Sentencia Penal Nº 608/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 315/2010 de 17 de Diciembre de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 315/2010B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 14 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 21/2010

Data sentència recorreguda: 25/7/2010

SENTÈNCIA NÚM. 608/10

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 315/2010B, interposat contra

la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 14 BARCELONA en data 25/7/2010, en procediment Abreujat núm. 21/2010 . Han

estat parts la acusación particular , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent

Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, disset de desembre de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. El 25 de juliol de 2010 el Jutjat del penal núm. 14 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: " Absuelvo a D. Fidel de los delitos de malos tratos en el ámbito familiar , amenazas y coacciones por los que se le venía acusando , con declaración de las costas de oficio."

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Aurora , el Jutjat l'admeté a tràmit, donant-li curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació que enuncia: "V ulneración del principio de tutela judicial efectiva. Error en la apreciación de la prueba ", encara que del que es dol és de que la Jutgessa del penal no valorés la seva declaració en el sentit d'estimar-la suficient per a l'afirmació dels càrrecs.

Segon. La protesta de vulneració del dret a la tutela judicial efectiva no té la més mínima consistència, doncs aquest dret constitucional no garanteix cap concret resultat, no garanteix el sentit de la resposta judicial a les pretensions que les acusacions dedueixin, sinó que garanteix una resposta raonada i fonamentada en dret a les pretensions oportunament deduïdes. I tant satisfà el dret fonamental una resposta estimatòria de les pretensions, com una de desestimatòria (que seria estimatòria de les pretensions de la part contrària), sempre que l'una i l'altra no siguin arbitràries i estiguin motivades.

El que passa és que l'acusadora particular, que és la part a la que correspon la càrrega de provar els càrrecs que dirigeix contra l'acusat, considera que la seva declaració hauria d'esser suficient per acreditar els càrrecs, plantejament que de cap manera es pot compartir, perquè suposa confondre l'al·legació del càrrec per l'acusadora particular amb la prova del càrrec que a l'acusadora particular correspon, i d'aquí que mai sigui suficient la declaració de qui es presenta com a víctima per afirmar els fets que aquesta addueix, i s'exigeixi, a més a més i com a mínim, que llur declaració reuneixi certs requisits aliens a la pròpia declaració, com ara l'existència de corroboracions objectives perifèriques, requisits que la pròpia apel·lant reconeix són inexistents pel que fa als delictes d'amenaces i coaccions imputats.

És cert que envers el delicte de maltractament es pot sostenir que la versió de la denunciant pot tenir una certa corroboració en els informes d'assistència mèdica d'urgències i medicoforense de sanitat, però no hem d'oblidar que els informes mèdics del que donen raó és de la producció d'un resultat lesiu, no de la concreta dinàmica del fet causant, i, en aquest cas, a més a més, no podem deixar de constatar que l'informe de primera assistència (foli 23), el més pròxim als fets denunciats, descarta la presència de contusions en extremitats superiors, de les que en canvi es fa ressò l'informe medicoforense (foli 31) quan és posterior en 4 dies, el que fa més que discutible que es pugui establir relació de causalitat entre les contusions consignades en aquest darrer informe i els fets succeïts 4 dies abans, després dels quals no s'observà a la denunciant cap contusió en extremitats superiors.

Però és que, en tot cas, que la versió de l'acusadora particular gaudeixi d'alguna mena de corroboració no implica que s'hagi de donar per provada llur versió dels fets, sinó que és llavors quan la seva declaració pot esser valorada com a prova, doncs altrament no té la més mínima possibilitat de produir cap resultat en l'acreditació del que va passar, i centrat així el debat és clar que el recurs no pot prosperar per dues raons, cadascuna de les quals conduiria sola al mateix resultat.

La primera, perquè la valoració de les proves personals que abastament queda reflectida en la sentència recorreguda no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial de la jutgessa de la primera instància, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

I la segona, de naturalesa constitucional, perquè com recorda la STC 120/2009, de 18 de maig , el Tribunal d'apel·lació està vinculat " por la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual "en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción" (FJ ", és a dir, les proves de caràcter personal, caràcter que precisament tenen les que la recorrent pretén que aquest Tribunal valori de forma diversa a com les va valorar la Jutgessa del penal.

Tercer. Com sigui que la doctrina constitucional exposada és tan clara i reiterada que desconèixer-la a hores d'ara resulta temerari, les costes d'aquesta instància s'han d'imposar a la recurrent, que l'ha ignorada ( article 240.3r de la Llei d'enjudiciament criminal ).

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució i confirmem la sentència apel· lada.

2. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.