Sentencia Penal Nº 531/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 92/2011 de 01 de Junio de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal. Secció desena

Recurs d'Apel·lació nº 92/11-C

Procediment Abreujat nº 3/11

Jutjat Penal nº 9 de Barcelona

S E N T È N C I A

Il.lms/a magistrats/ada

Sr. JOSE MARIA PLANCHAT TERUEL

Sra CARMEN SANCHEZ ALBORNOZ BERNABÉ

Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL

Barcelona, ú de juny de dos mil onze

Vist en grau d'apel·lació per aquesta Secció desena de l'Audiència provincial, la causa de procediment abreujat nº 3/11 del Jutjat Penal nº 9 dels de Barcelona,

en tràmit en aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat per la representació processal de l'acusat Casimiro , contra la

sentència dictada per l'esmentat òrgan unipersonal el dia 14 de març de 2011, per delicte d'atemptat i lesions a Agents de l'Autoritat. Ha estat designat ponent

l'Il.lm Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL, qui exposa la decisió unànime de la Sala.

Antecedentes

Primer. - La part dispositiva de la sentència apel.lada recull el següent contingut literal: " FALLO que debo condenar y condeno a Casimiro como autor responsable de un delito de atentado a Agentes de la Autoridad, subtipo agravado de uso de instrumento peligroso, concurriendo la circunstancia modificativa atenuante de reparación del daño, a la pena de CUATRO AÑOS y UN MES de PRISIÓN con accesoria legal de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante la condena, y al pago de las costas. Como autor de una falta de lesiones le impongo la pena de 40 DÍAS de MULTA con cuota diaria de 6 euros y responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas impagadas. Asimismo le condeno al abono de las costas procesales y a que indemnice al ME NUM000 en la cantidad de 340 euros por las lesiones causadas, y a la empresa BANSACAR SA en la suma de 480 euros por los daños materiales ocasionados al vehículo policial CME NUM001 , cantidades que devengarán el interés legal".

.

Segon.- Contra l'esmentada resolució va interposar -dins de termini legal- recurs d'apel·lació la defensa de l'acusat. Admès a tràmit per provisió de 25 de març de 2011, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat. Per provisió de 9 de maig es va designar magistrat ponent d'acord amb el torn establert, i es va assenyalar el dia d'avui per a deliberació, votació i decisió. No s'ha celebrat vista pública en no haver estat demanada per la part recurrent ni considerar-la necessària el Tribunal.

Tercer.- En la tramitació d'aquest recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la llei d'enjudiciament criminal. L'acusat roman en presó provisional des del dia 22 d'agost de 2010.

Hechos

S'accepta íntegrament el relat fàctic de la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi i efecte d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

La defensa del recurrent fonamenta l'apel·lació en tres motius complementaris a l'empara del que permet l' art. 790 de la llei 38/02 de 24 d'octubre , consistents en: 1)- Error en la valoració de la prova per part de la jutge penal en relació a l'element subjectiu de l'injust, i subseqüent infracció de normes de dret positiu derivada d'aplicació indeguda de l' art. 552.1del Codi Penal , que escau substituir pel delicte de desobediència previst en l' art. 556 CP . 2)- Infracció de llei per no apreciació de l'atenuant de drogadicció prevista en l' art. 21.2on del Codi. 3)- Infracció de llei per no aplicació de l'atenuant de confessió de l'art. 21.4t CP . Conclou sol·licitant es redueixi la pena imposada en dos graus i s'individualitzi dins de la meitat inferior, és a dir entre 3 i 6 mesos de presó substituïble per multa.

I.- Al·lega en primer lloc la defensa, l'hipotètic error de la jutge penal en la valoració de la prova testifical relativa a l'element intencional de l'acusat en el delicte d'atemptat que la sentència d'instància li atribueix d'acord amb l' art. 28 i 552.1 del Codi Penal . A criteri del recurrent, la prova practicada en el judici oral només permet deduir una acció imprudent, no pas dolosa, consistent en fugir de l'indret on l'havien aturat en el control policial, i malgrat admetre que per assolir aquest objectiu va emprar el turisme que conduïa tot col·lidint de forma reiterada contra el vehicle policial que li barrava el pas, fins a obrir camí, insisteix que no era la seva voluntat ferir a l'Agent que ocupava el seien davanter dret, sinó únicament escapolir-se.

Després d'afirmar que dita conducta mereix sanció penal en base a l' art. 556 (desobediència greu) i no d'acord amb l'art. 552.1er del Codi (atemptat amb ús d'instrument perillós), conclou sol·licitant es modifiqui per la Sala la tipificació punible dels fets imputats en el plenari i es redueixi la pena en els termes que recull el recurs.

La petició haurà de ser desestimada. El tribunal no pot compartir aquest plantejament jurídic atès que l'esmentada conducta reuneix tots els requisits que la norma penal aplicada en la sentència exigeix, és a dir: A)escomesa violenta contra els funcionaris policials que estaven desenvolupant funcions pròpies del seu càrrec; B) resultat de dany corporal en algun dels Agents atacats; ©) possibilitat d'una altra conducta més adeqüada a dret; D) inexistència d'acció física agressiva prèvia per part de la persona lesionada. E) utilització d'un mitjà perillós o arma. En efecte, la jurisprudència fixada per les STS 30 d'abril de 1993, 18 de març de 2000 i 6 de juny de 2003 , ens recorden que l'atemptat i la resistència o desobediència es diferencien bàsicament perquè en el primer cas no hi ha cap comportament reactiu a una acció física prèvia dels Agents sobre la persona que intenten detenir, mentre que en el segon precisament es tracta de negar-se a obeir l'ordre d'aturada i intentar la fugida emprant la mínima força imprescindible, sense cap ànim de lesionar. És a dir, en l'atemptat la iniciativa la porta l'acusat mentre que en la resistència o desobediència estem davant d'una resposta il·lícita però nogensmenys comprensible ( cosa que no vol dir mai justificada), atès que hom qui està a punt de ser detingut té el dret natural d'intentar fugir en clau d'auto encobriment impune.

En aquest cas, vist el relat de Fets Provats que accepta la pròpia defensa, la part recurrent es limita a exposar la seva valoració -legítima però obviament parcial i interessada- discrepant de la jutge d'instància penal, tot demanant a la Sala que substitueixi l'apreciació d'una prova de caire personal com és l'element subjectiu de l'injust, facultat que li està prohibida per la STC 167/02 de 13 de setembre i moltes d'altres posteriors com la STS de 5 de maig de 2010 . Només el jutge davant de qui ha declarat l'acusat i els testimonis ( en aquest cas, funcionaris públics en l'exercici de la funció policial) pot atorgar o manllevar credibilitat objectiva a les seves manifestacions.

La Sala s'ha de limitar a una funció revisora de la coherència expositiva seqüencial i conseqüent eficàcia incriminatòria, d'acord amb el que recull l' art. 14.5è del PIDCP , interpretat per la STC 60/08 de 26 de maig , sense fer valoracions en orde a la intenció que guiava l'autor quan va decidir envestir el cotxe policial -malgrat ser conscient que era ocupat per un dels Agents- que li barrava el pas.

I en aquest sentit, l'estudi de la sentència apel·lada i les declaracions dels implicats palesa inequívocament que no estem davant de cap error flagrant en la valoració de la prova com reclama l'acusat. Ans al contrari, de forma detallada i amb la deguda precisió, la jutge penal descriu la conducta de l'autor per tal de confirmar la versió explicada pels dos Agents de l'Autoritat que van donar-li l'ordre d'aturada, i que com recull l'atestat van bloquejar la via de fugida tot creuant el vehicle policial al bell mig del carrer. En un lloable exercici de ponderació objectiva, la jutge penal explica que cal acceptar el dret "natural" de l'acusat a intentar fugir, puix sabia que tenia quatre ordres de recerca i captura en vigor, però aquest dret mai es pot fer efectiu amb la violència amb que ho va fer el Sr. Casimiro a mínim a títol de "dolo eventual" li era exigible preveure que si col·lidia amb el seu cotxe de forma reiterada contra el vehicle policial, podia fer mal a la ME NUM000 que romania a l'interior.

El tribunal ha de recordar que la valoració de la credibilitat dels testimonis, siguin de càrrec o de descàrrec, és una facultat analítica exclusiva i excloent de la jutge "a quo", car només davant d'ella han declarat i en conseqüència és l'única que pot valorar la fermesa i convicció de les seves paraules. Al tribunal de segona instància només li està reservada la facultat d'examinar la congruència entre el que van dir i el que recull la sentència, sense que en aquest cas apreciem cap contradicció rellevant. La STC de 12.11.90 ja va reconèixer l'aptitud de la declaració dels testimonis presencials com a element provatori adient per a destruir el principi constitucional de presumpció d'innocència previst en l' art. 24.2 de la CE , en especial , si reuneix la doble condició objectiva de testimoni directe de l'acció i la subjectiva de ser funcionari públic. Les més recents de 16.06.99 i 2/10 d'11 de gener, ens han recordat d'afegitó que el tribunal ha de ponderar amb equitat la coherència i fiabilitat de les declaracions dels testimonis, tot partint de la consideració que si es tracta d'un funcionari públic en l'exercici de les seves funcions reglamentaries, en aquest cas la L.O. 1/92 de Seguretat Ciutadana i la Llei 16/94 de Policia Autonòmica , gaudeixen "prima facie" de credibilitat objectiva llevat que es demostri té mòbils espuris que permetin inferir manca d'imparcialitat o venjança. La conseqüència jurídica és obvia: si hi ha sospites que concorren aquests mòbils , escau a la defensa aportar a judici proves o indicis que així ho acreditin. No ha estat pas així, puix que el recurrent s'ha limitat a intentar desacreditar als Agents de la Policia de forma genèrica afirmant que han exagerat sobre la seva conducta.

Partint doncs de les esmentades declaracions en el plenari, lícites com a font de prova, coherents amb allò que ja van declarar en l'atestat, i emparades per la presumpció d'objectivitat inherent a tota funció pública, la jutge penal dedueix mitjançant un simple sil·logisme lògic racional , seguint les pautes interpretatives de l' art. 741 Lecrim ., que l'acusat va executar una escomesa física injustificada sobre un dels Agents i no només va desobeir les seves ordres, que ho va fer de forma conscient, i que va emprar un instrument perillós com sens dubte és un vehicle a gran velocitat en interior de nucli urbà que s'utilitza per obrir-se pas.

II.- El segon motiu de recurs, de caire subsidiari, denuncia inaplicació indeguda de l' art. 21.2 del Codi Penal , tot afirmant que l'autor es trobava sota els efectes del consum abusiu de drogues, en concret, cocaïna i heroïna, a les quals consta és adicte des dels 17 anys.

Escau rebutjar també aquesta pretensió atès que, com amb encert matisa la sentència apel·lada, dita circumstància atenuant només és aplicable quan l'acció i la drogadicció tenen relació causal, puix la norma exigeix que la conducta antijurídica s'executi com a conseqüència de l'estat carencial que patia l'autor i amb l'objectiu d'aconseguir noves dosis de consum. No es aquest el cas que ens ocupa, doncs l'acusat va atemptar contra els Agents empès de l'ànim de fugir i malgrat ser toxicòman de llarga durada era prou conscient que la seva acció violenta podia ocasionar -com així va ser- lesions a un dels agredits. Els informes mèdics emesos pel Servei de sanitat penitenciària i el forense ( folis 31 i 169) són de l'any 2010, és a dir, molt posteriors als fets, i només permeten albirar que l'acusat era toxicòman per via parenteral -signes de venopunció- i que havia fracassat amb els tractaments de deshabituació. No es compleixen per tant els requisits que la STS de 4 de maig de 2004 recull per a poder aplicar l'esmentada circumstància atenuant.

III.- Finalment, planteja la defensa l'apreciació de l'atenuant de confessió amb efectes reductors de la pena a imposar, atès que l'acusat s'hauria presentat voluntàriament el dia 23 de desembre de 2009 ( els fets van succeir el dia 9) a la comissaria dels Mossos de Badalona, tot reconeixent els fets imputats.

No va ser pas així. L'acurat anàlisi de l'atestat demostra que l'acusat es va fer escàpol de l'indret dels fets i que l'endemà mateix (10.12.09) es van cursar les requisitòries de recerca i captura adients. Va romandre en parador ignorat fins al dia 20 d'agost de 2010, quan va ser localitzat i detingut per una patrulla policial a la carretera C-31 dins del terme municipal de Badalona, amb motiu d'un accident de trànsit on va patir ferides greus amb fractura del turmell esquerre, d'acord amb la prova documental unida als folis 28 a 32. Esdevé, en conseqüència, irrellevant que la seva confessió parcial fos o no voluntària, atès que estava ja perfectament identificat i l'acció penal feia temps que es dirigia contra ell, dades que l' art. 21.4t del Codi Penal recull taxativament com a elements nuclears per a bandejar l'esmentada circumstància atenuant.

Les costes processals generades en aquesta segona instància es declaren d'ofici.

Vistes les normes legals esmentades i demés de general aplicació al cas, prèvia la preceptiva deliberació i votació d'aquest òrgan jurisdiccional col·legiat, decidim la següent

Fallo

Que amb desestimació del recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de l'acusat Casimiro , contra la sentència condemnatòria dictada en data 14 de març de 2011 pel Jutjat Penal nº 9 dels de Barcelona , hem de CONFIRMAR i CONFIRMEM íntegrament l'esmentada resolució, tot declarant d'ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi cap recurs ordinari. Tot seguit, retorneu les actuacions originals al jutjat penal de procedència per a la seva execució d'acord amb el dret.

Deixeu-ne Testimoniatge en el rotlle d'apel.lació incoat en aquest tribunal i arxiveu-lo sense més tràmits.

Així ho pronunciem i signem els/la magistrats/ada resenyats/ada a la capçalera.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en el dia d'avui i en audiència pública per l'Il.lm Sr. magistrat ponent. En dono fe. El secretari judicial.

-