Sentencia Penal Nº 61/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 30/2010 de 18 de Marzo de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 30/2010

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 VILANOVA I LA GELTRÚ

Procediment Abreujat núm. 554/2008

Data sentència recorreguda: 19/10/09

SENTÈNCIA NÚM. 61/2010

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Adrià Rodés Mateu

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 30/2010, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 VILANOVA I LA GELTRÚ en data 19/10/09 , en procediment Abreujat núm. 554/2008. Han estat parts el procurador Vicent Subirà Nou en

representació Celso , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, divuit de març de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. El 19 d'octubre de 2009 el Jutjat del Penal núm. 2 de Vilanova i la Geltrú dictà sentència amb la decisió següent: "condeno a Celso como autor criminalmente responsable de un delito de quebrantamiento de condena a la pena de seis meses de prisión, con inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena y con expresa imposición de las costas del procedimiento".

Segon. Formulat recurs d'apel.lació per la representació processal de Celso , el Jutjat l'admeté a tràmit, el donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel.lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint dos motius d'impugnació que enuncia: "Primero.- Infracción de Ley, por aplicación indebida del Art. 468 del Código Penal " i "Segundo.- Infracción de Ley por inaplicación de la atenuante analógica del Art. 21.6 del Código Penal, en relación al Art. 21.1 y 20.3 y 4 de este mismo cuerpo legal , con el carácter de muy calificada, y por ende la imposición de una pena de un mes y quince días de prisión y accesorias al amparo del Art. 66.1.2ª del Código Penal ".

Segon. El primer motiu del recurs s'ha de desestimar perquè es fonamenta en una sentència del Tribunal Suprem de 26 de setembre de 2005, singular i contrària a la jurisprudència posterior de l'Alt Tribunal, com advertí la sentència apellada, advertiment del que feu cas omís el recorrent.

Sobre aquest particular convé fer esment novament a d'una de les sentències del Tribunal Suprem en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel.lant aquí, sentència que ja cita la resolució recorreguda, i ens referim a la STS de 30 de març de 2009, que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005, según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007, "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento".

Tercer. No millor resultat ha d'obtenir el segon motiu del recurs, i també per les encertades i jurídicament correctes raons abastament exposades en el fonament jurídic segon de la sentència apellada.

La construcció de circumstància atenuant analògica que proposa el recorrent és manifestament inconsistent i arbitrària, perquè no pot haver ni remotament analogia entre la decisió de reprendre la convivència i l'alteració de la percepció des del naixement o la infantessa, que es la hipòtesi contemplada a l' article 20.3r del Codi penal ; ni entre aquella decisió i l'haver de defensar-se d'una agressió illegítima, que és la hipòtesi bàsica de l'eximent que preveu l'article 20.4t del cos punitiu; ni en aquella decisió de reprendre la convivència es pot albirar una significació anàloga a les alteracions de la percepció o la legítima defensa, i tant és així que l'apellant no argumenta perquè considera que pot haver-hi significació anàloga, i per justificar la seva pretensió torna a l'argument que desautoritza la jurisprudència del Tribunal Suprem sobre el consentiment de la persona protegida al cessament de la protecció en que consisteix la pena objecte de trencament.

Quart. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar a l'apellant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència, i confirmem la recorreguda.

Imposem l'apellant les costes processal causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.