Sentencia Penal Nº 551/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 155/2013 de 18 de Diciembre de 2013

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 155/2013

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 18 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 196/2009

Data Sentència recorreguda: 05/09/2013

SENTÈNCIA NÚM. 551/2013

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 155/2013, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 18 BARCELONA en data 05/09/2013 , en procediment Abreujat núm. 196/2009. Han estat parts Ángeles representada per la Procuradora Eva Castel Escalé, Agapito representada per la Procuradora Mercedes Álvarez Roset, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .

Barcelona, divuit de desembre de dos mil tretze.

Antecedentes

Primer.El 5 de setembre d'enguany el Jutjat penal núm. 18 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'En atención a lo expuesto absuelvo a Agapito , por prescripción de la posible responsabilidad criminal, del delito de amenazas en el ámbito familiar que se le imputaba en este procedimiento, declarando de oficio las costas procesales causadas.'

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Primero.- Doña Ángeles y el acusado Agapito mantuvieron una relación de pareja, y convivieron en Montgat (Badalona). En el año 2006 la Sra. Ángeles detectó anomalías en el comportamiento del acusado, y le pidió en más de una ocasión que fuera a un psicólogo.

Segundo.- El día 4-8-2006 se produjo una discusión, en la que el acusado le dijo a la Sra. Ángeles que difundiría las grabaciones que tenía de relaciones íntimas entre ambos. Posteriormente le reiteró telefónicamente las mismas manifestaciones, añadiendo que le daría una paliza de muerte a ella y a sus padres. También le envió varios mensajes telefónicos en los que anunciaba que repartiría copias de las grabaciones entre los vecinos de doña Ángeles y los de sus padres.

Tercero.- En aquellas fechas el acusado sufría un delirio de persecución, y el médico forense aconsejó su internamiento compulsivo para su estudio y tratamiento.'

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Ángeles , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

En no haver estat objecte del recurs, s'accepta el relat de fets declarats provats a la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació amb dos enunciats: ' vulneración del derecho a la tutela judicial efectiva ( art. 24.1 de la Constitución Española )' i ' indebida aplicación de los artículos 130.1 , 6 y 131.1 del Código Penal '. I diem que és un únic motiu amb dos enunciats perquè del que es queixa sota el primer enunciat és de la declaració de prescripció del delicte, i sota el segon insisteix a dir que ' al no haber prescrito el delito de amenazas en el ámbito familiar... no se ha extinguido la responsabilidad criminal del acusado', la condemna del qual demanda.

És tan errònia l'estructuració de la sentència apel·lada, com errònia és l'estructuració del recurs.

És errònia l'estructuració de la sentència perquè el relat de fets provats que conté està completament immotivat. Certament el jutge a quopodia fonamentar la seva resolució únicament en les consideracions que fa a la sentència sobre la prescripció del delicte objecte d'acusació, consideracions que constitueixen l'única motivació de la resolució impugnada, però en aquest cas no podia declarar provats fets que implicaven una valoració de les proves practicades al plenari; i si optava, com optà, per declarar provats fets que implicaven aquesta valoració resultava imprescindible motivar o exterioritzar el raonament que conduïa de les proves practicades al relat de fets provats de significat incriminatori, so pena d'infracció dels drets fonamentals a la tutela judicial efectiva i a la presumpció d'innocència, motivació de la qual està totalment òrfena la sentència apel·lada, el que per seimpedeix el pronunciament condemnatori sol·licitat al recurs.

Efectivament, com assenyala el fonament jurídic primer de la recent STS 153/2013, de 6 de mar ç, '[l] a cuestión de si la valoración de la prueba está suficientemente motivada en las sentencias no es una cuestión que atañe sólo al derecho a la tutela judicial efectiva ( art. 24.1 CE ), afecta principalmente al derecho a la presunción de inocencia ( art. 34.2 CE ). El Tribunal Constitucional ha reiterado que uno de los modos de vulneración de este derecho lo constituye precisamente la falta de motivación del iter que ha conducido de las pruebas al relato de hechos probados de signo incriminatorio. Como se afirma en la STC 145/2005 de 6.6 , existe una 'íntima relación que une la motivación y el derecho a la presunción de inocencia, que no en vano consiste en que la culpabilidad ha de quedar plenamente probado, lo que es tanto como decir expuesta o mostrada. La culpabilidad ha de motivarse y se sustenta en dicha motivación de modo que sin motivación se produce ya un vulneración del derecho a la presunción de inocencia, así lo hemos afirmado en numerosas ocasiones, señalando que no sólo se vulnerara el derecho a la presunción de inocencia cuando no haya pruebas de cargo válidas o cuando por ilógico o insuficiente no sea razonable el iter decisivo que conduce de la prueba al hecho probado, sino también, con carácter previo a este supuesto, en los supuestos de falta de motivación del resultado de la valoración de las pruebas ( SSTC 189/98, de 28.9 , FJ 2, 120/99, de 28.6 , FJ 249/2000, de 30.10, FJ 3, 155/2002, de 22.7 , FJ. 7, 209/2002 de 11.11 . FJ3, 163/2004, de 4.10. FJ 9).

b) Una de las consecuencias de esta perspectiva constitucional de la falta de motivación suficiente del relato fáctico incriminatorio es la de que la plena reparación del derecho vulnerado pasará normalmente por la anulación del derecho vulnerado pasará normalmente por la anulación sin retroacción de la Sentencia condenatoria. En términos análogos a los utilizados por la STC 151/97, de 18.6 , FJ 5, para el derecho a la legalidad sancionadora, la falta de un fundamento fáctico concreto y cognoscible priva a la pena del sustento probatorio que le exige el art. 24.2 CE y convierte el problema de motivación, reparable con una nueva, en un problema de presunción de inocencia, sólo reparable con su anulación definitiva.

De ahí que puede afirmarse que por exigencias del modelo cognitivo constitucional la motivación fáctica, adquiere, al menos, la misma centralidad que previamente tenía la motivación en derecho.

El incumplimiento de dicho deber o su cumplimiento defectuoso ya no sólo puede suponer un defecto o vicio interno de la resolución que comprometa su validez, sino que constituye una fuente de lesión directa del derecho a la presunción de inocencia que puede arrastrar como consecuencia no la nulidad de la sentencia sino la absolución del inculpado ( SSTC 5/2000 , de 139/2000 , 148/2000 , 202/2000 ), STS 16.2.2005 , por la que se absuelve a una condena en la instancia porque la motivación, al no contemplar referencia alguna a la prueba de descargo, no satisfizo en forma adecuada el estándar de justificación que le era exigible'.

I és errònia l'estructuració del recurs d'apel·lació, perquè essent que la sentència apel·lada conté un immotivat relat de fets provats i el raonament que conté es contrau a l'institut de la prescripció, no pot la recurrent demanar-nos, com hem avançat, que, a més de revocar la declaració de prescripció del delicte objecte d'acusació, condemnem l'acusat com a autor d'aquest delicte, i el que tindria que haver-nos demanat, a més de la revocació d'aquella declaració, era la nul·litat de la sentència per tal que es dictés una altra que no considerés prescrit el delicte, valorés la prova practicada al judici oral i formulés la corresponent qualificació jurídica, amb determinació de llurs conseqüències, nul·litat que no podem decretar d'ofici per disposició expressa del paràgraf segon de l'article 240.2 de la Llei orgànica del poder judicial , segons el qual en cap cas, amb motiu d'un recurs, el jutjat o tribunal no pot decretar d'ofici una nul·litat de les actuacions que no hagi estat sol·licitada en el recurs esmentat, llevat que apreciï manca de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o s'hagi produït violència o intimidació que afecti aquest tribunal, excepció que, de forma evident, no fa al cas.

La conseqüència d'aquest erroni plantejament de la recurrent, unit als efectes de la manca de motivació del relat fàctic de la sentència de primera instància a que hem fet esment per remissió a la jurisprudència citada, sentència que no podem anular d'ofici, és que encara que estimem el motiu del seu recurs i declarem no produïda la prescripció del delicte que eventualment hagués pogut cometre l'acusat, haurem de mantenir el pronunciament absolutori d'aquest.

Segon.Pel que fa al motiu de recurs, cal recordar que ' el fundamento de la prescripción tiene mucho que ver con la inactividad de los poderes públicos que, por una u otra razón, ralentizan de forma injustificada la investigación y persecución de los hechos constitutivos de delito. En aquellas ocasiones, sin embargo, en los que la voluntad estatal de persecución del hecho que presenta apariencia delictiva resulta incuestionable, las razones para el efecto extintivo se difuminan' ( STS 413/2013, de 10 de maig ). I '[s] obre las condiciones que debe reunir la interrupción de la prescripción , es cierto que esta Sala ha venido estableciendo una doctrina, favorecedora de la posición del reo, y en este sentido se dice que sólo puede ser interrumpido el término prescriptivo, conforme al art. 132-2 CP , por actos procesales dotados de auténtico contenido material o sustancial, entendiendo por tales los que implican efectiva prosecución del procedimiento, haciendo patente que el proceso avanza y se amplía consumiéndose las distintas fases o etapas' ( ATS 1725/2013, de 3 d'octubre ).

Dit això, és clar que no podem compartir el criteri del jutge a quosobre les resolucions computables a efectes d'interrupció de la prescripció, doncs el mateix considera que entre la interlocutòria d'admissió de proves, dictada el 14 d'abril de 2099, i la interlocutòria que deixà sense efecte una anterior declaració de prescripció del delicte, dictada el 14 de maig de 2013, no es practicà cap acte interruptor de la prescripció, quan que això no va ésser així resulta de la segona d'eixes resolucions, que deixa palesa l'existència de, com a mínim, una interlocutòria entre ambdues, la que declarà prescrit el delicte i que la resolució de 14 de maig de 2013 deixà sense efecte, interlocutòria dictada el 27 de gener de 2012, que era errònia, però en cap cas es pot qualificar d'actuació banal, innòcua o de simple tràmit que no afecta al curs del procediment, que, com diu el citada ATS 1725/2013 són les diligències que ' carecen de virtualidad interruptiva' de la prescripció.

El Jutjat penal ha estat profundament incoherent. El 27 de gener de 2012 dictà interlocutòria declarant prescrit el delicte (folis 217 a 219) perquè des de la

interlocutòria d'obertura del judici oral, dictada el 5 de gener de 2009 (folis 156 i 157), ' no se han practicado resoluciones con contenido procesal sustancial' (sic). L'error en que s'incorria era evident, perquè el 14 d'abril de 2009 s'havia dictat interlocutòria d'admissió de proves i assenyalament del judici (foli 175), però van haver de passar més de cinc trimestres, després que l'acusació particular recorregués i la Secció 20a d'aquesta Audiència recordés que havia de resoldre el recurs de reforma formulat, perquè el Jutjat esmenés l'error, en una actuació que de banal no tenia gens ni mica, perquè de ella depenia directament la prossecució del procediment, i dictés la interlocutòria de 14 de maig de 2013. I a la sentència resulta que ja no es computa la prescripció des de l'obertura del judici oral, 5 de gener de 2009, sinó des de la interlocutòria d'admissió de proves, 14 d'abril de 2009, i es sosté que des de llavors no es practicà cap actuació d'impuls processal, es diu, fins ' el día 14-5- 2013 en que se volvió a señalar nuevamente' el judici, la qual cosa és errònia perquè entre ambdós moments van haver actuacions que, com ja hem dit, en cap cas es poden qualificar de banals, innòcues o de simple tràmit.

Per tant, en no produir-se una paralització del procediment que excedís dels tres anys que para la prescripció del delicte objecte d'acusació establia al temps dels fets l' article 131.1 del Codi penal , el motiu del recurs ací examinat l'hem d'estimar, tot i que això no pugui comportar, per les raons exposades al fonament anterior, el pronunciament condemnatori pretès per la recurrent.

Tercer.L' article 239 de la Llei d'enjudiciament criminal disposa que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i com sigui que en aquest cas no es dóna cap dels supòsits en que, segons l'article següent, escau imposar-les a una part, cal declarar d'ofici les causades en la substanciació del recurs.

Fallo

1. Estimem parcialment el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Revoquem la declaració de prescripció del delicte continguda a la sentència recorreguda.

3. De la sentència apel·lada mantenim l'absolució de Agapito pel delicte d'amenaces en l'àmbit familiar del que va ésser acusat, i la declaració d'ofici de les costes causades a la primera instància.

4. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.