Sentencia Penal Nº 590/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 92/2012 de 30 de Noviembre de 2012

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 92/2012

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 26 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 583/2011

Data sentència recorreguda: 01/03/12

SENTÈNCIA NÚM. 590/2012

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Olga Roigé Vilà

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 92/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 26 BARCELONA en data 01/03/12 , en procediment Abreujat núm. 583/2011. Han estat parts Braulio com apel.lant i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, trenta de novembre de dos mil dotze.

Antecedentes

Primer. El dia 1 de març de 2012 el Jutjat del Penal núm. 26 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: ' Asimismo debo condenar y condeno a Braulio , como autor criminalmente responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar, sin concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad penal, a la pena de seis meses de prisión, con la accesoria de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena. Se imponen al penado las costas de este procedimiento. '

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: ' Primero.- Se declara probado que el acusado Braulio , mayor de edad, de nacionalidad española, con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia, en fecha 26 de Marzo de 2008, el Juzgado de Instrucción nº 5 de los de Martorell en las Diligencias previas 49/2008, dictó Auto por el que imponía al acusado la prohibición de aproximarse a menos de 1000 metros a su ex pareja Dª Noemi , a su domicilio, lugar de trabajo o cualquier otro que la misma frecuentase, así como a comunicarse con ella por cualquier medio y ello estaría vigente durante la tramitación del referido procedimiento. Al acusado le fue notificada dicha resolución en la misma fecha y fue expresamente advertido de las consecuencias legales en caso de incumplimiento de dicha medida cautelar.

SEGUNDO.- En fecha 8 de Julio de 2010, el acusado con pleno conocimiento de la vigencia del citado Auto y de la medida cautelar que le había sido impuesta, abordó a su ex pareja Noemi en la calle Lloret de Mar de la localidad de El Prat de LLObregat donde fue detenido a escasos 40 metros de distancia de la misma. '.

Segon.-Formulat recurs d'apel.lació per la representació processal d' Braulio , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol.licità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel.lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: inexistència de l'element subjectiu del tipus a causa d'un error de prohibició i inexistència del bé jurídic protegit.

Segon.El recurs no pot ser estimat. Així, en primer lloc, el recurrent barreja en un únic motiu d'impugnació dues argumentacions: la primera, que el seu representat no era conscient que l'ordre de protecció encara fos vigent; i, en segon lloc, que era la perjudicada la que consentia i provocava les trobades amb l'ara recurrent. En relació a la primera al.legació, aquesta no pot prosperar, donat que, com es reconeix en el recurs, l'única prova que hi ha son les manifestacions del acusat en el sentit que no era conscient que l'ordre de protecció encara estigués vigent. Ara bé, aquesta versió dels fets és contradictòria amb allò que el mateix imputat va declarar davant del jutge instructor, en la seva declaració judicial realitzada el dia 9 de juliol de 2010, on va dir que ' a él le consta que tiene una resolución vigente por la que se le prohibe acercar a Noemi ' y 'que no tiene constancia por parte del Juzgado que ésta hubiera sido retirada'. Per tant, l'ara recurrent era plenament conscient que existia l'ordre d'allunyament i que la estava incomplint amb el consentiment de la víctima, la qual cosa, descarta per complert l'existència d'una situació d'error de prohibició com l'al.legada per la representació processal del condemnat. En segon lloc, en relació a aquest consentiment de la víctima, el que diu és que, com que Noemi consentia els contactes amb l'acusat, els fets no constitueixen delicte, d'acord amb el que va establir la STS de 26 de setembre de 2005 .

Aquest argument no és de rebut perquè el criteri reflectit a aquesta sentència no el va mantenir després el Tribunal Suprem, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apellant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que 'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento '.

Per tant, el recurs ha de ser desestimat i la sentència impugnada ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel.lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apellant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.