Sentencia Penal Nº 607/2019, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 144/2019 de 18 de Julio de 2019

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 144/2019 - C

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 3 GRANOLLERS

Procediment Abreujat núm. 110/2018

Data sentència recorreguda: 21/02/2019

SENTÈNCIA NÚM. 607/2019

Magistrat/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 144/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 3 GRANOLLERS en data 21/02/2019 , en procediment Abreujat núm. 110/2018. Han estat parts Gracia , el seu procurador Ignacio Marsal Ros, el seu lletrat Ignacio Marsal Ros, Luis , el seu procurador Gemma Mestres Puyol, el seu lletrat Luis Alfonso Baratech Soler , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, divuit de juliol de dos mil dinou.

Antecedentes

Primer.El dia 21 de febrer de 2019 el Jutjat del Penal núm. 3 de Granollers dictà sentència amb la decisió següent: 'ABSOLVER a Luis de un delito de amenazas en el ámbito de la violencia de género de que ha sido acusado, declarando las costas de oficio'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents:'Se declara probado que, en la tarde del día 5 de diciembre de 2018, Luis y Gracia , los cuales estuvieron casados durante veintidós años y llevaban algún tiempo separados, mantuvieron una conversación telefónica en el transcurso de la cual Luis le dijo a Gracia : 'no respondo si no me devuelves los quinientos euros, que si no llamaré a la ambulancia, a los bomberos y a los Mossos'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Gracia , el Jutjat l'admeté a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal s'ha adherit al citat recurs demanant la revocació de la sentència impugnada i la representació processal de l'acusat l'ha impugnat i ha demanat la confirmació de la resolució apel·lada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'acusació particular, com a part apel·lant, impugna la sentència absolutòria dictada en primera instància i demana la seva nul·litat, adduint com a motiu d'impugnació, el d'error en la valoració de les proves practicades en el plenari i, per la seva banda, el Ministeri fiscal s'adhereix al citat recurs, compartint els arguments del mateix però demanant la revocació, que no la nul·litat, de la sentència impugnada.

Segon.Plantejat així el debat, és clar que el recurs no pot prosperar, i això per les següents raons. L' article 790.2 de la Llei d'enjudiciament criminal estableix clarament que'Cuando la acusación alegue error en la valoración de la prueba para pedir la anulación de la sentencia absolutoria o el agravamiento de la condenatoria, será preciso que se justifique la insuficiencia o la falta de racionalidad en la motivación fáctica, el apartamiento manifiesto de las máximas de la experiencia o la omisión de todo razonamiento sobre alguna o algunas de las pruebas practicadas que pudieran tener relevancia o cuya nulidad haya sido improcedentemente declarada.'. En el cas que ens ocupa, formalment, ens trobem en un supòsit com el contemplat en el precepte legal transcrit, és a dir, l'acusació particular demana la nul·litat de la sentència impugnada per haver comès el jutjat del penal, en opinió de l'apel·lant, un error en la valoració de les proves practicades davant seu; però, en realitat, aquest plantejament és erroni, ja que, no es demana la modificació del relat de fets provats, atès que, totes les parts es mostren conformes amb el citat relat i, per tant, el que està al·legant el recurrent per una via impugnadora inadequada, és una infracció de llei per inaplicació indeguda del article corresponent a les amenaces lleus en l'àmbit familiar, per entendre que, a diferència del que dictamina el jutjat penal, la recurrent qualifica les expressions recollides en el relat de fets provats, que no son discutides per ningú, con integrants d'un delicte d'amenaces i no atípiques com ha declarat el jutjat d'instància. Per tant, en el cas objecte d'aquest recurs, no concorre cap dels supòsits previstos en el citat article 790.2 per tal de poder estimar-lo i, conseqüentment, acordar la nul·litat de la sentència apel·lada.

Tercer.D'altra banda, el Ministeri fiscal, malgrat que afirma compartir els arguments de l'acusació particular i s'adhereix al seu recurs, no demana com aquella la nul·litat de la sentència sinó que en demana la seva revocació i que la pròpia Sala en dicti un altra per la qual es condemni a l'acusat com autor d'un delicte d'amenaces en l'àmbit familiar, previst en l' article 171 del Codi penal .

Plantejat així el recurs, el que hem d'analitzar és si les expressions utilitzades per l'acusat i recollides en el relat de fets provats integren el esmentat tipus penal o, com sosté el jutge d'instància, no poden ser considerades com una amenaça. Per resoldre aquest qüestió hem d'acudir a la jurisprudència de la Sala Segona del Tribunal Suprem sobre quin és el contingut del delicte d'amenaces i, en aquest sentit, es pot citar, entre moltes d'altres, la sentència núm. 774/2012, de 25 d'octubre , en la qual, es diu que.Como decíamos en STS. 322/2006 de 22.3 , El delito de amenazas se comete por el anuncio consciente de un mal futuro, injusto, determinado y posible, con el único propósito de crear una intranquilidad de ánimo, inquietud o zozobra en el amenazado, pero sin la intención de dañar materialmente al sujeto mismo ( STS. 593/2003 de 16.4 ), siendo el bien jurídico protegido la libertad y la seguridad, es decir 'el derecho que todos tienen al sosiego y a la tranquilidad personal en el desarrollo normal y ordenado de su vida' ( STS. 832/98 de 17.6 ).

Dicho delito, tipificado en los arts. 169 a 171 se caracteriza, según reiterada jurisprudencia ( SSTS. 268/99 de 26.2 ; 1875/2002 de 14.2.2003 ; auto TS. 1880/2003 de 14.11 , 938/2004 de 12.7 ) por los siguientes elementos:

Son sus caracteres generales:

1º) una conducta del agente integrada por expresiones o actos idóneos para violentar el ánimo del sujeto pasivo, intimidándole con la comunicación de un mal injusto, determinado y posible, de realización más o menos inmediata, que depende exclusivamente de la voluntad del sujeto activo; 2º) es un delito de simple actividad, de expresión o de peligro, y no de verdadera lesión, de tal suerte que si ésta se produce actuará como complemento del tipo; 3º) que la expresión de dicho propósito por parte del agente sea serio, firme y creíble, atendiendo a las circunstancias concurrentes; 4º) que estas mismas circunstancias, subjetivas y objetivas, doten a la conducta de la entidad suficiente como para merecer una contundente repulsa social, que fundamente razonablemente el juicio de la antijuricidad de la acción y la calificación como delictiva.

Aplicant aquesta doctrina al cas que ens ocupa és evident que les expressions utilitzades per l'acusat 'no respondo si no me devuelves los quinientos euros, que si no llamaré a la ambulancia, a los bomberos y a los Mossos.', no poden integrar el tipus penal de les amenaces, com sosté el Ministeri fiscal, ja que, es tracta d'unes expressions molt ambigües i, en cap cas, no sembla que suposin un anunci d'un mal determinat i concret i, per tant, en cas de dubte, en virtut del principi general del dret penal, d'indubio pro reo, ens hem d'inclinar per la tesis més favorable a l'acusat, per la qual cosa, entenem que les esmentades expressions no constitueixen el delicte d'amenaces en l'àmbit familiar de l' article 171.4 del Codi penal .

Conseqüentment, el recurs presentat per la representació processal de l'acusació particular, amb l'adhesió del Ministeri fiscal, contra la sentència absolutòria, dictada pel jutjat del penal, ha de ser desestimat; i, en virtut d'aquesta desestimació, la esmentada sentència ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Quart.D'acord amb l' article 240 de la Llei d'enjudiciament criminal, s'han de declarar d'ofici les costes processals causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència i, per tant, confirmem íntegrament la sentència dictada, el passat dia 21 de febrer de 2019, pel Jutjat del penal núm. 3 de Granollers, en el seu procediment abreujat ràpid núm. 110/2018-E.

2. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.