Sentencia Penal Nº 548/2019, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 114/2019 de 26 de Junio de 2019

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 114/2019 - C

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 ARENYS DE MAR

Procediment Abreujat núm. 82/2017

Data sentència recorreguda: 11/02/2019

SENTÈNCIA NÚM. 548/2019

Magistrat/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 114/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 ARENYS DE MAR en data 11/02/2019 , en procediment Abreujat núm. 82/2017. Han estat parts Marta , la seva procuradora Silvia Roig Serrano, assistida de la seva lletrada Maria Carmen Gómez Alvarez, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, vint-i-sis de juny de dos mil dinou.

Antecedentes

Primer.El dia 11 de febrer de 2019 el Jutjat del Penal núm. 2 d'Arenys de Mar dictà sentència amb la decisió següent:'DEBO CONDENAR y CONDENO a Marta como autora de un delito leve de lesiones en agresión, previamente definido, sin circunstancias, a la pena de MULTA DE 40 DÍAS con una CUOTA DIARIA DE 3 EUROS, con la responsabilidad personal subsidiaria del art 53 del C P . Se impone a Marta la prohibición de acercarse a Teodora acudir a su domicilio, lugar de trabajo o frecuentado por ambos a una distancia no inferior a 1000 metros, así como la de comunicarse con ellos por cualquier medio por el tiempo de UN AÑO.

DEBO CONDENAR y CONDENO a Marta como autora de un delito leve de daños, previamente definido, con la atenuante de embriaguez no habitual, a la pena de multa de 30 días con una cuota diaria de 3 euros, con la responsabilidad personal subsidiaria del art 53 del C P .

En concepto de responsabilidad civil se impone a Marta la obligación de pagar a Teodora la cantidad de 300 euros por las lesiones sufridas y 200,18 por los daños sufridos, en total 500,18 euros.

DEBO CONDENAR y CONDENO a Marta como autora de un delito de malos tratos de obra en el ambito de violencia familiar, previamente definido, sin circunstancias, a la pena de 1 mes y 15 días de prisión que se sustituye por ministerio de la ley en 3 meses de multa con una cuota diaria de 3 euros, con la responsabilidad personal subsidiaria del art 53 del C P .

Se impone a Marta la prohibición de acercarse a Matías acudir a su domicilio, lugar de trabajo o frecuentado por ambos a una distancia no inferior a 1000 metros, así como la de comunicarse con éste por cualquier medio durante dos años.

Se acuerda el cese inmediato de la medida cautelar impuesta en el presente procedimiento por auto de 12 de febrero de 2016 dictado por el Juzgado de Instruccion 6 de Arenys de Mar, Diligencias Urgentes 9 / 2016 , impuesta a la acusada Marta .

Se acuerda el abono de la medida de seguridad de orden de protección al cumplimiento de las penas impuestas en la presente resolución, de conformidad con el art 58.4 del C P .

Se imponen las costas de este procedimiento a la acusada Marta , en las que se incluyen las de la Acusación Particular.'

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: 'La acusada Marta mantuvo una relación de pareja con Raúl durante unos tres meses, conviviendo con éste y con su hermano Matías en una casa sita en la CALLE000 NUM000 de la URBANIZACION000 de la localidad de Fogars de la Selva.

El 10 de febrero de 2016 Raúl comunicó a la acusada el cese de la relación afectiva. En la madrugada del día 11 de febrero la acusada Marta se dirigió al referido domicilio y rompiendo el cristal de la puerta de entrada y la manecilla de la puerta se introdujo en el interior de la casa, siendo sorprendida en el interior por ambos hermanos. Los daños han sido tasados pericialmente tasados en 200,18 euros por los que Teodora reclama.

En la referida noche la acusada había ingerido una cantidad indeterminada de bebidas alcohólicas que le afectaban de forma leve en las capacidades volitivas e intelectivas.

Al día siguiente, tras dejarle los hermanos dormir en el interior de la casa, la acusada comenzó a discutir con Matías e Raúl , ya que no quería abandonar el domicilio. Acudió la madre de ambos, Teodora , iniciándose una discusión entre todos, con la finalidad de convencer a la acusada que tenía que marchar. En el curso de la discusión, Marta empujó a Teodora mientras bajaba la escalera, cayéndose al suelo y golpeándose en la mano y sufriendo una contusión en el quinto dedo de la mano derecha que precisó de una asistencia facultativa y tardó en curar 5 días. En el curso de la discusión también propinó una sonada bofetada a Matías , sin que sufriera lesión alguna.

No consta acreditado que al día siguiente la acusada hubiera ingerido bebidas alcohólicas.

El procedimiento judicial no ha sufrido paralizaciones relevantes durante su tramitación, acordándose finalmente un auto de detención en el Juzgado de lo Penal de la acusada para la citación tras resultar negativa la localización y citación de la misma. En el mismo sentido en fase de emplazamiento, dictado el auto de juicio oral en el mes de septiembre de 2016 se efectuó el emplazamiento personal de la acusada el 13 de febrero de 2017.

Por el Juzgado de Instrucción se dictó auto de 12 de febrero de 2016 se impuso a la acusada Marta la prohibición de acercarse a Teodora y Matías , acudir a su domicilio, lugar de trabajo o frecuentado por ambos a una distancia no inferior a 1000 metros, así como la de comunicarse con ellos por cualquier medio.'

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Marta , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal ha sol· licitat la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: 1. Infracció per indeguda aplicació de l' article 153.2 i 4 del Codi penal , en relació a l' article 173.2 del Codi penal ; 2. Infracció de l' article 131.1.5 del Codi penal ; i, 3. Infracció de l' article 21.6 del Codi penal .

Segon.El primer motiu del recurs no pot ser estimat, per raons formals i de fons. Així, en primer lloc, aquest motiu es formula per indeguda aplicació d'un precepte legal, la qual cosa, implica necessàriament la impossibilitat de modificar el relat de fets provats recollit en la sentència impugnada i, per tant, el que ha de fer la Sala és analitzar si el citat relat integra el tipus penal aplicat pel jutjat del penal. En aquest cas, com que la qüestió plantejada per la recurrent, és si la acusada convivia amb el germà de la seva parella o ex parella, observem que en el primer paràgraf del citat relat de fets provats es dona com a tal que efectivament existia aquesta convivència, la qual cosa, fa inviable la tesis de la defensa que nega la esmentada convivència.

En segon lloc, aquest motiu també ha de ser desestimat per raons de fons, ja que, si bé és cert que aquest motiu s'ha formulat per una indeguda aplicació d'un precepte legal, amb les conseqüències abans esmentades, també és veritat que en l'argumentari del motiu bàsicament s'està qüestionant el fet de la convivència entre la recurrent i el germà de la seva parella o ex parella, és a dir, que en realitat s'està denunciant que el jutjat penal ha comés un error en la valoració de la prova practicada, en relació a la citada situació de convivència. Plantejat així el motiu d'impugnació, el resultat també ha de ser la seva desestimació, atès que, a l'acte del judici oral no va assistir-hi l'acusada i, per tant, no va manifestar quin era el seu domicili i, en canvi, la persona agredida, Matías , va explicar clarament en el plenari, que el seu germà feia uns tres mesos que mantenia una relació sentimental amb l'acusada, que aquesta es va veure obligada a marxar del pis on residia i, davant d'aquest situació, el seu germà li va permetre viure en el domicili on també vivia l' Matías i que aquesta situació de convivència es va perllongar durant més d'un mes i per avalar que existia aquesta situació de convivència, encara que fos temporal i transitoris, comptem amb una prova documental, concretament el foli 75 de les actuacions, proposat com a tal prova documental per l'acusació particular i per la pròpia defensa de l'acusada, en el qual, es constata que la citada acusada residia en el domicili del referit Matías , ja que, el citat document és una acta, signada per uns mossos d'esquadra i per la mateixa acusada, en la qual, es fa constar que els agents han acompanyat a l'ara recurrent, al domicili del CALLE000 núm. NUM000 , és a dir, el domicili del citat Matías , per tal que la acusada retirés les seves pertinences i, concretament. És diu en la mencionada acta que el que ha retirat és, entre altres coses, trenta bosses de roba, sabates i complements varis, la qual cosa, demostra que l'acusada clarament residia en el citat domicili i, per tant, no hi ha cap dubte que va existir una situació de convivència temporal amb el germà de la seva parella o ex parella i aquesta situació de convivència suposa que l'aplicació del tipus penal de l' article 153 del Codi penal , feta pel jutge del penal, és del tot correcta.

Conseqüentment, com hem dit abans, el primer motiu del recurs ha de ser desestimat.

Tercer.El segon motiu d'impugnació també ha de ser desestimat, ja que, la pretensió d'aplicar la prescripció respecte als delictes lleus pels quals ha estat condemnada la recurrent, no pot ser acollida al haver estat també condemnada per un delicte no lleu, com és el previst en l' article 153 del Codi penal , ja que, hem de recordar a l'apel·lant, l'existència d'un acord no jurisdiccional del Ple de la Sala Segona del Tribunal Suprem, de 26 d'octubre de 2010, en el qual, s'estableix que: 'En los delitos conexos o en el concurso de infracciones, se tomará en consideración el delito más grave declarado cometido por el Tribunal sentenciador para fijar el plazo de prescripción del conjunto punitivo enjuiciado.'.Per tant, en el cas que ens ocupa, el termini de prescripció no serà el previst pels delictes lleus, com pretén la recurrent, sinó el dels delictes no greus, és a dir, cinc anys, segons s'estableix en l' article 131.1 i 4 del Codi penal , termini que òbviament no s'ha complert en el cas examinat. Per tant, aquest segon motiu també ha de ser desestimat.

Quart.Finalment, el tercer motiu del recurs tampoc pot ser estimat, ja que, no és possible apreciar la concurrència de la circumstància atenuant de dilacions indegudes, prevista en l' article 21.6 del Codi penal , com reclama la recurrent, atès que, en el cas que ens ocupa, no es compleixen els requisits legals i jurisprudencials exigits per a l'apreciació de la ressenyada circumstància atenuant. En aquest sentit, s'ha de recordar la jurisprudència de la Sala Segona del Tribunal Suprem, plasmada entre d'altres, en la seva sentència núm. 381/2014, de 21 de maig , en la qual, es diu el següent:

'Ahora bien sí existe acuerdo en que no basta la genérica denuncia del transcurso del tiempo en la tramitación de la causa, sino que se debe concretar los períodos y demoras producidas, y ello, porque el concepto 'dilación indebida' es un concepto abierto o indeterminado, que requiere en cada caso, una específica valoración acerca de si ha existido efectivo retraso (elemento temporal) y junto a la injustificación del retraso y la no atribución del retraso a la conducta del imputado, debe de determinarse que del mismo se han derivado consecuencias gravosas, ya que aquel retraso no tiene que implicar éstas de forma inexorable y su daño no cabe reparación ( STS 654/2007, de 3-7 ; 890'/2007, de 31-10 , entre otras) debiendo acreditarse un específico perjuicio más allá del inherente al propio retraso.

Como dice la STS 1-7-2009 debe constatarse una efectiva lesión bien por causa de las circunstancias personales del autor del hecho, bien por reducción del interés social de la conducta que haga que la pena a imponer resulta desproporcionada, pues si los hechos concretos perseguidos revisten especial gravedad, se reduce la relevancia del tiempo transcurrido en relación con la pena, subsistente en su integridad.

Aplicant aquesta doctrina la cas examinat, constatem que la recurrent no assenyala cap període de paralització injustificat de la causa i únicament es limita a dir que s'ha trigat dos anys i onze mesos en jutjar-se i, a més, el jutge del penal, en el fonament de dret quart de la sentència apel·lada, explica de forma molt clara que no ha existit cap període de paralització que justifiqui l'apreciació de l'atenuant reclamada per la recurrent.

Conseqüentment, el darrer motiu del recurs ha de ser desestimat i, per tant, la sentència impugnada ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Cinquè.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.