Sentencia Penal Nº 53/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 264/2017 de 22 de Enero de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penal núm. 264/2017 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 13 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 55/2017

Data sentència recorreguda: 31.07.17

SENTÈNCIA NÚM. 53/2018

Magistrats/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 264/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 13 BARCELONA en data 31.07.17 , en procediment Abreujat núm. 55/2017. Han estat parts Miguel Ángel com apel.lant, representat pel procurador Almazán Castro; Camila com apel.lada, representada pel procurador Parellada Jofre, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas .

Barcelona, vint-i-dos de gener de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El dia 31 de juliol de 2017 el Jutjat del Penal núm. 13 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent:'Que debo condenar y condeno al acusado, Miguel Ángel como autor penalmente responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar y de un delito de maltrato en ámbito familiar, ya definidos, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad penal, a las penas siguientes:

a) Por el delito de quebrantamiento, SEIS MESES DE PRISIÓN.

b) Por el de maltrato, DIEZ MESES DE PRISIÓN e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por el tiempo de la condena, privación del derecho a la tenencia y porte de armas por tiempo de dos años y seis meses, y prohibición de acercamiento a menos de mil metros de la persona de Camila , y de su domicilio, lugar de trabajo o lugares que frecuentemente, por tiempo de dos años.

En cuanto a las costas procesales, condeno al acusado al pago de las causadas en esta instancia, incluidas las de acusación particular.'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: ' Se da como probado que por el Juzgado de Violencia sobre la Mujer nº 7 de Madrid se dictó en fecha 31 de julio de 2013 auto conforme el cual se acordaba respecto del acusado en el presente procedimiento Miguel Ángel , mayor de edad y sin antecedentes penales, la medida de prohibición de acercamiento a menos de 500 metros de la persona de su pareja sentimental Camila , o de su domicilio o lugar en que se hallare, y de comunicarse por cualquier medio con ella. Tal medida fue adoptada en el seno del procedimiento de diligencias previas 287/13 del mencionado Juzgado, relativas a una denuncia por delito de maltrato en el ámbito familiar, y se hallaba vigente a fecha 31 de mayo de 2016.

No obstante, con pleno conocimiento de la existencia de tal prohibición y de su vigencia, el acusado reanudó la convivencia con la Sra. Camila desde el año 2014 y hasta el 15 de enero de 2016, viviendo ambos en el domicilio sito en CALLE000 , NUM000 , NUM001 - NUM002 , de Barcelona.

Sobre las 0,50 horas del día 15 de enero de 2016 el acusado mantuvo una discusión en el domicilio familiar con la Sra. Camila , en el curso de la cual la empujó contra una puerta agarrándola fuertemente por el cuello y propinándole golpes. Como consecuencia de ello, Camila sufrió lesiones consistentes en policontusiones en regiones mandibular y cervical de las que curó en 7 días no impeditivos tras una primera asistencia facultativa.'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Miguel Ángel , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal i la representació processal de l'acusació particular han sol licitat la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància adduint un conjunt d'al legacions, sense que l'escrit d'interposició del recurs reuneixi els requisits legals exigits en l' article 790.2 la Llei d'enjudiciament criminal , és a dir, que no s'ha formulat el recurs exposant ordenadament les al legacions sobre trencament de les normes i garanties processals, error en l'apreciació de les proves o infracció de normes de l'ordenament jurídic. Conseqüentment, el esmentat recurs no hauria d'haver estat admès a tràmit per manca dels citats requisits formals i, per això, aquella causa de inadmissió ha d'esdevenir ara motiu de desestimació i, en virtut d'aquesta desestimació, la sentència impugnada hauria de ser confirmada en tota la seva integritat.

Ara bé, dit això, per garantir un ple compliment del dret a la tutela judicial efectiva de l'ara recurrent, la Sala entrarà a analitzar els motius de fons esgrimits en el recurs objecte d'aquesta resolució.

Així, malgrat que formalment no ho enumeri així, és clar que l'apel lant combat la sentència, dictada en primera instància, en base a l'existència d'un error en la valoració probatòria i una vulneració del seu dret a la presumpció d'innocència.

Plantejat en aquests termes el debat, és molt clar que el seu recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal , fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa.

Així, el jutjat d'instància en el fonament de dret primer de la sentència apel lada fa una anàlisi detallada de la prova practicada davant seu i, és molt clar, que es pot discrepar d'aquesta valoració però, també és evident, que en l'argumentació de la sentència no es detecta la utilització de criteris il lògics, irracionals o arbitraris que justifiquin la revocació de la sentència condemnatòria, tal i com pretén, en aquest cas, la part recurrent. Per tant, davant d'una resolució argumentada i suficientment motivada, s'ha de donar prioritat a la valoració imparcial que fa el jutjat del penal, el qual, ha disposat d'una visió directa de les proves practicades en el plenari, per sobre de la interpretació parcial d'una de les parts. En aquest sentit, s'ha de fer constar que, en realitat no ens trobem en una situació de versions contradictòries, com sosté el recurrent, ja que, l'acusat no va comparèixer a l'acte del judici oral, malgrat que estava correctament citat, i, per tant, no ha ofert cap versió alternativa a la sostinguda per les acusacions. Per tant, el que s'ha d'analitzar és si la versió de la denunciant ha estat provada en l'acte del plenari i, en relació a aquest extrem, constatem que el jutge d'instància ha disposat de la declaració de la víctima, clara i persistent, la qual, a més, ha estat corroborada per la documental, judicial en el cas del trencament de la mesura cautelar; i, mèdica i testifical d'un mosso d'esquadra, en relació al maltractament en l'àmbit familiar, sense que en la valoració de les esmentades proves es constati la utilització de cap criteri arbitrari o irracional que pogués justificar la revocació de la sentència condemnatòria dictada contra l'ara recurrent, tal com ho pretén la seva defensa. D'altra banda, tampoc pot tenir cap rellevància l'al legació, sostinguda per l'apel lant, en el sentit que el trencament de la mesura cautelar va ser buscat per la víctima, ja que, en primer lloc, no ens trobem en el supòsit d'un incompliment puntual o esporàdic, ja que, es tracta d'una convivència perllongada en el temps entre la denunciant i el denunciat, fins el punt que varen tenir un fill junts, com es reconeix en l'escrit del recurs; i, en segon lloc, el consentiment de la persona protegida no té cap transcendència per l'aplicació del tipus penal pel qual ha estat condemnat el recurrent. Així, malgrat l'existència d'una sentència, de 26 de setembre de 2005, de la Sala Segona del Tribunal Suprem , en el mateix sentit apuntat pel recurrent, el criteri reflectit en aquesta sentència no el va mantenir després el Tribunal Suprem, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recurrent també adduïa el mateix que l'apel lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línia, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'. Per tant, aplicant aquesta doctrina jurisprudencial, actualment plenament consolidada, al cas que ens ocupa, el recurs presentat per la representació processal del condemnat, ara recurrent, contra la sentència condemnatòria, dictada contra ell, ha de ser desestimat; i, conseqüentment, la esmentada sentència ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Segon.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.