Sentencia Penal Nº 671/2009, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 61/2009 de 16 de Junio de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d'apel·lació nº 61/09-C

Judici de Faltes nº 802/08

Jutjat d' Instrucció nº 6 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, setze de juny de dos mil nou

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència

provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 802/08 procedent del Jutjat d Instrucció nº 6 de Barcelona , en tràmit

davant d'aquest tribunal de segona instància en virtut del recurs d'apel·lació interposat pel denunciat Ángel

contra la sentència condemnatòria dictada el dia 6 de febrer de 2009 per amenaces verbals.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada té el contingut següent: "Que debo condenar y condeno a Ángel como autor de una falta de amenazas contra las personas, a la pena de 10 DÍAS de MULTA con una cuota de 5 euros diarios, y responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas".

SEGON.- Contra l'esmentada resolució va interposar recurs -dins de termini legal- el denunciat. Admès a tràmit per provisió de 18.2.09, prèvia impugnació de la part apel·lada i del Ministeri Fiscal es van remetre les actuacions a aquest tribunal de segona instància. Per diligència d'ordenació de 27 de maig ha estat designat ponent l'Il·lm Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, d'acord amb el torn de repartiment prefixat i ha quedat el recurs vist per a resoldre. No s'ha convocat vista pública en no considerar-la necessària el tribunal ni haver-la sol·licitat la part recurrent.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA íntegrament el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, el qual es dóna per reproduït a fi d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

I.- Com a qüestió d'ordre públic processal, la Sala ha de deixar constància que la sentència ara apel·lada ja ha esmenat els dèficits de motivació que ens van portar a anul·lar l'anterior de data 15 de juny de 2008, per la qual cosa escau declarar compleix ara els requisits inherents a la tutela judicial efectiva de l' art. 24.1 CE .

L'apel·lant sol·licita en el recurs que es revoqui la condemna dictada pel jutge penal d'instància a títol d'autor d'una falta d'amenaces, a l'empara del que permet l' art. 962 en relació al 790 de la Lecrim 38/2002de 24 d'octubre , i fonamenta la seva petició en dos motiu complementaris: A) vulneració del principi constitucional de presumpció d'innocència de l' art. 24.2n CE , amb subseqüent error en la valoració de la prova testifical practicada en el plenari. B) Infracció de llei per aplicació indeguda de l' art. 620.2n del Codi Penal .

Argumenta en síntesi que l'incident entre ambdues parts implicades va succeir amb motiu d'una disputa familiar, i que la testimoni presencial que va declarar en el plenari a favor del denunciant no gaudeix de credibilitat objectiva, atès que és familiar directe ( la mare), per la qual cosa tenia un interès espuri evident en encobrir la provocació prèvia del seu fill. Després d'insistir que la sentència apel·lada no ha tingut en compte que la denuncia es va interposar 7 dies més tard dels fets, i que l'esposa del denunciat ( germana del denunciant) va acabar tramitant una demanda de divorci, conclou demanant s'apliqui al cas el principi jurídic "in dubio pro reo" i decreti la lliure absolució, atès que estaríem davant de versions contradictòries.

Atès aquest plantejament, escau recordar que la jurisprudència només autoritza al tribunal de segona instància , en l'àmbit de les competències limitades que recull l' art. 14.5 del PIDCP de 1966 , a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'aporten pel recurrent elements objectius fefaents d'haver-se incorregut en error manifest i flagrant en la valoració de la prova practicada en el judici oral. Aquest error no existeix, doncs entre dues versions antagòniques el jutge penal ha escollit atorgar credibilitat a una d' elles atesa la manifestació coadjuvant de persones alienes a l'afer, i encara que una d'elles tingui relació de parentesc amb el perjudicat destinatari de les paraules amenaçadores, cal no oblidar que el procés penal es regeix pel principi de lliure valoració de les proves de caire personal . No hi pot haver doncs infracció de l' art. 24.2 CE atès que en la sentència es motiva les raons d'aquesta opció alternativa, d'acord amb el deure que imposa l' art. 120.3 CE .

II.- L' art. 741 de la LECRIM disposa que el jutge sentenciador apreciarà en consciència i imparcialitat les proves, les valorarà amb motivació raonada i en farà extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix bàsicament pels principis acusatori i "in dubio por reo", criteris d'interpretació jurídica que han estat respectats en la sentència d'instància, on es motiven de forma acurada quines han estat les dades cabdals sobre les que es fonamenta el judici d'inferència i credibilitat.

En efecte, l'estudi integral de les diligències practicades, de l'acta del judici oral i de la sentència dictada en la primera instància, posen de manifest que en el judici de Faltes es va practicar prova de càrrec consistent en les declaracions de les dues persones implicades en l'incident i una testifical (la mare del denunciant i de la muller del denunciat, qui era present i va escoltar les paraules de tots dos). No és cert doncs que no s'hagi aportat al plenari cap prova que permeti fonamentar la culpabilitat. La qüestió és una altra, a saber, la valoració més o menys incriminatòria de dites proves de caire personal. I sens dubte, malgrat la insistència del recurrent, la declaració testifical de càrrec ha estat persistent i sense contradiccions rellevants.

En l'Acta del plenari consta que la Sra. Leonor va dir textualment ( sic) " en el portal ella oyó que el denunciado dijo que si no estuviera el abuelo delante le daría cuatro navajazos; esto lo dijo delante de su hijo y del padre de la declarante; el denunciado llevaba a la niña en brazos todo el tiempo. Ella solo le dijo a Ángel que subieran al piso, ya que en la calle y con gente no era conveniente. Cuando baja su hijo, Ángel le dijo enseguida que le partiría la cara y le daría 4 navajazos......" La declaració és inequívoca, clara, ineluctablement incriminatòria i mereixedora de reprovació penal. No apreciem cap ànim espuri atès que en la data dels fets la filla de la declarant ( esposa del denunciat) mantenia la relació matrimonial vigent, i en conseqüència, la posició de la mare certament era de mediació difícil equitativa.

Com ens recorda la STS 30.4.97 , la valoració de la prova personal recau sobre la percepció subjectiva que el jutge "a quo" tingui de la major o menor sinceritat d'un i altre implicats en l'afer, junt amb la testifical dels qui van presenciar l'incident verbal, una vegada escoltats tots ells en debat contradictori. I atès que en aquest afer tots els implicats expliquen en el plenari la seva versió esbiaixada, el jutge penal ha decidit atorgar només credibilitat parcials a llurs respectives imputacions. El tribunal de segona instància no té cap motiu per a dubtar del seu encert, puix ell és l'únic que ha gaudit del principi d'immediació propi del judici oral, mentre que nosaltres ni tant sols hem vist o escoltat -per imperatiu legal- als afectats.

El Tribunal Suprem, en sentència de 8 de febrer de 1999 , ha matisat que (sic) "la credibilidad del testigo o perjudicado está siempre sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha visto y escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual de quien declara, sin perjuicio de su adecuada documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que efectivamente existió actividad probatoria, pero no autoriza en sí misma una nueva valoración de la credibilidad de ese testimonio". Les sentències de 28 d' octubre de 2000 i 41/03 de 7 de febrer recullen idèntic límit en ordre a les facultats revisores limitades del tribunal d'apel·lació.

III.- El segon motiu de recurs està condemnat al fracàs d'antuvi, atès que immodificat el relat de Fets Provats, la tipicitat punible de la conducta executada pel denunciat és irrefutable.

Al·lega la defensa que tot plegat no revesteix la gravetat adient per a merèixer l'atenció del dret penal, puix es va tractar d'una simple disputa familiar en el context d'unes males relacions. La diferència entre el delicte d'amenaces de l' art. 169 del Codi Penal ( LO 15/03 de 25 de novembre ) rau precisament en la major o menor entitat de les paraules intimidatòries, així com de la seva persistència i reiteració en el temps. Com ens recorden les STS de 17 de juny de 1998 i 20 de gener de 2005 , cal considerar amenaça lleu aquella que adverteix d'un mal futur a la persona destinatària però no va acompanyada de gestions ulteriors ni noves conductes que palesin una veritable intencionalitat de complir allò que s'ha anunciat. És a dir, quan es tracta d'un fet puntual pronunciat en el calor de l'enfrontament verbal. Deixar sense sanció aquesta mena de conductes equivaldria a una patent d'impunitat impròpia d'un estat de dret. La sanció pecuniària imposada ja és prou benèvola com per a justificar la pretensió del recurrent.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat ni mala fe en el recurs.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel·lació formalitzat pel denunciat Ángel contra la sentència dictada el dia 6 de febrer de 2009 pel jutjat d'instrucció nº 6 dels de Barcelona , de CONFIRMAR i CONFIRMO íntegrament l'esmentada resolució, amb declaració d'ofici de les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el rotlle d'apel·lació i arxiveu-lo sense més tràmits. Així ho pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe. El secretari judicial.