Sentencia Penal Nº 597/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 15/2012 de 07 de Diciembre de 2012

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació faltes ràpides núm. 15/2012

Referència de procedència:

JUTJAT VIOLÈNCIA SOBRE LA DONA 1 MANRESA

Judici de faltes núm. 11/2012

Data sentència recorreguda: 25/06/2012

SENTÈNCIA NÚM. 597/2012

Magistrat/da:

Joan Francesc Uría Martínez

La dicta el/la Magistrat/da que s'expressa, de la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona, actuant com a Tribunal unipersonal, en recurs d'apel·lació de faltes núm. 15/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT VIOLÈNCIA SOBRE LA DONA 1 MANRESA en data 25 de juny de 2012 , en procediment de faltes núm. 11/2012. Han estat parts Everardo ; Maribel , i el Ministeri Fiscal.

Barcelona, set de desembre de dos mil dotze.

Antecedentes

Primer.El 25 de juny de 2012 el Jutjat de violència sobre la dona núm. 1 de Manresa dictà sentència amb la decisió següent: ' Debo condenar y condeno a Everardo como autor penalmente responsable de una falta de Injurias a una pena de ocho días de localización permanente que se deberá cumplir en el domicilio del condenado, con expresa imposición de costas procesales.

Igualmente condeno a Everardo la pena accesoria de prohibición de comunicarse a Maribel por cualquier medio de comunicación o medio informático o telemático, contacto escrito, verbal o visual durante seis meses, y la prohibición de aproximarse a Maribel a cualquier lugar donde se encuentre, así como acercarse a su domicilio, a sus lugares de trabajo y a cualquier otro que sea frecuentado por ellos a una distancia no inferior a 200 metros y durante seis meses (6 meses).

Se apercibe al condenado que para el caso de incumplimiento de la pena principal de localización permanente y la pena accesoria de prohibición de aproximación y no comunicación se deducirá testimonio por delito de quebrantamiento de condena en virtud del artículo 468 CP .

Comúnique esta Sentencia a las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado de Manresa para que verifiquen su cumplimiento.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Único.- De la prueba practicada resulta acreditado que Maribel y Everardo están separados legalmente y tienen una hija menor común de 6 años. El día 20 de junio de 2012 sobre las 20:00 horas Everardo restituyó a la menor a Maribel delante de las piscinas municipales de Manresa. En ese momento y a consecuencia de las desavenencias en relación a la atención y el cuidado de la menor; Everardo en un estado de alteración y nerviosismo comenzó a propinar golpes al vehículo de Maribel y ha insultarla delante de la menor diciéndola 'eres una puta, eres una guarra'. Maribel emprendió la marcha con su vehículo en dirección al Bar 'Jorsus' situado en la carretera de Vic pk 183 de la localidad de Manresa de propiedad de su actual pareja sentimental Juan Alberto y a la sazón lugar de trabajo de Maribel . Maribel junto con la menor entró en el Establecimento y al poco tiempo se presentó de nuevo su ex marido Everardo en un estado de exhaltación y en actitud violenta propinando golpes en la barra del Bar, e insultando a su ex mujer con la expresión 'puta', hasta el punto que tuvo que intervenir la policía Local para calmar la situación previa llamada por el dueño del bar.

El día 22 de junio de 2012 sobre las 22:00 horas y no correspondiendo el régimen de visitas a Everardo de nuevo se presentó en el Bar en un estado de nerviosismo e insultó a Maribel con la expresión 'puta.' .

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per Everardo , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

S'accepta el relat de fets declarats provats a la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.El llarg i confús recurs formulat pel condemnat a la primera instància s'articula en dos enunciats impugnadors: ' de la atipicidad de la conducta del denunciado' i ' la demostración de la verdad en las injurias'. El primer enunciat no respon al contingut impugnador, perquè no respecta el relat de fets provats de la sentència combatuda, predicant que els fets declarats provats són atípics, que és el que anuncia l'enunciat, sinó que qüestiona, sobretot, el mateix relat de fets que la resolució apel· lada declara provats, dient que ' la prueba practicada en el acto del juicio no ha desvirtuado el principio constitucional de presunción de inocencia', tot i que també fa una sèrie de consideracions sobre ' la falta de insultos que se imputa a mi mandante' i la caracterització d'aquesta infracció com ' eminentemente circunstancial', consideracions que tenen ben poc recorregut, per més voltes que l'apel·lant els hi doni, quan les expressions que es declaren provades dirigí l'apel·lant a la denunciant van ser ' puta' i ' guarra', expressions que, en el nostre àmbit cultural, tenen una significació clarament pejorativa de la dona a que es refereixen, manifestació de menystenir-la com a persona digna de respecte, i sostenir el contrari constitueix un afront al sentit comú, pèssima excusa de mal pagador.

Segon.Per raons sistemàtiques començaré per l'examen dogmàtic del segon motiu, que també té relació amb la prova, en aquest cas de la veritat de la imputació feta pel denunciat a la denunciant, i sobre la prova tractaré desprès.

L'enunciat del motiu ara examinat, ' la demostración de la verdad en las injurias', és incomprensible perquè es fonamenta en una afirmació radicalment errònia, a saber, que ' la exceptio veritatis referida a los delitos de injurias se encuentra regulada en el art. 210 CP , que la concibe en unos términos gramaticales sumamente confusos'.

L'article diu literalment: l'acusat d'injúria queda exempt de responsabilitat si prova la veritat de les imputacions quan aquestes es dirigeixin contra funcionaris públics sobre fets que concerneixin l'exercici dels seus càrrecs o que es refereixin a la comissió de faltes penals o d'infraccions administratives, de manera que només qui tingui problemes de comprensió lectora pot considerar que l' exceptio veritatisté en la injúria l'extensió que la llei l'atorga en la calumnia ( l'acusat per un delicte de calúmnia queda exempt de tota pena provant el fet criminal que hagi imputat, estableix l' article 207 del cos punitiu), i és d'aplicació encara que el destinatari no sigui funcionari públic al que se'l vulgui retreure una actuació en exercici del càrrec, ni l'expressió estigui relacionada amb la comissió de cap falta penal o infracció administrativa, i és evident, de tota evidència, que tractar l'exparella sentimental, mare de fill propi, i per raó de la relació, de ' puta' i ' guarra' res té a veure amb l'exercici de càrrec públic per funcionari, ni amb la comissió d'infraccions penals o administratives.

Potser el que vol significar l'apel·lant és que dir a una dona ' puta' i ' guarra' no constitueix injuria quan és ' puta' i ' guarra', perquè en tal cas ambdues paraules són simplement descriptives. Però aquesta posició és inadmissible, perquè, d'una banda, el recurrent ni tan sols al·lega que Maribel sigui prostituta, això és, persona que de forma habitual i professional s'avé a mantenir relacions sexuals amb una altra per un preu convingut, i a més sigui porca, i òbviament tampoc intentà provar-lo, i, d'altra banda, en el nostre àmbit cultural tractar una dona, i més si és o ha estat la parella sentimental, de ' puta' i ' guarra' no té connotacions descriptives, ans el contrari, obertament pejoratives, clara manifestació de menystenir la seva dignitat.

El segon motiu de recurs es desestima.

Tercer.Com deia al fonament primer, l'enunciat del primer motiu de recurs, ' de la atipicidad de la conducta del denunciado', no s'ajusta al contingut argumental perquè del que es queixa primordialment l'apel·lant és de la valoració de la prova (' de los hechos acontecidos sólo fueron protagonistas el denunciado, la denunciante y la actual pareja. Nadie más que pueda dar por cierta la versión de la pareja formada por la señora Maribel y el señor Juan Alberto , habiéndose realizado estas en un establecimiento público como es un bar que supuestamente contaría con público. Así las cosas, el relato de los hechos acontecidos ofrecido por el Sr. Everardo es tan sólida y coherente como la otra '), i secundàriament es queixa del judici de tipicitat perquè ' en definitiva en esta clase de injustos penales, la comisión ha de tener un significado objetivamente ofensivo, según los parámetros sociales en los que la expresión o acción ejecutada se efectúa y es imprescindible que exista la intención de injuriar'.

Sobre el judici de tipicitat ja he tractat als dos fonament anterior, i ara només cal reiterar que les expressions ' puta' i ' guarra' són objectivament afrontoses, especialment quan es dirigeixen a la dona que és o ha estat la parella sentimental de l'emissor, i són en el nostre àmbit cultural tan obertament pejoratives que no es poden considerar sinó com a manifestació de menystenir l'emissor la dignitat de la dona tractada de ' puta' i ' guarra', de manera no pot haver-hi dubte de la concurrència de l'element subjectiu de l'injust que qüestiona l'apel·lant.

En realitat, l'únic motiu de recurs mínimament raonable és el que qüestiona la valoració de la prova. Ara bé, això no obstant, també aquest motiu s'ha de desestimar.

Examinada la gravació de la vista del judici, que constitueix l'acta del plenari, resulta que en aquest acte va declarar la denunciant (minuts 1 a 11), el denunciat (minuts 12 a 20) i el testimoni Juan Alberto (minuts 23 a 29), i això no obstant el recurrent vol presentar la valoració de la prova com un simple conflicte entre versions contradictòries, una ' tan sólida y coherente como la otra', com si al plenari únicament s'haguessin produït l'interrogatori de l'acusat i el testimoniatge de l'acusadora particular, i per a això unifica en la mateixa posició processal l'acusadora particular i el testimoni Juan Alberto , quan aquest no va esser subjecte passiu de l'injust objecte d'enjudiciament i sí testimoni pròpiament dit, directe de la injúria (o l'insult, com s'estimi més el recurrent, que tant se val) proferida el dia 22 de juny, i indirecte de les de dos dies abans, no recordant les paraules concretes dites el dia 20 pel denunciat perquè l'actitud d'aquest, que es presentà al bar molt exaltat, li posà molt nerviós, segons declarà el testimoni.

Cal insistir, la declaració d' Juan Alberto , tercer en el conflicte, es pròpiament testifical, i no té la mateixa caracterització que la de la denunciant, la declaració de la qual ' no es propiamente un testimonio (declaración de conocimiento prestada por una persona ajena al proceso) sino una declaración de parte, en cuanto que la víctima puede personarse como parte acusadora particular o perjudicada civilmente en el procedimiento' ( STS 1.505/2003 , citada a l' ATS de 21 de setembre de 2010 ), constatació que desautoritza l'equiparació que predica el recurrent, el qual també vol ignorar que, a diferència de les declaracions testificals, la declaració de l'acusat constitueix fonamentalment un mitjà de defensa, no un mitjà de prova, recordant l' ATC 25/2010 que el Tribunal Constitucional ' ha reiterado que los derechos a no declarar contra sí mismo y a no confesarse culpable ( art. 24.2 CE ) se articulan como un medio eficaz de protección frente a cualquier tipo de coerción o compulsión ilegítima, lo que implica que se debe contar con plena libertad tanto en lo relativo a la decisión de declarar, como en lo referido al contenido de lo manifestado'.

Arribats a aquest punt, i constatat que els elements valorables per la jutgessa de la primera instància van esser les declaracions d'acusat i acusadora particular, i el testimoniatge d' Juan Alberto (que poguessin haver més testimonis no significa que l'acusació vingués obligada a proposar-los a tots, i si al denunciat li semblava que uns altres testimonis no proposats per l'acusació podrien servir a la seva defensa, el que havia de fer era proposar-los i no limitar-se a retraure que no els proposés l'acusació), arribats a aquest punt, diem, hem de recordar que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària. Doncs bé, aquest defectes no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida en el fonament de dret primer de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, i de fet la sola declaració del testimoni directe sobre el que succeí el dia 22 de juny justificaria la condemna per falta d'injúries, i per una sola falta va esser condemnat, i eixa valoració imparcial de la jutgessa de violència sobre la dona, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

El recurs es desestima.

Quart.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimo el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Confirmo la sentència apel·lada.

3. Imposo l'apel·lant les costes processals causades en la substanciació d'aquest recurs.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa i ho signa el/la Magistrat/da que la dicta.