Sentencia Penal Nº 62/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 11/2012 de 24 de Enero de 2012

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 11/2012

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 218/2011

Data sentència recorreguda: 19/10/2011

SENTÈNCIA NÚM. 62/2012

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 11/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 4 BARCELONA en data 19/10/2011 , en procediment Abreujat núm. 218/2011. Han estat parts Jorge representat per el Procurador Àlez Martínez Batlle, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, vint-i-quatre de gener de dos mil dotze.

Antecedentes

Primer. El 19 d'octubre de 2011 el Jutjat del penal núm. 4 de Barcelona dictà

sentència amb la decisió següent: "Que debo condenar y condeno a Jorge como autor responsable penalmente de un delito de maltrato de obra en el ámbito familiar del art. 153.1 del Código Penal , sin concurrir circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de 6 meses de prisión con la accesoria de inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, a la pena de pprivación del derecho a la tenencia y porte de armas por un período de un año y un día, así como a la pena accesoria de prohibición de aproximación a Otilia , su domicilio o lugar de trabajo a una distancia inferior a 0 metros un año y seis meses. Finalmente también se le condena al pago de las costas procesales."

A la sentència es declaren provats els fets següents: "Ùnico.- Queda probado, y así se declara, que Jorge , mayor de edad y sin antecedentes penales en ese momento, sobre las 05:30 horas del 3 de abril de 2010 discutió y empujó violentamente a quien había sido y es en la actualidad su pareja sentimental, Otilia , tanto en el interior como en el exterior de la discoteca Tijuana de Cornellà de Llobregat, sin que por ello ocasionara a la misma menoscabo corporal alguno."

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal d' Jorge , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats a la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint dos motius d'impugnació, que enuncia, per aquest ordre: " infracción, por su indebida inaplicación de los artículos 153.1 del CP " i " error en la valoración de la prueba ".

A banda la imprecisió del primer enunciat (hauria de dir indeguda aplicació, no

indeguda inaplicació), l'ordre expositiu del recurrent és l'invers al lògic del discurs jurídic, perquè quan es qüestiona el judici de tipicitat de la sentència i els fets sobre els quals es formula tal judici, primer s'ha d'examinar el qüestionament dels fets i desprès determinar el judici de tipicitat corresponent als fets resultants de l'examen.

Segon. El motiu de recurs que l'apel·lant enuncia " error en la valoración de la prueba " l'argumenta dient que " tanto la supuesta víctima como su hermana niegan que existiera contacto físico " i que "los Mossos d'Esquadra... pueden tener una enemistad manifiesta hacia el Sr. Jorge ".

El recurrent addueix que els dos darrers testimonis que declararen al judici, mossos d'esquadra, " pueden tener una enemistad manifiesta " envers ell, però si l'enemistat és manifesta no es pot tenir, sinó que es té i es tenen motius per afirmar-la, sense que es pugui presumir a causa de la intervenció professional que tingueren els testimonis i el comportament del recurrent en aquesta intervenció, que és moneda comuna en no poques intervencions policials. A més a més, el recurrent vol ignorar que aquells agents van ser testimonis que ell mateix proposà, i resulta incoherent que ataqui llurs testimoniatges quan ja abans de proposar la prova podia albirar quin seria el resultat, si eixos testimonis no s'apartaven substancialment de la minuta policial.

Però no només aquest testimonis han donat raó del que van percebre pels sentits, sense que hi hagi motius per dubtar de la correspondència de llurs manifestacions amb la realitat del que van percebre sensorialment, concretament que " el noi empentava la noia... al pit " (minut 17 de la gravació de la vista), que " oímos los gritos de una chica "para ya, para ya"... vimos al chico empujando a la chica... otro chico fue a separar al chico que había agredido a la chica, empezaron a dar cabezazos, empujones entre ellos " (minut 19), sinó que va haver un altre testimoni, Ambrosio , també proposat per la defensa i del testimoniatge del qual s'estima més prescindir el recurrent, que declarà al plenari que " el individuo agredió a la chica en la sala... le dio un golpe en la cara " (minut 12), i encara que la defensa intentà al judici que manifestés que podia confondre l'incident amb un altre cas, fou taxatiu en afirmar que no es confonia (minut 14).

Així les coses, hem de recordar l'apel·lant que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es

produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària; i de l'examen de la gravació del judici hem de concloure que aquests defectes que no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida en el fonament de dret primer de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial del jutge del penal, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

El segon motiu del recurs es desestima.

Tercer. El primer motiu del recurs es fonamenta en una interpretació de l' article 153.1 del Codi penal que exigeix a l'acusació prova no només de l'acte agressiu de l'home sobre la dona, sinó també de que aquest acte és manifestació d'una relació o situació de domini de l'home sobre la dona, interpretació que no compartim.

En aquest Tribunal, seguint la jurisprudència del Tribunal suprem segons la qual el tenor literal de l' article 153.1 del Codi penal " no implica excluir toda excepción, como cuando la acción agresiva no tiene connotaciones con la subcultura machista " ( STS 1177/2009, per totes ), hem considerat, i és el criteri que mantenim, que aquest article no estableix cap element addicional a l'existència actual o pretèrita de relació matrimonial o d'anàloga afectivitat entre el subjecte actiu home i la subjecte passiva dona, però com sigui que el que justifica, des d'una perspectiva constitucional, el tractament punitiu desigual entre home i dona és que l'acte violent del que és autor l'home i pateix la dona sigui manifestació del domini de l'home sobre la dona en el marc relacional de la parella ( STC 201/2009 ), la inexistència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona opera com a excepció a l'aplicació d'aquell tipus penal. La conseqüència que d'aquesta concepció es deriva és clara: a l'acusació li correspon la càrrega de provar l'agressió i la relació matrimonial o d'anàloga afectivitat, actual o pretèrita, entre el subjecte actiu home i el subjecte passiu dona, i a la defensa li pertoca provar la inexistència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, de manera que en cap cas es produeix vulneració de la presumpció d'innocència pel fet que l'acusació no provi expressament l'existència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, marc que, en principi, la llei identifica amb l'agressió de l'home a la dona que és o ha estat la seva parella.

Doncs bé, al cas examinat, l'agressió del recurrent l'acredità l'acusació mitjançant els testimonis expressats al fonament anterior, i la relació de parella existent entre agressor i agredida és qüestió pacífica entre les parts, a més d'admesa pel l'acusat (minut 1) i confirmada per l'agredida (minut 5); en canvi, les proves practicades no permeten afirmar que l'agressió es produí desvinculada de qualsevol marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, i va ser aliena a tot propòsit d'afirmació de superioritat de l'home sobre la dona.

Conseqüentment, el primer motiu del recurs també es desestima.

Quart. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal, s 'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució i confirmem la sentència apel· lada.

2. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.