Sentencia Penal Nº 574/2019, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 156/2019 de 05 de Julio de 2019

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 156/2019 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 MATARÓ

Procediment Abreujat núm. 1007/2019

Data sentència recorreguda: 13/03/2019

SENTÈNCIA NÚM. 574/2019

Magistrats:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 156/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 MATARÓ en data 13/03/2019 , en procediment Abreujat núm. 1007/2019. Han estat parts com apel·lant Eduardo assistit per la lletrada Maria Esther Romero Ayala i representat per la procuradora Rosalia Cristina Otero Carrillo, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Maria Josep Feliu Morell.

Barcelona, cinc de juliol de dos mil dinou.

Antecedentes

Primer.El dia 13 de marçde 2019 el Jutjat penal núm. 2 de Mataró dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Eduardo , como criminalmente responsable/s en concepto de autor de un delito de quebrantamiento de condena, con la agravante de reincidencia del artículo 22.8 del Código Penal , imponiéndole la pena de prisión de nueve meses, con inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena..

Finalmente, le condeno al pago de las costas procesales.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Se declara probado que Eduardo , con antecedentes penales en cuanto condenado por sentencia firme de fecha 17 de mayo de 2018, del Juzgado de Violencia de la Mujer 1 de Mataró, por un delito de quebrantamiento de condena a la pena de 6 meses de prisión; por sentencia firme de fecha 15 de septiembre de 2018, del Juzgado Penal nº 2 de Mataró por un delito de quebrantamiento de condena a la pena de 8 meses de prisión, en fecha 7 de marzo de 2018 habiéndose dictado en dicha fecha por el Juzgado de Violencia sobre la Mujer, nº 1 de Mataró, en el marco del procedimiento de diligencias urgentes 55/2018, sentencia en la que se condena a Eduardo a la pena de '8 meses de prisión con inhabilitación del derecho de sufragio pasivo, 1 año y 4 meses de privación del derecho a la tenencia y porte de armas, 2 años de prohibición de acercamiento a menos de 500 metros de Guillerma , así como de su domicilio, lugar de trabajo y 2 años de prohibición de comunicación con Guillerma por cualquier medio, en ejecución de dichas penas el acusado fue requerido personalmente del cumplimiento de las penas accesorias en fecha 7 de marzo de 2018; encontrándose en fecha 21 de febrero de 2019, sobre las 17.10 horas, pese a tener conocimiento de que en cumplimiento de la condena impuesta todavía no podía acercarse ni comunicarse con Guillerma , se acercó a la misma y habló con ella en la calle Rosa Sensat, a la altura del número 1, de la localidad de Mataró, momento en que llegaron los agentes de los mossos dŽesquadra con tip NUM000 y NUM001 y tras comprobar la vigencia de la orden procedieron a su detención.'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Eduardo el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal s'oposa al recurs d'apel·lació i demana la confirmació de la sentencia.

Fets provats

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugnà la sentència dictada en primera instància adduint com motiu d'impugnació, la existència de duddas en el acusado sobre la vigència de la orden de alejamiento, en segundo lugar , se al·lega que la pròpia existència de la agaravante de reincidència, al haver sido el acusad condenado unicamente por otros delitos de quebrantamiento de condena, pone de relieve la realidad del consentimiento de la supuesta víctima i la intención de reanudar la convivència entre ellos. Finalmente, se hace referencia en el recurso al consentimiento de la expareja del acusado, en cuanto estava hablando con él i para nada havia dado aviso de su presencia o acercamiento.

Dit això i centrant-nos en la valoració de la prova, hem de recordar que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària.

Doncs bé, aquest defectes que no es poden predicar de la valoració de la prova personal que queda reflectida en el fonament de dret segon de la sentència recorreguda, on l'òrgan de primera instancia partint de la declaració de l'acusat i dels dos testimonis que van comparèixer a l'acte del judici , motiva i argumenta de forma plenament coherent, raonable i lògica el perquè estima acreditat que Eduardo va incomplir la prohibició d'apropament que tenia respecta de la seva exparella.

La defensa planteja a l'escrit de recurs, en primer lloc que l'acusat podia tenir dubtes sobre la vigència de la prohibició d'apropament, pero en realitat despres de veure la gravació de l'acte del judici, resulta que l'acusat ha manifestat clarament que era conscient i coneixia la vigència de la prohibició d'apropament, per tant, la pretensió de la defensa ha de ser desestimada.

En segon lloc es fa referencia a la circumstancia agreujant de reincidència, amb un argument que des de el punt de vista penal no te cap transcendència, es evident que l'acusat es reincident i que ha vulnerat amb anterioritat prohibicions d'apropament respecta de la seva exparella, per les que ha estat condemnat, i això no impedeix considerar que ell te ple coneixement de que l'incompliment suposa una infracció penal i que el fet de la que seva exparella pugui consentir els apropaments, tal com ell diu, encara que ella no confirma, no exclou l'existència de la infracció penal. Ni tan sols suposa una causa de justificació. Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel·lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'.

Per tant, la prova practicada es clarament suficient per desvirtuar la presumpció d'innocència de l'acusat i per acreditar l'existència dels elements que integren el delicte de trencament de condemma pel que ha estat condemnat.

El que determina que, la valoració imparcial del jutge penal, de la prova produïda davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pugui ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

Per tot l'expressat procedeix la desestimació del recurs interposat.

Segon.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. CONFIRMEM la sentència apel·lada dictada pel Jutjat Penal num. 2 de Mataró en data 13 de març de 2019 en les Diligencies de procediment Abreujat núm. 1007/2019.

3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.