Sentencia Penal Nº 669/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 60/2008 de 11 de Noviembre de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d'apel.lació nº 60/08-C

Judici de Faltes nº 1177/07

Jutjat d' Instrucció nº 2 de Terrassa

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, onze de novembre de dos mil vuit

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr Santiago VIDAL MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència

provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 1177/07 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 2 de Terrassa, en tràmit

davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs interposat pel denunciat Cornelio contra

la sentència dictada el dia 3 de desembre de 2007 per lesions.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: FALLO " que condeno a Cornelio como autor responsable de una falta de lesiones a la pena de 45 DÍAS de multa con una cuota de 4 euros diarios, y a que indemnice a Constantino en la cantidad de 225 euros por las lesiones causadas más 165 euros por los desperfectos sufridos en sus prendas de vestir, así como al pago de las costas procesales devengadas en las presentes actuaciones".

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs la defensa del denunciat. Admès a tràmit per provisió de 4.2.08, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la part apel·lada, es van remetre les actuacions a aquest tribunal. Per diligència d'ordenació de 14 de juliol de 2008 s'ha designat magistrat ponent d'acord amb el torn de repartiment prefixat. Per provisió de 17 d'octubre ha quedat el recurs vist per a sentència sense celebració de vista pública, atès que ni ha estat sol· licitada per la part recurrent ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

FETS PROVATS

S'ACCEPTA el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.- Formalitza la defensa del recurrent a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l'art. 790 , l'apel·lació de la sentència que el condemna a títol d'autor d'una falta de lesions, en un escrit d'al· legacions on planteja cinc arguments subsidiaris amb distint rang jeràrquic normatiu: A) Prescripció de la falta objecte de condemna; B) Infracció de normes constitucionals per vulneració del principi de presumpció d'innocència, d'acord amb l' art. 24.2 CE i alternatiu error en la valoració de la prova de càrrec; C) Infracció de llei per aplicació indeguda de l' art. 617.1r CP ; D) Error en la determinació de la responsabilitat civil; i E) Vulneració de l' art. 792 Lecrim en la redacció de l'Acta del judici oral.

Per tal de resoldre d'acord amb el dret les qüestions plantejades, caldrà invertir l'ordre dels motius i analitzar en segon lloc (tot seguit de la prescripció) l'apartat 5è del recurs, és a dir, el trencament de garanties formals generador d'indefensió, atès que la seva hipotètica estimació faria innecessari l'estudi i valoració de la resta de motius.

En relació a la prescripció de la falta imputada, al·lega el recurrent que des del 1 de febrer de 2007 (data de la reclamació del perjudicat) fins al 1 d'octubre de 2007 (data de la citació a judici) van passar més de 6 mesos, termini legal que l' art. 131 CP estableix com a màxim per a la persecució de les faltes penals. Considera que els actes processals intermedis no són aptes per a interrompre l'esmentat termini legal.

Cal tenir en compte que l' art. 131 del Codi Penal vigent ( LO 15/03 de 25 de novembre ) estableix diferents terminis de prescripció en funció de la gravetat del il·lícit penal objecte d'investigació, i que quan els fets són considerats una simple falta -infracció menor-, el termini queda fixat en 6 mesos. Al seu torn, el concordant art. 132 matisa que aquests terminis es computaran des del dia en que s'hagi comès el fet punible, amb interrupció de la prescripció des del moment en que el procediment es dirigeixi contra el culpable, començant de nou si es paralitza per causes no imputables al denunciat o conclou sense condemna, com succeeix en els afers on es dicta interlocutòria de sobreseïment provisional o lliure.

Quan el procés penal s'ha iniciat via denuncia policial, como succeeix en el present cas, les STS de 16.7.99 i 30.6.00 han matisat d'afegitó que la presentació de l'atestat en el jutjat opera com "dies ad quem", i que només els actes processals jurídicament rellevants gaudeixen d'entitat adient per a interrompre la prescripció, atès que estem davant d'un institut legal clau per a la seguretat jurídica, cosa que permet apreciar-la àdhuc d'ofici i en qualsevol moment de la tramitació del procediment.

La defensa dels apel·lants reclama que es consideri el període 1 de febrer 2007 fins a 1 d'octubre de 2007 com a termini de prescripció atès que van transcorre més de 6 mesos sense cap tràmit processal amb rellevància jurídica. D'acord amb els requisits de legalitat abans esmentats, el motiu del recurs està condemnat al fracàs, atès que la interlocutòria de 31 de maig de 2007 és determinant per a interrompre la prescripció, puix es tracta d'una resolució amb contingut jurídic rellevant. Aquell aute va convertir les diligències prèvies en judici de Faltes (foli 54) a l'empara del que preveu l' art. 779.1 Lecrim , i en conseqüència, fins llavors el termini legal aplicable era el de 3 anys previst per a delictes de menor gravetat. No és fins la seva notificació a les parts implicades quan comença a transcorrer el nou còmput de 6 mesos previst en l' art. 131 CP .

És cert que fins al següent 1 d'octubre (3 mesos més tard, atès que escau descomptar el mes d'agost per ser inhàbil) no es va realitzar la citació a la vista oral, però com ens recorda la STS de 19.12.91, no escau equiparar els conceptes jurídics de "paralització" de la causa amb el de "espera de torn" per a convocar a judici o dictar sentència, puix en aquests casos només escau admetre una dilació temporal exigida per la càrrega de treball de l'òrgan judicial. En conseqüència, escau rebutjat la qüestió de previ pronunciament extintiva de la responsabilitat criminal al·legada, i entrar en l'estudi del segon motiu de recurs.

II.- Planteja la defensa del recurrent que existeix vulneració de garanties formals en seu de l' art. 972 Lecrim , atès que l'Acta estesa pel Secretari Judicial (folis 78/1979) no recull de forma íntegra les manifestacions d'ambdues parets en el plenari.

La tesi ha de ser desestimada "ad limine", puix consta que dita Acta va ser signada pel lletrat i el seu client sense fer constar cap protesta. És prou coneguda l'eficàcia vinculant de la doctrina dels actes propis. Ningú pot esmenar-se a sí mateix tot argumentant "a posteriori" que va signar un document públic (sota la fe del secretari judicial) sense llegir el seu contingut. En qualsevol cas, la LOPJ 19/03 de 28 de desembre recull que el fedatari judicial recollirà en l'Acta un resum de les manifestacions dels qui declaren en el judici i de les proves que es practiquen, sens perjudici del dret de les parts litigants a demanar una gravació en suport CD (al seu càrrec) cas que la considerin necessària. Dita petició prèvia no consta formalitzada en aquest cas.

III.- El tercer motiu de recurs, recull una vulneració constitucional del dret a la presumpció d'innocència i subsidiari principi "in dubio pro reo".

En relació al primer, hem de declarar que no s'ha vulnerat pas l' art. 24.2 CE . L'escrit de recurs no fa esment a cap dada específica que ens permeti inferir s'hagi produït cap infracció de drets fonamentals en els termes que exigeix la STC 124/90, doncs es limita el recurrent a afirmar que estem davant de versions contradictòries sobre els fets, i que la seva mereix igual o major credibilitat que la del denunciant, a qui atribueix una conducta intimidatoria que va motivar la fugida del Sr. Cornelio del lloc dels fets..

L'estudi de la causa i de l'Acta del judici oral palesa que no és pas així. En el judici es van practicar dues proves: una de caire personal percebuda directament pel jutge "a quo" ( les declaracions dels implicats en l'incident de trànsit). I una prova pericial forense relativa a l'abast dels danys corporals soferts pel denunciant, amb el suport d'una documental mèdica ( informe d'assistència sanitària). Existeix per tant prova de càrrec, i la qüestió a debatre és la seva suficiència o eficàcia adient per tal de bandejar o no el principi "in dubio pro reo". No apreciem, en conseqüència, cap vulneració de drets constitucionals dins l'àmbit dels arts. 24 i 120.3 CE .

L'hipotètic error en l'apreciació de les esmentades proves que denuncia la part apel·lant, se centra en qüestionar l'encert del jutge penal a l'hora de valorar les declaracions incriminatòries del lesionat i del testimoni presencial.

La Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova de caire personal en aquesta segona instància és completament inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge d'instrucció, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril i 114/88 de 10 de juny, doncs es tracta d'una prova sotmesa al principi d'immediació, la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament, és a dir, el jutge sentenciador.

Ateses les nostres acotades funcions de Sala revisòria de la legalitat i coherència jurídica de la sentència apel·lada, com ens recorden les STC 267/05 de 24 d'octubre i 239/06 de 17 de juliol, és obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes ( art. 976), només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma fefaent i irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut pel jutge "a quo" en error flagrant i manifest en la imparcial valoració de les proves practicades en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà en consciència i de forma conjunta totes les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix pels principis acusatori i "in dubio por reo".

Doncs bé, l'estudi de l'acta del judici oral i la sentència posen de manifest que el jutge sentenciador atorga major credibilitat al denunciant Sr. Constantino atès que la seva descripció de l'agressió física soferta -a títol de dol eventual- en arrencar sobtadament el cotxe el denunciat, coincideix en tot allò que és rellevant amb la versió circumstancial que explica la testimoni presencial, esposa del conductor culpable. El fet que aquest tingués 75 anys d'edat i el lesionat només 32, no justifica pas la reacció de temor que al·lega per a fer-se escàpol, atès que ell mateix que el Sr. Constantino no el va insultar ni amenaçar. L'únic que reclamava és que li facilités les dades d'identificació necessàries per a poder fer el "parte" de l'accident, sol·licitud totalment legítima. Lluny del que afirma la defensa lletrada, tot conductor té el deure de proporcionar la seva identitat, nom de la Cia d'assegurances i vigència de la pòlissa, quan es veu implicat en un accident generador de responsabilitats civils.

Al seu torn, el jutge ha valorat l'informe d'assistència sanitària i la pericial forense que recullen les lesions lleus, i conclou que tot plegat integra un conjunt d'elements indiciaris de caire incriminatori prou rellevants per a tancar el silogisme de culpabilitat previst en l' art. 741 Lecrim , d'acord amb la jurisprudència fixada per la STC 174/1985 de 17 de desembre. La Sala no pot sinó compartir el seu raonable criteri d'inferència.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador ( i no de la Sala d'apel·lacions) esbrinar qui d'ells és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, a l'ensems que les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han declarat. La STS de 8 de febrer de 1999, ja va matisar que (sic) "la credibilidad del perjudicado o testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio". Aquesta jurisprudència ha estat recentment reforçada amb les STC 167/02 i STS 41/03, en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

IV.- Atesos els anteriors raonaments jurídics, la subsunció de la conducta executada pel denunciat mereix ser qualificada de falta de lesions de l'art. 617.1 a títol de dol eventual, és a dir, amb resultat no volgut directament però perfectament previsible i acceptat per l'autor. Escau, per tant, rebutjar la queixa de la defensa en relació als elements objectius i subjectius de l'injust.

V.- Finalment, i a títol subsidiari, reclama el recurrent que la Sala modifica la determinació econòmica reparatòria dels danys materials ocasionats en el vestuari del perjudicat.

Atesa la mecànica de l'incident que recull la sentència apel·lada, on les lesions es van produir per (sic) "arrastre de la víctima mientras permanecía agarrada a la puerta del vehículo, con caída final al suelo", és evident que la roba que duia el perjudicat de ben segur va quedar malmesa, i d'acord amb l' art. 109 del Codi Penal , el conductor culpable ha de respondre de tots els danys i perjudicis que la seva conducta va ocasionar. El pressupost de substitució de l'esmentat vestuari unit al foli 51 es troba dins dels paràmetres de la lògica i proporcionalitat que exigeix la jurisprudència, i atès que ha estat validat pel dictamen pericial elaborat d'acord amb el que preveu l' art. 456 Lecrim , caldrà ratificar-lo.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat en el recurrent, d'acord amb el que recullen els arts. 123 CP i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici,

Fallo

Que amb DESESTIMACIÓ del recurs d'apel.lació formalitzat per la defensa del denunciat Cornelio contra la sentència condemnatòria dictada el dia 3 de desembre de 2007 pel jutjat d'instrucció nº 2 dels de Terrassa , he de CONFIRMAR i CONFIRMO l'esmentada resolució i declaro d'ofici les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius. Deixeu-ne certificació en el Rotlle d'apel.lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.