hi seria, minut 15 de la gravació), però el que no resulta dubtós és que la denunciant no ignorava que se'l podia trobar allà (suposava "que iría a ver a su madre", digué al plenari, minut 16) i va decidir anar amb els fills perquè els veiés l'avia abans de les vacances, i fruït d'aquesta decisió, que no de cap actuació del denunciat, es produí la trobada d'aquest amb la denunciant.

Conseqüentment, la manca de dol en el comportament de l'acusat pel que fa a la trobada amb la persona envers la qual tenia prohibit aproximar-se ha de conduir a l'absolució pel delicte de trencament de condemna.

Tercer. Un altre resultat és el que mereix l'examen de la proba pel que fa al que succeí desprès de la trobada.

Hem de recordar un altre cop que la valoració de les proves personals feta pel jutge de la primera instància, davant del qual s'han produït, ha de ser mantinguda excepte que sigui il·lògica o irraonable, i no es pot plantejar el debat d'altra manera, amb pretensió d'èxit, concretament, no es pot plantejat com a confrontació entre la valoració que de les proves fa el jutge, caracteritzat per la seva imparcialitat, i la que convé a l'apel·lant, caracteritzada per la seva parcialitat, legítima, però parcialitat al cap i a la fi.

Doncs bé, no es pot predicar que la valoració de les proves personals reflectida en la sentència recorreguda sigui il·lògica o irraonable, ans el contrari, la trobem raonable i prou raonada, explicant la jutgessa del penal perquè la declaració de la denunciant és prou ferma per constituir prova de càrrec per destruir la presumpció d'innocència, doncs llur declaració, a més de mantinguda en el temps sense contradiccions essencials, és compatible objectivament amb les lesions que poc després de la indiscutida trobada amb l'ara recorrent, presentava la denunciant i que es reflecteixen en l'informe mèdic d'assistència que consta al foli 24, i gaudeix d'altres corroboracions, concretament l'assistència al servei d'urgències poc després dels fets de Joel, de 12 anys i fill comú de denunciant i denunciat, que va se reconegut mèdicament a causa d'una crisi d'ansietat, consignant l'informe mèdic que l'explorat "ha presenciado escena de agresión a su madre por parte del padre" (foli 25), fet que el metge no podia endevinar, i la corroboració indirecta dels testimonis de referència, agents del mossos d'esquadra que van manifestar ja en l'atestat, que ratificaren en el plenari, que quan requerits, i no els va requerir la denunciant, la qual marxà abans que ells arribessin, quan requerits, diem, anaren al pis de la mare del denunciat el dia dels fets, aquesta, que en judici s'acollí al dret a no declarar contra el seu fill, els manifestà que "el seu fill li ha fet un cop de cap al nas a la seva exparella" (foli 9).

Per tant, el recurs, pel que fa a la condemna pel delicte de lesions, s'ha de desestimar.

Quart. Essent que s'estima parcialment el recurs formulat, les costes processals causades en aquesta instància s'han de declarar d'ofici, i com l'apel·lant resulta absolt d'un dels delictes dels que va ser acusat, també s'han de declarar d'ofici la meitat de les costes processals de la primera instància.

Fallo

1. Estimem parcialment el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Absolem lliurement Plácido del delicte de trencament de condemna del que va ser acusat pel Ministeri Fiscal i l'acusació particular sostinguda per Adriana , i declarem d'ofici la meitat de les costes processals causades en la primera instància.

3. Confirmem tota la resta de la sentència recorreguda, amb la condemna de Plácido per delicte de lesions.

4. Declarem d'ofici les costes processal causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.