Sentencia Penal Nº 665/20...io de 2009

Última revisión
05/06/2009

Sentencia Penal Nº 665/2009, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 48/2009 de 05 de Junio de 2009

nuevo

GPT Iberley IA

Copiloto jurídico

Relacionados:

Tiempo de lectura: 8 min

Orden: Penal

Fecha: 05 de Junio de 2009

Tribunal: AP - Barcelona

Ponente: VIDAL MARSAL, SANTIAGO

Nº de sentencia: 665/2009

Núm. Cendoj: 08019370102009100461

Resumen:

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d'apel·lació nº 48/09-C

Judici de Faltes nº 265/08 R

Jutjat d' Instrucció nº 6 de Sant Feliu de Llobregat

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, cinc de juny de dos mil nou

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència

Provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 265/08 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 6 de Sant Feliu, en tràmit

davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs interposat per la denunciada Paula , contra

la sentència dictada el dia 21 d'octubre de 2008 per lesions en agressió.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: "que debo condenar y condeno a Esteban y a Paula como autores de una falta de lesiones a la pena de 30 y 25 DIAS de multa, respectivamente, con una cuota de 2 y 4 euros diarios, con la prevención de que si no la satisfacieren quedarán sujetos a responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas. Asimismo, se condena al primero a indemnizar a Paula en la cantidad de 400 euros, y a la segunda a indemnizar a Amelia en la suma de 120 euros".

SEGON.- Contra l'esmentada resolució va interposar recurs -dins de termini legal- únicament Paula . Admès a tràmit per interlocutòria de 23.3.09, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal es van remetre les actuacions a aquest tribunal. Per diligència d'ordenació de 25.5.09 es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Santiago VIDAL i MARSAL. Ha quedat el recurs vist per a sentència sense celebració de vista pública, atès que no la considera necessària el tribunal ni l'ha sol·licitada la part recurrent.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït íntegrament a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.- La recurrent formalitza a l'empara del que permet l' art. 976 en relació al 790 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre , l'apel·lació de la sentència que la condemna a títol d'autora d'una falta de lesions intencionades, en un escrit d'al· legacions on no planteja cap argument exculpatori. Es tracta d'un simple manuscrit on manifesta que no està d'acord amb la sentència, però ni n'explica els motius ( error en la valoració de la prova de càrrec o vulneració de la presumpció d'innocència ), ni tampoc en què concretament discrepa de la valoració de la prova que n'ha fet el jutge penal de primera instància.

Ateses aquestes circumstàncies, la Sala ignora què és el que ha de revisar en compliment de les nostres funcions de tribunal d'apel·lació, a l'ensems que ha de recordar al jutge "a quo" que malgrat la llei no exigeix que en els procediments de Faltes el recurs reuneixi els requisits formals previstos en l'esmentat art. 790 Lecrim , sí li correspon rebutjar "ad limine" tota pretensió mancada de fonament i òrfena de contingut.

Hom pot exercir el dret a la segona instància que li reconeix l' art. 14.5 del CEDCP de 16 de desembre de 1996 , en els termes que recullen les STC 91/02 de 22 d'abril i 46/04 de 23 de març , però no pot limitar-se a dir que està en desacord amb la sentència sense molestar-se ni tant sols en explicar mínimament els motius de la discrepància. Acceptar-ho i tramitar un recurs completament buit de contingut esdevé un frau de llei prohibit per l' art. 11 de la LOPJ 19/2003de 28 de desembre .

II.- Estrictament en clau de tutela judicial efectiva, i d'acord amb l' art. 24.1 CE , la Sala ha de recordar que una nova valoració de les proves de caire personal en aquesta segona instància és completament inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge sentenciador, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril, 114/98 de 10 de juny, i 167/02 de 18 de setembre , doncs la declaració testifical es un tipus de prova sotmesa al principi d'immediació, la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament, és a dir, el jutge "a quo".

Ateses les nostres acotades funcions de Sala revisora de la legalitat i coherència jurídica de la sentència apel·lada, com ens recorden les STC 267/05 de 24 d'octubre i 239/06 de 17 de juliol , és obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en els judicis de faltes ( art. 976 ), només autoritza al tribunal de segona instància a revocar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma fefaent i irrefutable per la part recurrent que s'ha incorregut pel jutge penal en error flagrant i manifest en la imparcial valoració de les proves practicades en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà en consciència i de forma conjunta totes les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques.

Doncs bé, l'estudi de l'acta del judici oral i la sentència, posen de manifest que així ho ha fet el jutge penal, qui atorga credibilitat només parcial a les manifestacions de la denunciant Doña. Amelia (que va resultar lesionada) i al denunciat Sr. Esteban ( el seu marit que va agredir la Sra. Paula , alhora que també condemna aquesta última atès que: A) La descripció en el judici oral de l'agressió física recíproca soferta coincideix en tot allò que és rellevant amb la versió que va explicar inicialment a la policia. B) Els denunciats admeten que van tenir contacte físic violent amb la lesionada, si bé s'exculpen tot afirmant que va ser ella qui va començar l'incident. C) S'ha aportat informe pericial forense amb prova documental mèdica sobre l'abast de les lesions sofertes per la perjudicada. De tot plegat, la conclusió inductiva que n'extreu la jutge "a quo" sobre l'autoria i culpabilitat sembla prou coherent i no pot ser esmenada per la Sala.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , entre moltes d'altres, la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador ( i no de la Sala d'apel· lacions) esbrinar qui de les dues parts enfrontades és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, a l'ensems que les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han declarat. Insistim, estem davant la lliure valoració d'una prova personal avalada per una documental ( informe de lesions) periférica. La STS de 8 de febrer de 1999 , ja va matisar que (sic) "la credibilidad del perjudicado o testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio". Aquesta jurisprudència ha estat recentment avalada amb les STC 79/07 i STS 41/03 , en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

Les costes processals d'aquesta segona instància es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat d'acord amb el que recullen els arts. 123 CP i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a revisió de la Sala, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel.lació formalitzat per la denunciada Paula contra la sentència condemnatòria dictada el dia 21 d'octubre de 2008 pel jutjat d'instrucció nº 6 dels de Sant Feliu de Llobregat , he de CONFIRMAR i CONFIRMO íntegrament l'esmentada resolució. Declaro d'ofici les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el rotlle d'apel·lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.

Fórmate con Colex en esta materia. Ver libros relacionados.