Sentencia Penal Nº 553/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 4/2008 de 25 de Septiembre de 2008

Encabezamiento

AUDIENCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció 10ª Penal

Recurs d'apel.lació nº 4/08-C

Judici de Faltes nº 1191/07

Jutjat d' Instrucció nº 11 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, vint-i-cinc de setembre de dos mil vuit

VIST en grau d'apel·lació per l-Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència

provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 1191/07 procedent del Jutjat d'Instrucció nº11 de Barcelona , en tràmit

davant aquest tribunal de segona instància en virtut del recurs d ' apel·lació interposat pel denunciat Carlos Francisco contra la sentència condemnatòria dictada el dia 21 de novembre de 2007 , per presumpta desobediència i ofenses a

Agents de l'Autoritat.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: "debo condenar y condeno a Carlos Francisco como autor de una falta de respeto y consideración debidas a Agentes de la Autordad, a la pena de 30 DIES DE MULTA a razón de una cuota de 6 euros diarios ( total 180 euros), quedando sujeto a un dia de responsabilidad personal subsidiària por cada dos cuotas impagadas, e imposición de las costas del presente juicio."

SEGON.- Contra l'esmentada resolució, va interposar -dins de termini legal- recurs d'apel·lació el denunciat. Admès a tràmit per provisió de 28 de desembre de 2007, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal es van remetre les actuacions a aquest tribunal per a la seva resolució d'acord amb el dret. Per interlocutòria de 17 de febrer 2008 es va designar ponent a l'il·lm Sr. Andrés Salcedo Velasco, d'acord amb el torn reglamentàriament establert, i es va suspendre el termini per a resoldre atesa la càrrega de treball amb causes amb pres pendents en el tribunal. El proppassat 12.6.08 s'ha procedit al canvi de ponent atesa la baixa com a magistrat en actiu de l'anterior, i ha estat designat l'il·lm Sr. Santiago VIDAL i MARSAL. No s'ha convocat vista pública al no considerar-la necessària el tribunal ni haver-la demanat la part apel·lant.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal 38/02 de 24 d'octubre.

Hechos

S'ACCEPTA íntegrament el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

I.- Formalitza el recurrent -en un escrit redactat del seu puny i lletra, sense assistència jurídica d'advocat- la apel·lació de la sentència que el condemna com a autor d'una falta de desobediència i ofenses a Agents de l'Autoritat en el decurs i exercici de les seves funcions públiques, tipificada en l' art. 634 del Codi Penal , en un seguit d'al·legacions que -en clau de tutela judicial efectiva de l' art. 24.1 CE - seran examinats sota els següents motius: A) Vulneració del dret de defensa i a la presumpció d'innocència; i B) Errònia valoració de la prova de càrrec, a l'empara del que permet l' art. 972 de la Lecrim 38/2002en relació amb l'art. 790 .

En quan a la primera qüestió, al·lega el recurrent que ell també va interposar una denúncia contra els Agents atès que considera van abusar de la seva autoritat, el van agredir i li van fer perdre els nervis, raó per la qual el judici s'hauria d'haver celebrat no tant sols per a esbrinar la seva conducta sinó també la dels funcionaris policials.

La llei processal recull en l' art. 964.3º que les parts denunciant i denunciada han de comparèixer a la vista acompanyats de les proves que intentin aportar al plenari. Obviament, si el Sr. Carlos Francisco volia que s'acumulessin ambdues denuncies, havia d'haver-ho sol·licitat a l'inici del judici oral tot aportant copia de la que ell afirma va interposar. Ni en l'atestat policial ni en les actuacions judicials hi consta pas cap altra denuncia que la formalitzada pels Agents contra l'avui apel·lant, i en conseqüència, la seva queixa esdevé òrfena de tot suport documental que ens permeti inferir s'ha dividit la contingència de la causa de forma indeguda.

No s'ha produït doncs cap indefensió ni vulneració del dret de defensa mereixedora de tutela judicial en els termes que exigeix l' art. 24.1 CE en relació al 238 LOPJ 19/2003. Així ho recull la constant jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, de la que en són exponents les STC 57/85 de 29 d'abril , STC 145/92 de 13 d'octubre, i 48/99 de 22 de març .

II.- En el segon motiu de recurs, planteja error en la valoració de la prova testifical de càrrec. Considera que el jutge "a quo" ha atorgat una credibilitat injustificada a la versió dels fets explicada pels funcionaris policials, sense tenir en compte l'abús d'Autoritat i tracte intimidatori que els atribueix.

L'estudi de l'acta del judici oral i la sentència condemnatòria dictada, posen de manifest que en el plenari es va practicar prova testifical de càrrec, "a priori" objectiva i imparcial, consistent en les declaracions dels dos Agents policials que van intervenir en l'afer, als quals cal atorgar credibilitat "iuris tantum" ja que tant la llei orgànica 2/86 de 3 de març com la 11/94 els ordena complir de forma estricta llurs obligacions legals, entre elles, dir sempre la veritat. No estem doncs davant de dues versions contradictòries entre particulars sinó davant d'una imputació derivada de la denúncia presentada per Agents de l'Autoritat amb motiu d'un incident de trànsit.

Amb tota claredat i coherència, els esmentats Agents exposen en el judici de faltes que el denunciat es va negar de forma reiterada i sistemàtica a obeir les seves ordres d'identificació i a lliurar-los el carnet de conduir així com el SOA, malgrat anar d'uniforme oficial i estar plenament identificats com a funcionaris públics. De fet, i com recull la sentència d'instància, àdhuc el propi denunciat admet parcialment els fets imputats en reconèixer que es va enfrontar verbalment amb els Agents atès que considerava no hi havia cap motiu que justifiqués el requeriment. I àdhuc la seva acompanyant, Sra. María reconeix que el Sr. Carlos Francisco es va posar molt nerviós i va insultar als Agents.

No cal recordar, que en un Estat de Dret l'ordre policial d' identificació documental dirigida a un ciutadà que no fa cas d'un requeriment legítim, està plenament justificada dins l'àmbit de competències que la legislació administrativa ( Llei de Seguretat Vial 19/01 i LO 1/92 de Seguretat Ciutadana ) atorga als Agents de l'Autoritat, per la qual cosa, escau concloure que no es va produir cap extralimitació de les seves funcions ni abús d'autoritat.

L'escrit de recurs no fa esment a cap dada concreta que permeti justificar una reacció mínimament lògica de desobediència davant l'actuació policial legítima, i en conseqüència, escau admetre que l'ànim subjectiu de l'injust declarat pel jutge sentenciador ( menyspreu del principi d'autoritat) era el que va guiar l'acció antijurídica del denunciat, conducta que sanciona l'esmentat art. 634 del Codi Penal , en seu de desobediència i ofenses lleus.

Com ha matisat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció constitucional d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24 CE , es fonamenta en l'absència de causes d'incredibilitat subjectiva dels testimonis, sobretot quan no existeixen mòbils previs d'enemistat o ressentiment previ. Quan d'afegitó els testimonis presencials de càrrec són Agents de l'Autoritat, aquesta condició d'imparcialitat es presumeix "iuris tantum" , i escau al denunciat aportar proves fefaents -o si més no indicis plurals- indicatius que manquen a la veritat. Així ho han vingut recordant les STS de 15.04.94, 5.12.94 i 24.10.95 , entre moltes d'altres.

Malgrat les afirmacions del recurrent, no s'albira per aquest tribunal de segona instància cap indici que ens permeti sospitar que els esmentats funcionaris públics s'hagin apartat del seu deure professional de dir la veritat d'allò que va presenciar i que va motivar la seva intervenció. Cal en conseqüència, rebutjar íntegrament el recurs presentat.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat ni mala fe en els termes que recullen els arts. 123 CP i 240 Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici,

Fallo

Que amb DESESTIMACIÓ del recurs d'apel.lació formalitzat per la defensa del denunciat Carlos Francisco , contra la sentència condemnatòria dictada el dia 21 de novembre de 2007 pel jutjat d'instrucció nº 11 dels de Barcelona , he de CONFIRMAR i CONFIRMO l'esmentada resolució, amb declaració d'ofici de les costes processals ocasionades en aquesta alçada.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts personades, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el Rotlle d'apel.lació incoat. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.