Sentencia Penal Nº 531/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 68/2013 de 04 de Junio de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal ( secció 10ª)

Recurs d'apel·lació nº 68/13-C

Procediment Abreujat nº 217/12 R

Jutjat Penal nº 27 de Barcelona

S E N T È N C I A

Il.lms/a. Magistrats/ada

Sra MONTSERRAT COMAS ARGEMIR CENDRA

Sr. JOSÉ MARIA PLANCHAT TERUEL

Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL

Barcelona, quatre de juny de dos mil tretze

Vist en grau d'apel·lació per aquesta Secció desena de l'Audiència provincial, el procediment abreujat nº 217/12 del Jutjat Penal nº 27 dels d'aquesta capital, en tràmit en aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat per la representació processal de l'acusada Celestina , contra la sentència dictada per l'esmentat òrgan unipersonal el dia 27 de gener de 2013, per delicte de robatori amb violència. Ha estat designat ponent l'Il.lm Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL, qui exposa la decisió de la Sala.

Antecedentes

Primer.- La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent contingut literal: ' FALLO que debo absolver y absuelvo a la acusada Celestina de toda responsabilidad criminal por el delito de robo con violencia y/o realización arbitrária del propio derecho que se le imputaba. La condeno como autora de una falta de hurto en grado de tentativa, y de una falta de lesiones, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, y le impongo la pena de 30 DÍAS de MULTA por cada una de ellas, con cuota diaria de 3 euros, y responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas. Deberá indemnizar a Abilio , por las lesiones causadas, la suma de 60'92 euros, que se incrementará en los intereses legales de demora. Le impongo las costas del juicio'.

Segon.-Contra l'esmentada resolució va formalitzar, dins de termini legal, recurs d'apel·lació la defensa de l'acusada. Admès a tràmit per provisió de 20 de febrer 2013, prèvia impugnació amb adhesió parcial del Ministeri Fiscal es van remetre les actuacions a aquesta Superioritat.

Tercer.-Per provisió de 15 de març es va designar magistrat ponent i es va assenyalar el proppassat 22 de maig per a deliberació, votació i decisió de la Sala. No s'ha convocat vista pública atès que no ha estat sol·licitada per la part apel·lant ni l'ha considerat necessària el tribunal.

Quart.-En la tramitació d'aquest recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la llei d'enjudiciament criminal.

S'accepta íntegrament el relat fàctic de la sentència apel·lada, que escau donar per reproduït a fi d'evitar repeticions inútils.

Fundamentos

I.-La recurrent fonamenta l'apel·lació en tres motius subsidiaris a l'empara del que permet l' art. 790 de la Lecrim 38/2002de 24 d'octubre d'enjudiciament criminal abreujat, consistents en: 1)Vulneració del precepte constitucional de presumpció d'innocència recollit en l' art. 24.2 CE , i error en la valoració de la prova de càrrec respecte de la participació en el delicte de robatori amb força intentat, amb infracció del principi jurídic ' in dubio pro reo'; 2) Infracció de llei per vulneració del principi acusatori en relació a la condemna per falta de furt. 3)Infracció de llei en la determinació de la responsabilitat civil.

El recurs ha de ser parcialment estimat. La Sala 2ª del Tribunal Suprem ha anat consolidant un ampli cos jurisprudencial -tot seguint la doctrina del Tribunal Constitucional- en relació a la praxis que han de seguir els tribunals en orde a la valoració de la prova en el procés penal. En són exemples les STC 3/81 , 303/93 , 157/96 i 236/02, a bastament analitzades en les STS de 26 de juny de 2000 i 28 d'abril de 2007 . Dita jurisprudència matisa que l'estricte respecte del principi constitucional de presumpció d'innocència ( art. 24.2 CE ) consisteix en que els tribunals de la jurisdicció ordinària s'abstinguin de tot pronunciament condemnatori llevat que arribin a una convicció plena de la culpabilitat de la persona acusada de participar en el delicte, convicció que s'ha de fonamentar en proves obtingudes lícitament i aportades d'acord amb els requisits de legalitat - art. 11.1 LOPJ - , sotmeses a debat contradictori en el judici oral amb intervenció de l'acusació i la defensa, analitzades de forma sil· logísticament raonada d'acord amb els paràmetres de l' art. 741 Lecrim .

En conseqüència, sempre que el/la jutge ' a quo' ha gaudit de proves documentals, testificals, pericials, o de qualsevol altra classe admesa en dret, i les declara vàlides tot entrant en el seu anàlisi, es compleix i respecta el principi constitucional de presumpció d'innocència derivat de l' art. 24 CE , doncs queda bandejada l'arbitrarietat en llur valoració jurídica, com ordena la STC de 9.07.01 .

En el present cas, i atès que s'han respectat els anteriors requisits de constitucionalitat, la recurrent no pot pas al·legar vulneració d'aquell dret fonamental sinó una qüestió distinta derivada de caire instrumental, com és la seva discrepància en quan a l'abast incriminatori suficient de les proves efectivament practicades en el plenari, en especial, la declaració testifical de la persona que va avisar la policia en veure com una usuària d'un taxi estava agredint al conductor.

Considera la defensa que la declaració d'aquest testimoni està mancada dels requisits de fiabilitat exigibles per a bandejar tot dubte raonable vers un hipotètic error en la intervenció il·lícita de l'acusada en els fets, atès que no va poder escoltar les paraules prèvies a l'incident violent succeït entre ella i el denunciant, persones que es coneixien d'antuvi i tenien un deute pendent.

L'estudi comparatiu de l'Acta del judici celebrat en el jutjat penal i de la denúncia inicial recollida en l'atestat policial, palesen que no hi ha contradiccions rellevants en les manifestacions de l'esmentat testimoni presencial i el taxista lesionat.

Com amb encert indica la sentència apel·lada, la persona que va avisar als Agents ja va concretar que una dona estava colpejant al conductor del taxi, i els funcionaris policials van confirmar en el judici oral que quan van arribar al lloc dels fets, ambdues parts encara eren allí, tot queixant-se el taxista que la noia li havia pres el telèfon mòbil. Malgrat la negativa d'aquesta, una simple trucada va permetre constatar que el duia amagat a la butxaca.

En conseqüència, ateses les nostres acotades funcions de Sala revisora de: A) existència de prova de càrrec; B) legalitat de la seva obtenció; i ©) aportació al plenari sota debat contradictori, cal concloure que de l'anàlisi conjunt i motivat de les actuacions es constata l'encert del sil· logisme valoratiu elaborat per la jutge 'a quo' en la sentència apel·lada, per la qual cosa no escau admetre cap motiu de revocació de la condemna dictada en primera instància per les lesions a l'empara de l' art. 617.1er del CP .

La testifical practicada mereix la plena credibilitat i fiabilitat que li va atorgar la jutge que ha presenciat directament la prova en el judici oral, i la Sala no troba raons per a modificar el relat de fets provats que recull la sentència. A l'ensems, la conducta executada reuneix tots els elements objectius i subjectius del tipus penal exigits per la jurisprudència - STS 17.6.86 , 19.1.98 i 20.7.01 - és a dir, força física intencionada sobre una persona a qui es va ocasionar un dany corporal lleu, atès que per a curar no va menester tractament mèdic i sí només una assistència facultativa.

Amb aquest bagatge provatori, i tenint en compte que el tribunal de segona instància no gaudeix de la immediació, oralitat i contradicció pròpies de la jutge penal, única davant la qual s'han practicat les proves testificals que fonamenten la condemna, la Sala no pot sinó concloure que l'anàlisi efectuat és encertat d'acord als criteris de raonabilitat de l' art. 741 Lecrim , ja que gaudeix de motivació sil·logística clara i concreta, roman emparat per les regles més elementals de la lògica, sense que la defensa hagi introduït elements mínimament fonamentats -llevat de la seva personal i esbiaixada versió- per a poder aplicar al cas el principi ' in dubio pro reo', com recullen les STS de 16 de gener de 1997 i 28 d'octubre de 2000 .

II.-El segon motiu de recurs, s'articula amb caràcter complementari sota l'epígraf d'infracció del principi acusatori, atès que la defensa considera la condemna imposada per la falta de furt vulnera els límits de la postulació punitiva formalitzada en tràmit de conclusions definitives pel Ministeri Fiscal ( art. 789.3er Lecrim ).

L'escrit de conclusions provisionals presentat per l'Acusació Pública sol·licitava una condemna de 18 mesos de presó, en considerar l'acusada autora d'un delicte de robatori amb violència , en grau de temptativa, i resultat de lesions lleus. Tanmateix, una vegada practicada la prova en el judici oral, es va modificar el títol d'imputació i es va acusar d'un delicte de realització arbitrària del propi dret, en considerar que l'ànim de l'autora era cobrar-se un deute pendent.

La sentència va imposar finalment una pena d'un mes de multa per una falta de furt intentada i una de lesions, és a dir, inferior a la postulada pel Ministeri Fiscal, per la qual cosa considera que no es va infringir el principi acusatori malgrat la heterogeneïtat dels títols d'imputació.

El tribunal comparteix aquella tesi, però malgrat tot, haurà d'estimar parcialment la queixa de la recurrent i suprimir l'esmentada condemna per furt, atès que el Ministeri Fiscal s'ha adherit a aquesta petició en el recurs.

És a dir, tot i considerant que la condemna per les dues faltes no ha vulnerat cap dret de l'acusada, no podem mantenir la pena per la falta de furt, art. 634 CP , atès que en aquesta fase d'apel·lació ningú la sosté. L'única acusació era exercida pel Ministeri Fiscal, i no tant sols no va presentar recurs contra la sentència (que rebutjava la seva petició de condemna per delicte) sinó que s'ha adherit a l'absolució per l'esmentada falta. En el sistema jurídic espanyol, els tribunals no poden imposar una pena que ningú ha sol·licitat, com ens recorda la STS de 26 de desembre de 2006 .

En efecte, cal recordar que les STS de 12 de gener i 27 de desembre de 2007 van matisar que no es pot imposar una sanció superior a la més greu de les sol·licitades per les acusacions pública o particular, ni tampoc una que cap part acusadora personada sol·liciti, introduint així una nova línia interpretativa que vincula l'exercici del ' ius puniendi' a l'estructura del procés penal, on les funcions d'acusar i jutjat han d'estar clarament diferenciades. Se supera així el debat obert per la STS 1426/05 de 7 de desembre que permetia al jutge -en el procediment abreujat- ultrapassar aquella postulació concreta, si bé amb el límit legal de la pena en abstracte prevista en el tipus penal imputat. I com ja hem avançat, aquesta recent jurisprudència ha estat escrupolosament respectada en la sentència apel·lada, essent la inclusió indeguda de l'agreujant de reincidència només un error material que caldrà esmenar.

III.-Finalment, la defensa impugna l'import de la responsabilitat civil, tot argumentant que no es motiva de forma prou adient perquè s'ha fixat en 60'92 euros cada dia de ILT.

Hauria de ser innecessari recordar que aquesta es la 'praxis' judicial en tota lesió dolosa, tot seguint els criteris orientatius del barem regulador de les lesions causades per imprudència i afegint-hi un recàrrec del 20% aproximat.

Les costes processals generades en aquesta segona instància es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat processal en la part recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés de general aplicació al cas, prèvia la preceptiva deliberació i votació d'aquest òrgan jurisdiccional col·legiat, decidim la següent

Fallo

Amb estimació parcialdel recurs d'apel·lació interposat per la defensa de l'acusada Celestina contra la sentència condemnatòria dictada el dia 27 de gener de 2013 pel Jutjat Penal nº 27 dels de Barcelona, amb l'adhesió parcial del Ministeri Fiscal, hem de revocar i revoqueml'esmentada resolució en l'únic sentit de suprimirla condemna per la falta de furt intentada, tot mantenint inalterables la resta de pronunciaments. Declarem d'ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi cap recurs ordinari. Tot seguit, retorneu les actuacions originals al jutjat penal de procedència per a la seva execució d'acord amb el dret. Deixeu-ne Testimoniatge en el rotlle d'apel·lació incoat en aquest tribunal i arxiveu-lo sense més tràmits.

Així ho pronunciem i signem la/els magistrada/ts ressenyats a la capçalera. En dona fe la Secretaria judicial.

PUBLICACIÓ.-L'anterior sentència ha estat llegida en el dia d'avui i en audiència pública per l'Il.lm Sr. magistrat ponent. Reitero fe.

-