Última revisión
01/02/2016
Sentencia Penal Nº 564/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 235/2015 de 01 de Octubre de 2015
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 6 min
Orden: Penal
Fecha: 01 de Octubre de 2015
Tribunal: AP - Barcelona
Ponente: URIA MARTINEZ, JOAN FRANCESC
Nº de sentencia: 564/2015
Núm. Cendoj: 08019370222015100589
Encabezamiento
Audiència Provincial de Barcelona
Secció Vint-i-dosena
Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 235/2015 - I
Referència de procedència:
JUTJAT PENAL 2 TERRASSA
Procediment Abreujat núm. 48/2015
Data sentència recorreguda: SENT. 21.05.15
SENTÈNCIA NÚM. 564/2015
Magistrats/des:
Joan Francesc Uría Martínez
Juli Solaz Ponsirenas
Francesc Abellanet Guillot
La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 235/2015, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Penal 2 de Terrassa en data 21.05.15 , en procediment Abreujat núm. 48/2015. Han estat parts Victorio , com apel.lant, representat pel Procurador Sr. Jaume Paloma, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .
Barcelona, u d'octubre de dos mil quinze.
Antecedentes
Primer.El 21 de maig d'enguany el Jutjat penal núm. 2 de Terrassa dictà sentència amb la decisió següent: ' Condeno a Victorio como autor de un delito de quebrantamiento de condena del artículo 468.2 del C.P , concurriendo la circunstancia agravante de reincidencia, a la pena de 9 meses y 1 día de prisión, con inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante la condena, así como el pago de las costas procesales causadas en este procedimiento.'
A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Único.- El día 8 de mayo de 2.015, sobre las 18:31h, Victorio -mayor de edad y condenado por Sentencia firme, de fecha 20 de junio de 2.012, dictada por el Juzgado de lo Penal nº 3 de Terrassa , por un delito de quebrantamiento de medida cautelar, a la pena de 9 meses de prisión, entre otras-, se hallaba en el bar 'La Roda', sito en la calle Granollers, nº 4, de Terrassa, a sabiendas de que no podía estar en dicho local, habida cuenta de la pena de alejamiento que le prohibía acercarse a menos de 1.000 metros del domicilio de María Virtudes , sito en la CALLE000 , nº NUM000 , de Terrassa, impuesta por Sentencia de fecha 8 de julio de 2.010, por el Juzgado de lo Penal nº 3 de Terrassa, en el Procedimiento Abreviado 656/2.009, con vigencia hasta el 11 de julio de 2.018. Dicha circunstancia fue advertida por los agentes de los Mossos d'Esquadra con T.I.P. NUM001 y NUM002 .'.
Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Victorio , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposà el Ministeri fiscal.
S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.
Fundamentos
Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant només un motiu d'impugnació: ' error en la valoración y apreciación de las pruebas documentales y testificales', enunciat que no respon a l'argumentació que encapçala, circumscrita a l'eficàcia que es predica del consentiment de la dona protegida per la prohibició d'atansament a ' reanudar la relación sentimental y continuar con la misma' amb l'obligat per la prohibició, resultant sorprenent que la tesi defensiva arribi a l'afirmació de que no existí dol de trencar la prohibició ' ya que ambos decidieron quebrantar la medida cautelar de forma voluntaria', el que a més de suposar reconeixement d'actuació dolosa, implica desconèixer que l'obligat per la prohibició i qui, conseqüentment, podia decidir ' quebrantar la medida cautelar de forma voluntaria' era ell, no pas la dona, no obligada per la prohibició, encara que li afectés.
Segon.El recurs no pot prosperar, perquè, d'una banda, el tipus de l' article 468.2 del Codi penal no estableix cap element subjectiu específic, de manera que la realització típica només requereix del dol genèric, això és, coneixement de la prohibició imposada d'atansament envers determinada persona, i voluntari atansament a aquesta persona; i en aquest sentit només cal recordar l' STS 278/2010, d'1 de desembre , que diu: ' el tipo objetivo del delito del art. 468.2 CP sólo requiere que el autor sepa que era el destinatario de un mandato judicial por el que le es impuesta la prohibición de acercarse a la víctima... Consecuentemente, el tipo subjetivo, es decir el dolo, sólo presupone el conocimiento del mandato judicial que le incumbe y que el autor sepa que con su conducta lo incumple'; i d'altra banda, el consentiment a l'atansament de la dona protegida per la prohibició no té cap eficàcia derogatòria de la prohibició, doncs com recordà l' STS 539/2014, de 2 de juliol , ' el Pleno no jurisdiccional de 25.1.2008, acordó que : «... el consentimiento de la mujer no excluye la punibilidad a efectos del art. 468.2 del Código penal », tesis acogida por la STS 39/2009, 29 de enero , en base a la irrelevancia en derecho penal del perdón de la ofendida por la infracción criminal'.
Aprofundint en aquesta qüestió, l' STS 1010/2012, de 21 de desembre , en un cas en que també s'al·legava el consentiment de la dona protegida com a causa excloent de realització del delicte de que ací es tracta, rebutjà l'argument defensiu dient que ' el acusado sabia que pesaba sobre él una orden de alejamiento que le impedía comunicase o aproximarse a su mujer, siendo notorio que las resoluciones judiciales sólo pueden ser modificadas o suprimidas por los jueces y tribunales que las han dictado y no por las personas afectadas por las mismas, no siendo elemento determinante para ello el intento de arreglar su matrimonio(en el cas que ens ocupa, « continuar con la relación de pareja») ... En estas condiciones, aceptar el error de tipo supondría reconocer la posibilidad de una equivocación por parte del autor acerca de la capacidad de cualquier víctima para decidir sobre la vigencia de mandatos judiciales y forma parte de la experiencia comúnmente aceptada que el otorgamiento de esas medidas cautelares, así como las decisiones ulteriores sobre su mantenimiento o derogación, sólo incumben al órgano jurisdiccional que la haya dictado', i d'això últim era plenament conscient l'apel·lant, al punt de manifestar al recurs que ' en alguna ocasión han intentado retirar la orden de alejamiento y les decían que no podía quitarse la medida cautelar hasta que un juez así lo decidiera', decisió a la que no van estar, doncs la seva voluntat d'atansament es feu passar per sobre de la decisió judicial que la prohibia.
Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.
Fallo
1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.
2. Confirmem la sentència apel·lada
3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.
Aquesta sentència és ferma.
Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.
