Sentencia Penal Nº 598/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 164/2015 de 07 de Octubre de 2015

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle Apel·lació Penal núm. 164/2015 - N

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 SABADELL

Procediment Abreujat núm. 156/2014

Data Sentència recorreguda: 09/03/2015

SENTÈNCIA NÚM. 598/2015

Magistrats/des:

Juli Solaz Ponosirenas

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 164/2015, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 SABADELL en data 09/03/2015 , en procediment Abreujat núm. 156/2014. Han estat parts Jesús Luis representat per el Procurador José López Fernández i assistit per el Lletrat Luis Javier Roldán Busto, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, a set d'octubre de dos mil quinze.

Antecedentes

Primer.El dia 9 de març de 2015 el Jutjat del Penal núm. 2 de Sabadell dictà sentència, aclarida per interlocutòria de 19 de març de 2015 , amb la decisió següent:'Que DEBO CONDENAR Y CONDENO al acusado Jesús Luis como responsable criminalmente en concepto de autor de un delito de receptación del Art. 298.1º del Código Penal , sin concurrir circunstancias modificativas de resposnabilidad criminal, a las penas de NUEVE MESES DE PRISIÓN con la accesoria de inhabilitación especial del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena; e imposición de las costas procesales.'

A la citada sentència es declaren provats els fets següents:'ÚNICO.- Ha resultado probado y así se declara que el acusado Jesús Luis , mayor de edad, y sin antecedentes penales, en fecha indeterminada entre los dias 28 de diciembre de 2012 y el 4 de marzo de 2013, con conocimiento del origen ilicito del ordenador portatil TOSHIBA NB510-11M con numero de serie S8C089799Q propiedad de Julia , previamente sustraido ilícitamente por personas no identificadas entre las 18 y las 21 horas del dia 28 de diciembre de 2012 del domicilio sito en la CALLE000 de Sabadell, accedió a aquel de forma que no consta y el dia 4 de marzo de 2013 lo vendió, por un precio de 100 euros, al establecimiento Cash Converters sito en la calle carretera de Barcelona de Sabadell, sin que conste que el acusado haya participado en tal sustracción.'

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Jesús Luis , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol·licità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint, com a únic motiu, l'error en l'apreciació de la prova, per entendre que, en el cas que ens ocupa, no existeix prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència que empara al recurrent i que no concorren els requisits objectius, ni subjectius del tipus penal pel qual ha estat condemnat el referit apel·lant.

Segon.El recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal , fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il·lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa. Així, el primer que s'ha de recordar és quin son els requisits exigits per la jurisprudència per tal de poder aplicar el tipus penal de la receptació. En aquest sentit, és molt aclaridora la sentència núm. 476/2012, de 12 de juny, de la Sala Segona del Tribunal Suprem , on es diu que:'El fundamento de la punición de la receptación ( STS. 139/2009 de 24 de febrero , entre otras), se encuentra en que constituye una conducta que ayuda a perpetuar la ilicitud cometida por el autor del delito precedente, dificultando la recuperación de la cosa ilícitamente obtenida, al tiempo que estimula la comisión de delitos contra el patrimonio al hacer más fácil para los autores del delito precedente deshacerse del objeto u objetos del delito, con el consiguiente aprovechamiento. La receptación requiere para su apreciación la concurrencia de los siguientes requisitos ( art 298 1º del Código Penal ):

a) perpetración anterior de un delito contra el patrimonio o contra el orden socioeconómico.

b) ausencia de participación en él del acusado, ni como autor ni como cómplice.

c) un elemento subjetivo, que éste posea un conocimiento cierto de la comisión del delito antecedente.

d) que ayude a los responsables a aprovecharse de los efectos provenientes de tal delito (primera modalidad), o los aproveche para sí, reciba, adquiera u oculte (segunda modalidad).

e) ánimo de lucro o enriquecimiento propio.

Los dos elementos ordinariamente más debatidos, son los subjetivos, el conocimiento por el acusado de la procedencia ilícita de los bienes y el ánimo de lucro o enriquecimiento.

El conocimiento por el sujeto activo de la comisión antecedente de un delito contra el patrimonio o contra el orden socioeconómico, del que proceden los efectos objeto de aprovechamiento, no exige una noticia exacta, cabal y completa del mismo, ni implica el de todos los detalles o pormenores del delito antecedente, ni siquiera el «nomen iuris» que se le atribuye (si proceden de un robo, un hurto o una estafa, por ejemplo), pues no se requiere un conocimiento técnico bastando un estado de certeza que equivale a un conocimiento por encima de la simple sospecha o conjetura ( SSTS. 859/2001 de 14 de mayo , 1915/2001 de 11 de octubre ).

A diferencia del blanqueo de capitales, que admite la comisión imprudente ( art 301 3º del Código Penal ), el delito de receptación es necesariamente doloso, pero puede ser cometido tanto por dolo directo (conocimiento con seguridad de la procedencia ilícita de los efectos), como por dolo eventual, cuando el receptador realiza sus actos a pesar de haberse representado como altamente probable que los efectos tienen su origen en un delito contra el patrimonio o el orden socioeconómico, es decir cuando el origen ilícito de los bienes receptados aparezca con un alto grado de probabilidad, dadas las circunstancias concurrentes ( SSTS. 389/97 de 14 de marzo y 2359/2001 de 12 de diciembre , entre otras).

Este conocimiento, como hecho psicológico, es difícil que pueda ser acreditado por prueba directa debiendo inferirse a través de una serie de indicios, como la irregularidad de las circunstancias de la compra o modo de adquisición, la clandestinidad de la misma, la inverosimilitud de las explicaciones aportadas para justificar la tenencia de los bienes sustraídos, la personalidad del adquirente acusado o de los vendedores o transmitentes de los bienes o la mediación de un precio vil o ínfimo, desproporcionado con el valor real de los objetos adquiridos, entre otros elementos indiciarios ( SSTS. 8/2000 de 21 de enero y 1128/2001 de 8 de junio , entre otras).

En cuanto al ánimo de lucro, la jurisprudencia de esta Sala (STS núm. 886/2009, de 11 de Septiembre ) lo deduce a partir de datos objetivos y considera que no es necesario que el receptador se beneficie en una cantidad económica específica o que consiga para sí uno de los efectos robados. Es suficiente cualquier tipo de ventaja, utilidad o beneficio, incluso el aportar un acto de apoyo que le permita recibir el reconocimiento de los beneficiados o su mayor integración en el grupo, de cara a beneficios ulteriores. Es decir, el tipo no exige la percepción de un beneficio concreto sino únicamente el ánimo de obtención de alguna ventaja propia, inmediata o futura. Y la ventaja patrimonial perseguida puede proceder tanto de la cosa misma como del precio, recompensa o promesa ofrecido por el autor del delito principal u otras personas.'.

Aplicant aquesta doctrina al cas que ens ocupa, és clar, que sí que existeix prova de càrrec suficient contra el recurrent i no es detecta cap mena d'error en la valoració de la prova que justifiqui la revocació de la sentència impugnada. Així, pel que fa als dos primers requisits citats, és a dir, que s'hagi perpetrat un delicte contra el patrimoni, en relació en aquest cas al ordinador portàtil ocupat; i que el condemnat no hagués tingut cap participació en el citat delicte, no hi ha debat, ni el recurrent posa en dubte la concurrència dels citats requisits, i respecte als altres tres, és clar, que la seva concurrència està perfectament acreditada per la prova indiciaria extensa i exhaustivament detallada i analitzada en el fonament de dret segon de la resolució impugnada, sense que es constati, en aquest anàlisi, cap mena d'error o l'aplicació de criteris irracionals, il·lògics o arbitraris sinó tot el contrari. Així, la jutgessa d'instància fa una exposició raonable i enraonada dels indicis acreditats que la porten a concloure que l'ara recurrent va cometre el delicte de receptació pel qual ha estat condemnat. En aquest sentit exposa clarament que, l'obj ecte sostret, és a dir, l'ordinador portàtil, va ser ocupat en el local Cash Converter i que el citat objecte va ser venut al mencionat comerç per el imputat, fets no negats per la defensa i confirmats pel responsable del referit establiment comercial; a més, l'origen il·lícit del citat ordinador i el coneixement que d'aquesta circumstància en tenia el recurrent, queda perfectament acreditat per les manifestacions del mateix imputat, en el sentit de la poca claredat de les seves explicacions sobre la compra de l'ordinador i, si son certes aquestes explicacions, és clar que adquirir un ordinador, de les característiques del sostret, a un complet desconegut i per un preu irrisori de setanta euros, fan pensar, de forma completament lògica, que el recurrent sabia, sense conèixer els detalls concrets, que l'origen del ordinador intervingut era clarament il·legal o, il·lícit; i, finalment, la concurrència d'un ànim de lucre és evident, atès que, segons les citades manifestacions, va comprar l'ordinador per 70 euros i el va vendre al abans mencionat establiment comercial per cent euros. En resum, en el cas examinat, hi ha prova de càrrec vàlida i suficient per enervar la presumpció d'innocència que, inicialment, emparava al recurrent i s'ha acreditat, d'una manera clara i evident, la concurrència de tots els requisits, objectius i subjectius, exigits per tal de poder condemnar al recurrent com autor del delicte de receptació, tal i com s'ha fet en la sentència impugnada, la qual, lògicament, ha de ser confirmada en la seva integritat i, conseqüentment, el recurs presentat per la representació processal del citat condemnat ha de ser completament desestimat.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.