Sentencia Penal Nº 584/2017, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 25/2017 de 05 de Julio de 2017

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel.lació procediment de delictes lleus ( apel lació judici immediat sobre delictes lleus ) núm. 25/2017 - B

Referència de procedència:

JUTJAT INSTRUCCIÓ 2 BARCELONA

Judici de Delictes Lleus núm. 433/2016

Data sentència recorreguda: 20/10/2016

SENTÈNCIA NÚM. 584/17

Magistrat:

Joan Francesc Uría Martínez

La dicta el Magistrat que s'expressa, de la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona, actuant com a Tribunal unipersonal, en recurs d'apel lació en procediment de Delictes Lleus núm. 25/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Instrucció núm. 2 de Barcelona en data 20/10/2016 , en procediment de delites lleus núm. 433/2016. Han estat parts com apel.lant Conrado asistit per la seva advocada Marilyn Martin Lorente i el Ministeri Fiscal.

Barcelona, cinc de juliol de dos mil disset.

Antecedentes

Primer.El 20 d'octubre de 2016 el Jutjat d'Instrucció núm. 2 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno Conrado y a Germán como autores criminalmente responsables de un delito leve de hurto en grado de tentativa, a la pena de 20 dias multa con una cuota diaria de 6 euros,con una responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas diarias no satisfechas, para cada uno de ellos , y al pago de las costas procesales'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Sobre las 12,50 horas del día 29 de julio de 2016, los denunciados Conrado y Germán , que se encontraban en el Metro Estación L-4 Plaza de Urquinaona de Barcelona, con el fin de obtener un beneficio económico, se acercaron a Pascual , y al descuido le intentaron sustraer lo que de valor llevase en el bolsillo de los pantalones, sin conseguirlo por la intervención de los agentes'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per Conrado , el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposà el Ministeri Fiscal.

Accepto el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant tres motius d'impugnació: 'error en la valoración de la prueba y vulneración del derecho a la presunción de inocencia', 'infracción de precepto legal sustantivo por indebida aplicación del artículo 234.2 del Código Penal ' i 'quebrantamiento de normas constitucionales y garantías procesales por vulneración de los artículos 24.1 y 2 y 120 de la Constitución Española , en concreto al derecho a la tutela judicial efectiva, al principio de presunción de inocencia y necesidad de motivación de las resoluciones judiciales'.

El segon motiu és, en realitat, simple reiteració del primer, perquè el recurrent no discuteix la correcció del judici de tipicitat formulat per la jutgessa a quo sobre la base dels fets que declara provats a la seva sentència, sinó que es limita a dir que com sigui que 'no ha sido practicada prueba de cargo capaz de enervar la presunción de inocencia... consideramos que la aplicación del artículo invocado... resulta contrario a derecho', es a dir que, d'acord amb el propi plantejament del recurrent, si la prova practicada va tenir aptitud per enervar la presumpció d'innocència, l'aplicació de l' article 234.2 del Codi penal resultà correcta.

I el tercer motiu del recurs és en part reiteració del primer, en allò que afecta a la valoració de la prova 'que ha llevado al juez a quo a dictar una sentencia condenatoria', i en part ve referit a la determinació de la quota de la multa, aspecte en que, a la sentència, 'existe una grave falta de motivación', sol licitant la recurrent, per al cas de condemna, 'una pena de multa de 20 días en su cuantía mínima, es decir, de cuatro euros'.

En definitiva, són dos els motius de recurs, un, el principal, relacionat amb la valoració de la prova, i l'altre, subsidiari, concretat a la determinació de la quota de la multa.

Segon.Per donar resposta al motiu principal de recurs cal examinar la gravació del judici, que constitueix l'acta de la vista, per comprovar si al plenari es practicà o no prova de càrrec que permeti ésser valorada en un sentit compatible amb un pronunciament de condemna, i, en cas afirmatiu, ponderar la correcció que de la valoració de la prova feu la jutgessa a quo, per confirmar-la o rebutjar-la, comprovació i ponderació que s'ha de fer sense necessitat de seguir el desenvolupament discursiu del recurrent, i menys encara acomodant l'examen a la seva parcial perspectiva.

Examinada aquella gravació resulta que el plenari, acte al qual no van comparèixer els denunciats, es va practicar una sola prova, que va ésser la testifical de l'agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona amb carnet professional núm. NUM000 , testimoni directe dels fets i que els relatà bàsicament com a la sentència impugnada es declara provat, precisament a causa del seu testimoniatge, com clarament es diu al segon paràgraf del fonament de dret primer d'eixa resolució.

El testimoniatge de la guàrdia urbana va resultar netament incriminador d'ambdós denunciats, i, per tant, apte per enervar la presumpció d'innocència, de manera que cap retret es pot fer a la valoració que, del testimoniatge, feu la jutgessa a quo.

En aquest sentit convé recordar l' STS de 20 de juliol de 2001 , al fonament jurídic segon de la qual es llegeix: ' esta Sala Casacional (Sentencia de 10 de febrero de 1992 , entre otras muchas) ha declarado que si bien la presunción de inocencia que consagra el art. 24.2 de nuestra Carta Magna exige para dictar una sentencia condenatoria un mínimo de actividad probatoria de cargo, tal prueba existe aunque estuviera constituida por un solo testimonio, que podría tener suficiente virtualidad para destruir la presunción iuris tantum denunciada. Efectivamente, el sistema de la prueba tasada ha sido derogado por la Ley de Enjuiciamiento Criminal, por lo que uno de los apotegmas del añejo Derecho «testis unus, testis nullus», ha perdido por ello toda su vigencia, siendo ahora en el ordenamiento jurídico vigente lo esencial que exista prueba y que ésta se produzca en el acto del juicio oral. La prueba puede por ello ahora aparecer constituida por un solo testigo (S. 8-10-1990) y habiendo declarado también la doctrina de esta Sala que el testimonio de la propia víctima presenta características de actividad probatoria de cargo, legítima, al no existir en nuestro proceso penal el sistema legal o tasado en la valoración probatoria. Por consiguiente, no se produce la desestimación o rechazo del testimonio único, proceda o no de la víctima (S. 4-5-1990), siempre y cuando no existan razones objetivas que invaliden sus afirmaciones o que provoquen que en el Tribunal de instancia aparezca la duda que impida la formación de la convicción (S. 27-5-1988)'. En el cas ací examinat, la testimoni no era la potencial víctima del delicte, i cap raó es donà (i no podien donar raons els que no van assistir a l'acte on podrien haver-les donat), ni cap raó s'albira, que justifiqui dubtar de la correspondència entre la percepció sensorial que dels fets tingué directament la testimoni, els fets realment ocorreguts i la manifestació que la testimoni feu al plenari d'allò que va percebre pel sentit de la vista.

Per tant, cal desestimar el motiu principal del recurs.

Tercer.Es cert que a la sentència apel lada no es fa una valoració de les concretes circumstàncies econòmiques dels condemnats per fixar la quota de la multa, però es que la jutgessa a quo no disposava de cap dada en aquest sentit, en part a causa de la inassistència a judici de l'ara recurrent, al qual, per cert, al motiu de recurs ara examinat es tracta com si fos una dona ('se ignora las cargas y responsabilidades que soporta mi representada...').

Aquest altre motiu de recurs tampoc no pot prosperar, i no només perquè la quota de multa que es demana, 'de cuatro euros', no sigui la mínima imposable, com també i contradictòriament es demana, ja que la mínima és de 2 euros ( article 50.4 del Codi penal ), sinó perquè existeix una constant i consolidada jurisprudència, entre d'altres les sentències de la Sala Segona del Tribunal Suprem de dates 11 de juliol de 2001 , 10 de juny de 2004 , 28 de gener i 31 d'octubre de 2005 i 2 de març de 2006 , on s'estableix clarament que la inexistència de prova referent a la capacitat econòmica del penat no autoritza imposar la quota mínima legal, de 2 euros, ja que aquest mínim legal està únicament reservat per aquells casos d'indigència o misèria acreditada, aparent o raonablement probable, circumstància que no consta sigui el cas de l'ara recurrent, per la qual cosa no es pot considerar excessiva la quota de sis euros fixada a la sentència impugnada, que és la quota que d'ordinari es fixa pels jutjats d'aquesta província en defecte de prova de la concreta capacitat econòmica de persones no indigents que són condemnades a penes de multa.

Quart.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimo el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Confirmo la sentència impugnada.

3. Imposo l'apel lant les costes processals causades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa i ho signa el Magistrat que la dicta.