Sentencia Penal Nº 568/2018, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 73/2018 de 13 de Diciembre de 2018

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

GIRONA

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

APEL·LACIÓ PENAL

ROTLLE NÚM. 73/18

PROCEDIMENTS PER DELICTES LLEUS NÚM. 151/17

JUTJAT D'INSTRUCCIÓ NÚM. 2 DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

SENTÈNCIA NÚM. 568/18

Magistrada: Maria Teresa Iglesias i Carrera

Girona, 13 de desembre de 2018

He vist el recurs d'apel·lació en el ROTLLE núm. 73/18 provenint del procediment per delictes lleus núm. 151/17 del Jutjat d'Instrucció núm. 2 de Sant Feliu de Guíxols, seguida per diversos delictes lleus de LESIONS, ha estat part apel·lant Ofelia , Paulina i Heraclio assistits per la lletrada Sra. Raquel Muñoz Palomino, el MINISTERI FISCAL s'ha adherit parcialment al recurs i és part contra la qual s'apel·la Laureano assistit pel lletrat Sr. Carles Genover Huguet.

Antecedentes

PRIMER.En la sentencia apel·lada es va dictar la següent decisió que copiada literalment és:

'1.- CONDENO a DÑA. Adolfina como autora de un DELITO LEVE de LESIONES a la pena de 30 días de multa a razón de 5 euros diarios, 150 euros en total (en caso de impago cada dos cuotas de multa podrán ser sustituidas por un día de privación de libertad según el artículo 53 del CP ), al pago de 210,56 euros en concepto de responsabilidad civil a DÑA. Paulina y al pago de 1/7 de las costas procesales. Queda absuelta del delito leve de amenazas atribuido.

2.- CONDENO a D. Patricio como autor de un DELITO LEVE DE LESIONES a la pena de 60 días de multa a razón de 6 euros diarios, 360 euros en total (en caso de impago cada dos cuotas de multa podrán ser sustituidas por un día de privación de libertad según el artículo 53 del CP ), al pago de 150,04 euros en concepto de responsabilidad civil a D. Heraclio y al pago de 1/7 de las costas procesales. Que absuelto del delito leve de amenazas atribuido.

3.- CONDENO a D. Heraclio como autor de un DELITO LEVE DE LESIONES a la pena de 60 días de multa a razón de 8 euros diarios, 480 euros en total (en caso de impago cada dos cuotas de multa podrán ser sustituidas por un día de privación de libertad según el artículo 53 del CP ), al pago de 90,24 euros en concepto de responsabilidad civil a D. Patricio y al pago de 1/7 de las costas procesales.

4.- CONDENO a DÑA. Paulina como autora de un DELITO LEVE DE LESIONES a la pena de 60 días de multa a razón de 5 euros diarios, 300 euros en total (en caso de impago cada dos cuotas de multa podrán ser sustituidas por un día de privación de libertad según el artículo 53 del CP ) y al pago de 1/14 de las costas procesales.

5.- CONDENO a DÑA. Ofelia como autora de un DELITO LEVE DE LESIONES a la pena de 60 días de multa a razón de 10 euros diarios, 600 euros en total (en caso de impago cada dos cuotas de multa podrán ser sustituidas por un día de privación de libertad según el artículo 53 del CP ), al pago de 11.199,00 euros en concepto de responsabilidad civil a DÑA. Adolfina y al pago de 1/14 de las costas procesales.

6.- CONDENO solidariamente a DÑA. Paulina y a DÑA. Ofelia al pago de 240,64 euros en concepto de responsabilidad civil a DÑA. Adolfina .

7.- CONDENO solidariamente a D. Heraclio y a D. Patricio al pago Laureano de la cantidad de 1.683,80 euros.

8.- Se declaran de oficio 3/7 de las costas procesales'.

SEGON.La representació de Ofelia , Paulina i Heraclio va interposar, en temps i forma, recurs d'apel·lació contra la Sentència de data 13.12.17 , amb el fonament que expressa en l'escrit de què dimana.

TERCER.S'accepten els Fets Provats de la sentencia impugnada, tret de la quantia a indemnitzar a Laureano pels productes malmesos, que es substitueix la quantitat de 1683,80 euros per la que es fixi en execució de sentència.

QUART.S'han complert els tràmits establerts a l' article 976 de la Llei d'enjudiciament criminal.

Fundamentos

PRIMER.La representació de Ofelia , Paulina i Heraclio s'alça contra la sentència d'instància al·legant, en l'apartat primer del recurs, que s'ha produït una errada en la valoració de la prova per part de la jutgessa d'instància, ja que consideren que la prova practicada en l'acte de judici oral ha estat insuficient per a fonamentar el pronunciament de condemna en relació a cada un d'ells; impugna, també, la seqüela d'alopècia apreciada en favor de Adolfina ; considera, en tercer lloc, que sí ha quedat acreditada l'autoria, respecte la fissura de la costella de Ofelia ; considera també que en la conducta de Heraclio es dona l'eximent de legitima defensa, i finalment impugna la condemna en concepte de responsabilitat civil derivada dels danys ocasionats a la farmàcia.

En definitiva, l'apel·lant efectua, en el seu escrit de recurs, una interpretació parcial, subjectiva i interessada, encara que legítima, de com considera que la jutgessa d'instància hagués hagut d'interpretar la prova practicada segons la seva particular visió.

S'impugna també la quota de la multa imposada a Paulina i Heraclio que considera excessiva i no s'ajusta a les seves respectives capacitats econòmiques.

En l'apartat segon del recurs al·lega infracció de l' art. 24 de la CE , per infracció del principi de presumpció d'innocència.

En relació a la presumpció d'innocència, cal posar de manifest que aquest principi suposa un límit que es precís franquejar per a poder obtenir una sentencia de condemna i aquest, no és altre que el de que es practiqui, en l'acte de judici oral i amb la deguda contradicció, prova de càrrec amb un contingut incriminatori obtinguda vàlidament en el seu origen. Així les coses les manifestacions dels denunciants, les declaracions testificals dels treballadors de la farmàcia, les pericials del metge forense i les de taxació dels danys, així com els enregistraments de les càmeres de seguretat de la farmàcia i la resta de prova documental, suposa un exercici de prova vàlid i capaç de superar la frontera que hem esmentat.

Finalment, en l'apartat tercer del recurs, al·lega infracció de precepte legal, en considerar que no estem davant d'un delicte de l'at. 147.1 en relació a l' art. 148.1 del CP . Efectivament, no ens trobem en el supòsit plantejat, tota vegada que el procediment, seguit per dirimir el fets objecte d'aquest judici, ha estat un procediment per delicte lleu i el plantejament de la recurrent exigiria una tramitació pel procediment de diligencies prèvies, que no ha estat el cas i totes les condemnes que s'han impostat en la sentència impugnada han estat per delictes lleus, tot, perfectament ajustat a la legalitat vigent.

SEGON.Pel que fa l'errada en la valoració de la prova, hem de tenir en compte que té reiteradament declarat aquesta Sala que encara que el recurs d'apel·lació té un caràcter ordinari i es pot realitzar en ell una nova valoració de la prova practicada en primera instància, a conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té, tant la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, com la inexistència en el nostre dret Penal de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, la revisió, tractant-se, precisament d'aquest tipus de proves, queda limitada a examinar, pel que fa al seu origen, la validesa i regularitat processal, i a verificar pel que fa la valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles de l'experiència comunament admeses; per tant, en aquesta instància sense haver presenciat personalment tal prova, només ens podrem apartar de la valoració efectuada pel Jutge que la va presenciar, si es declara provat alguna cosa diferent del que realment va dir el declarant i que no resulti provat per cap altre mitjà probatori, si la valoració de la declaració porta a un resulta il·lògic o absurd, i de manera excepcional, si concorren altres circumstancies de les que es desprengui de manera inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com cert o bé, la certesa d'un altre que no s'ha tingut en compte, circumstancies que no es donen en el present supòsit.

Un cop examinades les actuacions, s'ha pogut comprovar que el Jutge d'instància ha comptat per a formar la seva convicció condemnatòria en relació als inculpats amb suficient prova de càrrec, obtinguda amb el respecte als dret fonamentals i practicada en l'acte de judici a l'empara dels principis d'oralitat, contradicció, immediació, concentració i publicitat.

Cal tenir en compte que és unànime la Jurisprudència que sosté que la sola declaració de la víctima pot constituir única prova de càrrec amb capacitat pera destruir la presumpció d'innocència i fonamentar una sentència de condemna, el Tribunal Suprem ho ve mantenint en infinitat de resolucions, dient-nos que no es tracta d'una qüestió de seguretat sinó de credibilitat ( sentències de 5 de març i 14 de maig de 1994 , 22 de març de 1995 , 20 d'octubre de 1999 etc...). Però el Tribunal Suprem també ens diu que els Tribunals han d'ésser especialment meticulosos a l'hora d'atorgar valor de prova de càrrec a la declaració de la víctima. El mateix Tribunal Suprem ha establert tot un seguit de criteris que cal tenir en compte per valorar la declaració de la víctima i que son: absència d' incredibilitat subjectiva derivada de les relacions de la víctima amb l'inculpat que podria privar a aquesta declaració de la necessària certesa ja que hi podrien haver mòbils de ressentiment enemistat i venjança o bé d'enfrontament; versemblança; constatació de dades perifèriques objectives que corroborin els fets; i persistència en la incriminació que ha d'ésser prolongada en el temps, plural, sense ambigüitats ni contradiccions, ja que s'enfronta a la negativa de l'inculpat que proclama la seva innocència. ( STS 15-06-2000 i 28-09-2001 , entre altres). De totes maneres cal tenir en compte que els requisits exigits per la jurisprudència per dotar del valor de prova càrrec a la declaració de la víctima o del perjudicat no son condicions de validesa, sinó paràmetres per a la ponderació raonable del seu testimoni, controlables en cas d'impugnació i que la valoració pròpiament dita correspon al Jutge o Tribunal d'instància que amb les avantatges de la immediació veu i escolta directament al testimoni, percebent el que diu, com ho diu i te la possibilitat de valorar l'exacta dimensió dels sues gests, paraules concretes i actituds adoptades en fer les seves afirmacions.

Hem de recordar que els fets jutjats en aquest causa es van produir en dos episodis diferenciats, ambdós dins la farmàcia Ruscalleda de Sant Feliu de Guíxols. Un primer episodi, es va produir entre Ofelia , la seva filla Paulina i Adolfina .

El segon episodi que es va produir, posteriorment, va ser entre Heraclio , parella de Paulina i Patricio , pare de Adolfina , aquest segon episodi l'analitzàrem posteriorment.

-Respecte el primer episodi, el que expressament impugnen les recurrents és la seva condemna per les lesions que ambdues van causar a Adolfina .

Doncs bé, els fets declarats provats en la sentència han quedat acreditats, no solament per la declaració de Adolfina , en la que no s'ha detectat cap dada ni indici que l'hagi dut a mentir en contra de les recurrents i que ha mantingut durant tots el curs de la causa la mateixa versió. La jutgessa d'instància, també, ha comptat amb la testifical dels treballadors de la farmàcia, Blas i Ángela que van presenciar el fets i en els que tampoc s'ha evidenciat cap dada que faci dubtar de la seva imparcialitat, sinó tot el contrari, han declarat amb fermesa, sense contradiccions, recordant perfectament com es van produir els fets. En aquest cas també, s'ha pogut comptar amb una prova excepcional i de gran ajuda per l'esclariment dels fets, com ha estat el visionat, en l'acte de judici, de l'enregistrament de l'agressió, efectuat per les càmeres de videovigilància de la farmàcia. Finalment, també s'ha disposat dels informes mèdics i medico forenses de les lesions sofertes per Adolfina i que el metge forense les ha considerat compatibles amb el relat efectuat per la lesionada.

És cert que la recurrent ha posat de manifest un seguit de discrepàncies en relació a determinats fets, sobre els que no comparteix la valoració de la prova que n'ha fet la jutgessa d'instància. En relació al moment de l'agressió i que les càmeres no van poder enregistrar perquè es va produir darrera el taulell, els dependents de la farcia relaten el que van veure i que corrobora la versió de Adolfina , que l'hora, es confirmada per l'informe medico forense. Pel que fa als altres punts de dissidència, hem de dir que no tenen cap transcendència jurídica, ja que tant si s'incorporen als fets provats, o bé, es mantenen tal com estan, la decisió de la sentència hagués estat exactament la mateixa, cosa que comporta que no tinguin cap rellevància pels efectes que ens ocupen. Per tant, la conclusió sobre la condemna de les recurrents pels per les lesions causades a Adolfina s'ha de mantenir en els mateixos termes que ha efectuat al jutgessa d'instància.

-La part recurrent també impugna la condemna en concepte de responsabilitat civil per la seqüela d'alopècia diagnosticada a Adolfina i considera que la jutgessa d'instància ha errat en valorar la prova que ha secundat aquell pronunciament. No podem donar la raó a la recurrent, tota vegada que ha quedat plenament acreditat que Ofelia va estirar pels cabells a Adolfina i que a conseqüència d'aquest estrebada li va arrencar cabells, tal com es pot observar en les fotografies del foli 14. Dit això, la prova pericial medico forense ha estat determinat per l'acreditació d'aquella seqüela. En aquest sentit es va practicar un últim reconeixement mèdic forense de Adolfina amb anterioritat a l'acte de judici oral i l'informe es del tot concloent. El forense en aquella visita va tenir al seu abast tota la documentació medica de la causa i va confirmar l'existència de l'alopècia, també en va determinar la seva compatibilitat amb l'agressió que Ofelia li havia infligit, tal com ja hem dit, i també va posar de manifest la necessitat de tractament capil·lar de zona afectat pels especialistes adients. El forense també va tenir a l'abast i va poder comprovar el pressupost del centre especialitzat Svenson, ja que està unit al seu informe. En definitiva queda acreditat que Ofelia va causar aquell arrencament de cabell a Adolfina , provocant-li l'alopècia que pateix, que per restablir la zona capil·lar afectada cal un tractament per especialista i la perjudicada porta un pressupost d'un centre, especialitzat en la matèria, per restablir la seqüela soferta, la col·lusió, a la vista de l' art. 116 del CP , és que, en aquest cas, la responsabilitat a la que ha d'esser condemnada Ofelia és aquella que permeti pal·liar la seqüela per ella causada i que es concreta en el pressupost aportat per centre especialitzat, al que ha tingut accés i ha validat el metge forense en tant que en fa referència i l'uneix al seu informe. Per les raons exposades aquest motiu tampoc pot prosperar.

-S'impugna, també, el que no s'hagi considerat acreditat qui va causar la fissura de la costella de Ofelia i no hi hagi hagut condemna. Segons les conclusions definitives de la representació de la recurrent, aquesta lesió s'imputava Adolfina com autora i a conseqüència de la manca de prova n'ha resultat absolta.

Hem de tenir en compte la doctrina que sobre l'apel·lació en el procediment penal, estableix la jurisprudència del Tribunal Constitucional, iniciada en la sentencia del Ple núm. 167/2002, de 18 de setembre i continuada en les sentencies núm. 197/2002 de 28 d'octubre , núm. 198/2002 de 28 d'octubre , núm. 200/2002 de 28 d'octubre i 230/2002 de 9 de desembre , doctrina que es vinculant per a Jutges i Tribunals, els qui d'acord amb l' art: 5-1 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional han d'aplicar i interpretar les Lleis i els Reglaments segons els seus preceptes i principis constitucionals, d'acord a la interpretació que d'aquests resulti de les resolucions dictades pel Tribunal Constitucional en tota mena de processos. Així, en el fonament jurídic nŽm.10 de la STC núm. 167/2002 es recull la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans exposada en diferents sentencies que esmenta, en el sentit que '...quan el Tribunal d'apel·lació ha de conèixer tant de qüestions de fet com de dret i en especial quan ha d'estudiar en conjunt la culpabilitat o innocència de l'acusat... ha entès que l'apel·lació no es pot resoldre en un procés just sense un examen directe i personal de l'acusat que nega haver comes la infracció considerada punible, de'

Com a conseqüència d'aquesta doctrina i ja aplacant-la al nostre procés penal, el Tribunal Constitucional estableix que 'El recurs d'apel·lació en el procediment penal abreujat... atorga plenes facultats o plena jurisdicció al Tribunal ad quem per resoldre totes les qüestions que se li plantegin, siguin de fet o de dret. El seu caràcter, reiteradament proclamat per aquest Tribunal, de novum iudicium, amb l'anomenat efecte devolutiu, comporta que el Jutjador ad quem assumeixi la plena jurisdicció sobre el cas, en idèntica situació que el Jutge a quo, no solament pel que fa a la subsumpció dels fets en la norma, sinó també per a la determinació d'aquells fets mitjançant la valoració de la prova, podent-se revisar i corregir la ponderació duta a terme pel Jutge ad quo...Però en l'exercici de les facultats que l' art. 795 de la LlEcr (actualment art: 790) atorga al Tribunal ad quem han de respectar, en tot cas, les garanties constitucionals establertes en l ' art: 24-2 de la CE ( STC 167/2002 FJ11)'.

Garanties entre les que s'inclou el respecte als principis d'immediació i contradicció en la recepció de les proves i el principi d'audiència, d'aquí que el Tribunal Constitucional declari que 'en l'apel·lació de sentencies absolutòries, quan aquella es fonamenta en l'apreciació de la prova, si en l'apel·lació no es van practicar noves proves, no pot el Tribunal ad quem revisar la valoració de les practicades en la primera instància quan per la índole d'aquestes es exigible la immediació i la contradicció' ( STC 167/2002 FJ 1 i STC 19872002 FJ 3). En consonància amb l'exposat, estableix l'Alt Tribunal, en relació a les declaracions de l'acusat i dels testimonis que 'el respecte per l'Audiència Provincial dels principis de publicitat, immediació i contradicció que formen part del dret a un procés amb totes les garanties, impedia que es valores per si mateixos aquells mitjans de prova sense observar els esmentats principis, atès el caràcter personal i que pogués corregir amb la seva pròpia valoració la del Jutjat Penal.(STC 230/2002 FJ8).

La conseqüència que es desprèn de les esmentades sentencies no es altra que la impossibilitat per part del Tribunal ad quem de revisar l'apreciació probatòria realitzada pel Jutge a quo d'aquelles proves de caràcter personal que es van practicar davant seu sota els principis d'immediació i contradicció, com la declaració de l'acusat i la dels testimonis, lo que donada la estructura de l'apel·lació penal en el procediment abreujat en la segona instància que es deriva de l'art: 975-3 de la LlECr (actualment 790-3), precepte que no ha estat declarat inconstitucional i que, de totes, impedeix la 'repetició' en l'alçada de les proves practicades en el judici oral, cosa que en la practica suposa buidar de contingut el recurs d'apel· lació quan es fonamenta en error en la valoració de proves de caràcter personal (vegeu STC 198/2002, de 28 d'octubre FJ 3).

Del que s'acaba d'exposar es desprèn que en el present supòsit l'absolució de Adolfina , com autora del delicte lleu imputat, es fonamenta per la jutgessa d'instància en que de la prova practicada en l'acte de judici oral l'ha considerat insuficient per a desvirtuar al presumpció d'innocència, es dir considera que no ha quedat plenament acreditada l'autoria dels fets.

La prova practicada ha posat de manifest la impossibilitat de provar de manera complida qui va causar la fissura Ofelia , ja que donada la intervenció activa de la recurrentment els dos episodis descrits, aquella fissura podia ser causada per Yolanada, per ella mateixa en caure o fins i per la seva filla o per la seva intervenció en la baralla entre Patricio i Heraclio . No es pot determinar si la fissura de la costella es va produir per l'agressió d'un tercer o per una acció de la pròpia lesionada o, fins i tot, quan Patricio li caure a sobre i no es pot donar, en aquest cas, una major credibilitat a una versió respecte de l'altra. En definitiva han sorgint molts dubtes sobre com i qui va causar aquella lesió i això ens porta necessàriament a confirmar l'aplicació del principi in dubio pro reo, tal com ha fet el Jutge d'instància.

-Finalment, considera la recurrent que en la seva conducta de Heraclio es dona una situació de legitima defensa, ja que ell nomes es va defensar.

La prova practicada en el present supòsit posa de manifest que dos contrincants es produeixen lesions al colpejar-se mútuament i que qui inicia la discussió es precisament Heraclio quan insulta la filla de Patricio , a més, és cert que va rebre un cop a la nuca, ara bé, l'agressió per part de Patricio havia acabat amb aquell cop i per tant no hi havia cap necessitat de 'repel·lir' aquella inicial agressió quan ja havia acabat. En aquest supòsit no estem davant d'una agressió repel·lida sinó d'una baralla mútuament acceptada, que inicia Heraclio de paraula i davant la primera agressió de Patricio decideix acceptar i continuar, essent ell mateix qui genera les agressions de major virulència i agressivitat, i l'agressió del contrincant va ser un cop a la nuca, agressió que ja havia finalitzat quan ell començà a escometre el contrincant. La participació voluntària en una batussa exclou la concurrència de la legitima defensa.

La legitima defensa exigeix tal com posa de manifesta nombrosa i constant jurisprudència del Tribunal Suprem que son tres els requisits essencials per a la legitima defensa: a) Agressió il·legítima realitzada sobre l'agent del delicte i que provoca la defensa que aquest fa de la seva persona o integritat física; aquesta agressió ha d'ésser, entre altres, objectiva, exigint-se un perill real i objectiu dels bens que es pretenen defensar i actual, per la existència d'un perill proper que no hagi desaparegut, amb la finalitat de diferenciar la defensa de la venjança; b) falta de provocació suficient per part de qui es defensa, ja que si ell mateix amb la seva actuació ha fet possible l'agressió del contrari no hi te cabuda, de cap manera, parlar d'excusa absolutòria, ni completa, ni incompleta, entendre el contraria suposaria premiar al que ja inicialment ha mantingut una actitud il·legal en front a qui, desprès, resulta ser el seu oponent; c) en tot cas, la defensa ha de ser necessària i el medi utilitzat ha de ser mínimament racional, o el que es el mateix, ha de ser proporcional al que utilitza l'altra persona, sinó es així el que passa es que la defensa es transforma en atac.

En aquest cas l'agressió il·legítima no ha quedat acreditada i si un escometiment mutu entre dos contrincants, a partir d'un insult inicial, fet que l'exclou, com hem dit abans.

Doncs bé, els arguments de les recurrents, de cap manera, posen de manifest que el raonament de la jutgessa d'instància hagi estat il·lògic o bé absurd com es pot observar en els Fonaments de Dret de la sentència.

En definitiva, la jutgessa ad quem, que ara resol i que no ha vist ni escoltat aquestes declaracions, no pot arribar a una conclusió diferent que la recollida en la Sentència, dit d'una altra manera, en front a la prova eminentment personal els principis d'immediació i contradicció resulten transcendentals i insubstituïbles. En aquesta situació, només es pot examinar el raonament de la sentència, a l'hora d'expressar la convicció, per a comprovar si resulta il·lògica, errònia o palmariament burda, cosa que no es dona en el cas analitzat, en que la sentència recull els fonaments probatoris d'on arriba a la convicció judicial de l'existència de la infracció penal i tot plegat ha de ser mantingut ja que l'esmentat raonament no respon a la irracionalitat o arbitrarietat, així doncs, la valoració de la prova efectuada per la Jutgessa s'ajusta a les regles de la lògica, la experiència i el recte criteri, comprovats aquest extrems per la Sala en aquest cas, no es procedent reinterpretar els fets a la llum de la valoració subjectiva, interessada i parcial que fan les apel·lants.

QUART.-Finalment queda per examinar la impugnació efectuada en matèria de la responsabilitat civil derivada pels danys causat a la farmàcia i les quotes de la multa imposades a Paulina i Heraclio que en demanda una reducció.

Pel que fa la responsabilitat civil a la que ha estat condemnat Heraclio pels danys causat a la farmàcia, impugna, en primer lloc, que és la Cia d'assegurances qui s'hauria de fer càrrec dels danys. Aquets motiu no pot prosperar, ja que, ni tan sols, ens consta que la farmàcia tingui assegurança i qui s'ha de fer càrrec dels danys derivats d'un delicte és la persona condemna per aquell delicte, tal com disposa l' art. 116 del CP , tota persona criminalment responsable d'un delicte ho es també civilment si dels fets se'n deriven danys i perjudicis, el precepte es clar i el motiu d'impugnació ha d'esser rebutjat.

També considera, que com Heraclio va actuar amb legítima defensa no se li hauria d'imposar cap responsabilitat civil. Ja hem analitzat i rebutjat, anteriorment, l'al·legat de legitima defensa i, per tant, no cal fer cap més comentari al respecte.

Impugna també, la condemna per trencament de dues rajoles i ho basa en el fet que en el primer llista de danys que va aportar la farmàcia (foli 17) no es feia esment a les rajoles trencades. Laureano , gerent de la farmàcia, va manifestar que va denunciar els danys a les rajoles quan ho van veure, que no ho havien vist abans i la realitat d'aquells danys queda plenament justificada amb fet, reconegut per totes les parts, que durant la baralla va caure un expositor de productes a terra. En definitiva, es tracta de prova subjectiva valorada per la jutgessa d'instància i que amb l'explicació sobre la mecànica del trencament de les rajoles, és plenament factible la valoració que se n'ha fet.

Finalment, respecte de l'últim punt d'impugnació en matèria de responsabilitat civil, el Ministeri Fiscal s'ha adherit al recurs de la part apel·lant.

En aquest punt, haurem de donar la raó als recurrents i al Ministeri Fiscal ja que la indemnització en concepte de responsabilitat civil s'ha de circumscriure, únicament i exclusiva, al perjudici concret causat al perjudicat, no a les expectatives de guany.

En aquest sentit, del total de productes que van caure a terra, alguns d'ells van poder ser posast a novament la venda, ja que estaven en perfectes condicions, tal com han posat de manifest els treballadors de la farmàcia, i per tant, caldrà descomptar de la quantitat fixada en la sentència l'import d'aquells productes que s'han pogut recuperar i vendre. Pel que fa als productes inservibles per a la venda, el valor a indemnitzar s'ha de fixar, a efectes indemnitzatoris, segons el preu de cost i no segons el preu de venda al públic, es dir, cal descomptar el marge comercial.

En aquest punt el recurs haurà de prosperar i es defereix per execució de sentencia la fixació definitiva de l'import a indemnitzar al perjudicat, detraient de l'import fixat en la sentència el valor d'aquells que es van poder recuperar i van tornar a ser posats a la venda i respecte els que van quedar inservibles, l'import a indemnitzar es fixarà tenint en compte el valor de cost d'aquells productes malmesos.

Finalment, els recurrents impugnen la quota de la multa de 5€, imposada a Paulina i de 8 € a Heraclio .

Al respecte aquesta Sala té declarat de manera reiterada i constant que no resulta necessari, per a fixar una quota superior als 2€, tenir un coneixement exhaustiu de tots els factors directes o indirectes que puguin afectar les disponibilitats econòmiques de l'inculpat, essent suficient que per la professió o activitat a que es dediqui o per les circumstancies personals, es constati que no es troba en una situació d'indigència, que es el que ha de determinar la imposició del nivell mínim absolut vigent de 2€ de quota diària. Per fixar una quantia superior, però dins el tram més baix de la extensió de la quota de la multa, resulta, per contra, absolutament necessari per fixar quotes elevades que es contrastin dades més complertes sobre la situació econòmica del condemnat, i la mes recent jurisprudència del TS s'ha inclinat en considerar que la quota de 6€ per aproximar-se al mínim del mínim, no necessita especial justificació, resultant aquesta quota d'aplicació quan es trobem davant d'una absència absoluta de dades econòmiques del acusat ( STS, 15-03-02 i 11-06-02 ). Atenent a les circumstancies del cas pel que fa a Paulina no consta que visqui en la indigència, la fixació de 5€ és una quota que es considera adequada i que es tracta d'una quantia pròxima al mínim legal, tal com manifesta la jurisprudència esmentada i que resulta d'aplicació al cas. En relació a Heraclio la quota de 8 €, respon a que ha posat de manifest que té uns ingressos mensuals de 1.400€, manifesta que té crèdits però no ho acredita i diu que manté la seva parella, per tot plegat la quota de 8€, a la vista de la capacitat econòmica acreditada pel recurrent es considera ajustada a dret.

CINQUÈ.No és procedent fer especial imposició de les costes causades en l'alçada.

Fallo

ESTIMO PARCIALMENTel recurs d'apel·lació interposat per Ofelia , Paulina i Heraclio contra la Sentència dictada en data 13.12.17 per la jutgessa del Jutjat d'instrucció núm. 2 de Sant Feliu de Guíxols , en el procediment per delictes lleus núm. 151/17, seguida per diversos delites lleus de LESIONS, laREVOCO en l'únic sentit que, en execució de sentència, es fixi la quantitat a indemnitzar a Laureano pels danys sofertes, descomptant de la quantitat establerta en la sentència d'instància el valor dels productes que van poder ser posats a la venda i dels que van resultar inservibles, l'import a indemnitzar s'establirà en funció del preu de cost dels productes, es confirma íntegrament al resta de la resolució, amb declaració d'ofici de les costes de l'alçada.

Així ho mano i ho signo.

Expediu certificacions de la present resolució per a la seva unió al rotlle corresponent i tramesa al Jutjat de la seva procedència, juntament amb les actuacions originals.

PUBLICACIÓ.Avui, la magistrada ponent: Maria Teresa Iglesias i Carrera ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.