Sentencia Penal Nº 544/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 240/2011 de 07 de Octubre de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 240/2011

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 18 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 513/2010

Data sentència recorreguda: 17/05/2011

SENTÈNCIA NÚM. 544/2011

Magistrats/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 240/2011, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 18 BARCELONA en data 17 de maig de 2011, en procediment Abreujat núm. 513/2010 . Han estat parts Jesús Ángel , representat pel procurador Marc Castañon Puell, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, set d'octubre de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El dia 17 de maig de 2011 el Jutjat del Penal núm. 18 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: " Que debo condenar y condeno a Jesús Ángel , como autor responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar, previsto y penado en el artículo 468.1 y 2 del Código Penal , con la concurencia de circunstancias modificativas de la responabilidad criminal, de reincidencia del artículo 22.8 del Código Penal a la pena de doce meses de prisión más las costas causadas en este proceso. ".

Segon. Formulat recurs d'apellació per la representació processal de Jesús Ángel , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sollicità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.- D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apellant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests com a motiu que havien desaparegut les circumstàncies que varen motivar l'adopció de l'ordre de protecció incomplerta pel recurrent ja que hi havia la voluntat de la víctima de que aquesta ordre es deixes sense efecte.

Segon. Plantejat en aquests termes el debat és evident que el recurs no pot ser estimat, donat que, el recorrent no qüestiona que a les actuacions hi hagi prou material probatori per sostenir que hi havia contra seu una resolució, adoptada com a mesura cautelar que l'imposava la prohibició d'apropament a la persona i domicili d' Ascension , ni es qüestiona en el recurs que el dia 29 d'agost de 2010 l' ací apellant es trobava en el domicili de la citada Ascension amb aquesta. El que diu és que, com que la denunciant consentia la presència de l'acusat en el seu domicili, els fets no constitueixen delicte.

Aquest argument és completament insostenible, en base a la jurisprudència del Tribunal Suprem. Així, sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apellant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento". En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que " es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento ".

Per tot això, és obvi que el recurs presentat per la representació processal de l'acusat no pot ser estimat i, en virtut d'aquesta desestimació, la sentència impugnada ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apellant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apellant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.