Sentencia Penal Nº 574/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 199/2011 de 25 de Octubre de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 199/2011

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 26 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 554/2010

Data sentència recorreguda: 09/02/2011

SENTÈNCIA NÚM. 574/2011

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 199/2011, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 26 BARCELONA en data 09/02/2011, en procediment Abreujat núm. 554/2010 . Han estat parts l'apel.lant, Spanair, S.A., representat pel Procurador Federico Barba Sopena i defensat pel Lletrat F. Casanova Sanguino; l'apel.lat, Alberto , representat pel Procurador Ivo Ranera Cahis i defensat pel Lletrat, Moisés Cubí Mestres, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, vint-i-cinc d'octubre de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El 9 de febrer de 2011 el Jutjat del penal núm. 26 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: " Que debo absolver y absuelvo a Alberto del delito de apropiación indebida por el que venía imputado en la presente causa ".

En la sentència es declaren provats els següents fets: " Primero. Resulta probado y así expresamente se declara que el acusado en autos es el administrador único de la cía Mapamundi Viatges S.L. cuyo negocio lo constituía el de agencia de viajes minorista, teniendo suscrito con IATA un contrato desde el año 1999 (10/03/1999) en virtud del cual Mapamunid Viatges S.L. estaba autorizada como agencia de viajes para la venta al público en sus locales sitos en calle Balmes nº 278 tienda 1ª y en calle Casanova nº 103, ambos de Barcelona, de billetes de transporte aéreo de las compañías de transporte aéreos integradas en la citada asociación IATA, y vendidos los billetes la agencia de viajes Mapamundi debía pagar su importe a IATA, una vez deducida su comisión e impuestos, el día 15 del mes siguiente. Que no existía obligación de ingresar lo así depositado en una cuenta específica o cuenta corriente en la que se excluyeran otros ingresos derivados de la Agencia.

Que desde el inicio de la relación contractual el día 10 de marzo de 1999 hasta el año 2007 el acusado efectuó todos los pagos a IATA correctamente, no habiéndose producido ninguna incidencia. Que en el mes de septiembre de 2007 se produjo el primer retraso en el pago a IATA ascendiendo el importe a 120.000 euros, cantidad que fue pagada por el acusado a IATA con retraso, también pagó con retraso el billetaje correspondiente al mes de octubre y de noviembre de 2007, ascendiendo la cantidad a 66.961'07 euros, habiendo pagado con retraso aproximadamente la mitad, quedando pendiente la suma reclamada de 33.638'56 euros correspondiente al billetaje emitido en el mes de noviembre de 2007.

Que la compañía Mapamunid Viatges S.L. tenía suscrito un contrato de seguro con la cía Catalana Occidente (folio 357) que cubría con exclusividad cualquier contingencia que pudiera surgir en el pago de los billetes de la cía IATA, estando asegurado un importe total de 60.000 euros. Que la entrada en vigor de la póliza es de 20 de noviembre de 2007 (folios 357 y 358), espirando la referida póliza con fecha 1 de abril de 2009.

Que con fecha 12 de diciembre de 2008 el acusado en autos presentó expediente de concurso voluntario de acreedores ante el Juzgado de lo Mercantil nº 5 de los de Barcelona (autos 771/08-7ª ). Que en la lista de acreedores relacionada y reconocida por el acusado en calidad de concursado consta la asociación IATA con un importe total reconocido de 34.667'49 euros. Por el Juzgado de lo Mercantil nº 5 de Barcelona se dictó en fecha 12 de enero de 2009 Auto declarando a Mapamunidi Viatges S.L. en situación de concurso voluntario.

Que con fecha 24 de diciembre de 2008 por las compañías aéreas integradas en la AsociaciónIATA se interpuso querella contra el administrador único de la agencia Mapamundi Viatges S.L., el acusado en autos, dictándose auto de incoación de diligencias indeterminadas con fecha 19 de enero de 2009 ".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Spanair, S.A. i altres, el Jutjat l'admeté a tràmit i donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri fiscal no s'adherí al recurs, però manifestà no oposar-se a l'estimació del mateix.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. La part apel·lant impugna la sentència absolutòria dictada en primera instància adduint dos motius d'oposició que enuncia " sobre error en la apreciación de la prueba " i " infracción de precepto legal por indebida aplicación del art. 252 Código Penal ", enunciat aquest segon evidentment incorrecte perquè la pretensió de condemna deduïda per la recurrent se suporta sobre la consideració de que els fets acreditats realitzen el tipus del delicte de l' article 252 del Codi penal (en endavant Cp), de manera que el segon motiu del recurs l'hauria d'haver enunciat "infracció de llei per indeguda inaplicació de l' article 252 Cp ".

Segon. En realitat els dos motius de recurs responen a una mateixa qüestió que és si la realització del tipus del delicte d'apropiació indeguda requereix o no d'un element subjectiu específic de l'injust.

Abans de res cal recordar les apel·lants que ja el Tribunal suprem els rebutjà no fa gaire una pretensió condemnatòria per fets semblants al que són objecte d'enjudiciament en aquest procés. Cert que l'agència de viatges llavors no era, com ara, Mapamundi Viatges, S.L., sinó Viajes Abando, però la problemàtica era idèntica: " la contratación de los viajes de transporte aéreo de viajeros era realizada a través de la IATA (Asociación Internacional de Transporte Aéreo). Como agente de tal agrupación, "Viajes Abando" (aquí Mapamundi Viatges, S.L.) gestionaba la reserva y emisión de billetes de transporte de viajeros, percibiendo su precio de los compradores de los títulos de transporte emitidos por cuenta de las diversas compañías de transporte aéreos integradas en la citada Asociación IATA. Esta entidad remitía mensualmente a "Viajes Abando" una relación de billetes reservados y emitidos en el período anterior para su correspondiente liquidación, una vez descontado el importe de la comisión que corresponde percibir por esa "mediación" a la Agencia... la situación de liquidez de "Viajes Abando" se vio comprometida, y temiendo no poder hacer frente a las obligaciones derivadas de su actividad... presentó expediente concursal ante el Juzgado correspondiente, incluyendo en la relación de deudas las correspondientes a la IATA ". Doncs bé la resposta que va donar a aquesta qüestió l'Audiència provincial de Biscaia, en sentència de 20 de gener de 2009 , va ser absolutòria dels administradors de l'agència de viatges, i aquesta resposta la confirmà el Tribunal suprem en STS de 9 d'octubre del mateix any , que desestimà el recurs de cassació interposat per Spanair, S.A. i altres. Tenir això present és de la major importància, perquè el que no poden pretendre les apel·lants amb èxit és que es donin respostes radicalment diferents a casos substancialment iguals, i molt menys quan la resposta prèvia i ferma és absolutòria i la que es demana desprès és condemnatòria, perquè si algun dubte podia sorgir sobre la resposta correcta en ambdós casos, el dubte s'hauria de resoldre a favor de la tesi més beneficiosa per a l'acusat, això és, l'absolutòria.

Tercer. Desprès del que hem dit, i entrant en l'examen de la qüestió suscitada al recurs, a la sentència recorreguda es nega que l'actuació de l'acusat realitzés l'element subjectiu de l'injust (" si bien es cierto que en la caso de autos concurre el elemento objetivo del tipo, sin embargo, esta juzgadora llega a la convicción jurídica de que no concurre el elemento subjetivo que también es imprescindible que concurra para poder atribuir la autoría por el delito de apropiación indebida, sea en su modalidad de apropiación o de distracción ", es llegeix al fonament de dret tercer), i la concurrència de l'element subjectiu es nega en funció de la valoració que la jutgessa de la primera instància efectuà de, entre altes proves, les declaracions al plenari del propi acusat i del testimoni Sixto , i la conclusió a que la jutgessa arribà de la valoració de les proves personals produïdes davant seu s'ha de mantenir per aquest tribunal encara que només sigui per una raó de naturalesa constitucional, a saber, perquè com recorda la STC 120/2009, de 18 de maig , el Tribunal d'apel·lació està vinculat " por la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual "en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción" (FJ 1 in fine)", és a dir, les proves de caràcter personal.

Per tant hem d'examinar si el delicte d'apropiació indeguda requereix la concurrència de l'element subjectiu que la jutgessa del penal va negar que es donés al cas enjudiciat, i si el requereix, amb independència de en què pugui consistir, el recurs l'haurem de desestimar.

Quart. En la doctrina més consolidada, el delicte d'apropiació indeguda requereix, com a element subjectiu específic de l'injust, l'ànim de lucre, intenció o finalitat que ha de presidir l'acció de l'agent i que pot tenir expressions diverses, doncs la satisfà qualsevol avantatge, utilitat o benefici propi o aliè que es pugui obtenir, fins i tot el simplement contemplatiu o de beneficència, i encara que l'ànim de lucre es pot presumir en certs comportaments, com ara el que és objecte d'enjudiciament en aquest procés, tal presumpció és de naturalesa iuris tantum, no pas iuris et de iure, presumpció aquesta darrera incompatible amb el principi de culpabilitat propi del dret penal i amb el dret constitucional a la presumpció d'innocència, i és clar que la jutgessa del penal ha considerat que la prova practicada al plenari, a la que ja hem fet referència, ha destruït la presumpció iuris tantum d'ànim de lucre en el comportament de l'acusat.

Sobre la consideració de l'ànim de lucre com a element subjectiu específic de l'injust bastarà citar una de les darreres sentencies del Tribunal suprem, per no dir l'última publicada, que tracta de la qüestió, comparant els tipus penals de l'estafa i l'apropiació indeguda. Ens referim a la STS de 14 de juliol de 2011 , al fonament de dret primer de la qual es diu que un dels elements integrants del delicte d'estafa és "el ánimo de lucro, elemento subjetivo del injusto que consiste en la intención de obtener cualquier enriquecimiento de índole patrimonial" i que l'apropiació indeguda es diferencia de l'estafa exclusivament "en que aquélla existe un previo estado posesorio del que se aprovecha el poseedor de los bienes para hacerlos suyos (o donar-los- hi una aplicació diversa, hauríem d'afegir per a aquest cas), sin necesidad del desplazamiento patrimonial que exige la estafa" , no pas en l'element subjectiu de l'injust.

És cert que també hi han sentències de l'alt Tribunal, com l'expressada de 9 d'octubre de 2009 , que partint de la consideració de que "el artículo 252 no se circunscribe a la tipificación de comportamientos en los que el autor hace suyo lo que recibe de otro por determinados títulos, sino que también se incluye como delictivo el comportamiento consistente en disponer de bienes que integran un patrimonio ajeno en perjuicio del titular de éste", diuen que en aquesta segona modalitat, anomenada de distracció, "no es exigible el elemento subjetivo del injusto constituido por el ánimo de lucro, ni , tampoco, el efectivo aprovechamiento por el autor en beneficio de su personal patrimonio... (sinó que és suficient) el dolo constituido por el conocimiento y consentimiento de la causación de aquel perjuicio" , però deixant al marge si la concepció ampla de l'ànim de lucre no incorpora també el coneixement i voluntat propis de la distracció, el que indiscutiblement integra l'element subjectiu és la consciència i voluntat de donar a allò rebut en administració un destí diferent en perjudici del subjecte passiu, el que no es pot predicar quan el comportament de l'agent vingué determinat per una obligació ineludible, la de sol·licitar el concurs donat el seu estat d'insolvència, sense que es pugui confondre la recepció en administració de cosa no fungible amb la recepció de diners, perquè, com diu la repetida STS de 9 d'octubre de 2009 , "cualquiera que sea la literatura del contrato suscrito entre querellantes y acusados, la titularidad del dinero no es equiparable a la de cosas no fungibles. Y al tiempo de su percepción, los acusados adquirían la propiedad. Sin que los querellantes tengan otro derecho que el de crédito, cualquiera que sea la singularidad de las garantías que puedan establecerse para la efectividad de su pago", de manera que la "consecuencia de la situación de falta de solvencia para atender los derechos de todos los acreedores, era para los acusados una obligación la solicitud de concurso".

Cinquè. L' article 239 de la Llei d'enjudiciament criminal disposa que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i com sigui que en aquest cas no es dóna cap dels supòsits en que, segons l'article següent, escau imposar-les a una part, cal declarar d'ofici les causades en la substanciació del recurs.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència, i confirmem l'apel·lada.

2. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.