Sentencia Penal Nº 673/2009, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 108/2009 de 17 de Junio de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d' apel·lació núm. 108/09-C

Judici de Faltes núm. 456/08

Jutjat d' Instrucció núm. 1 de Terrassa

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, disset de juny de dos mil nou

VIST per l'l·lm. Sr. Santiago Vidal i Marsal, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, la present apel·lació

motivada pel Judici de Faltes ressenyat en l'encapçalament, procedent del Jutjat d' Instrucció nº 1 de Terrassa i tramitat per

lesions, causa que roman davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat pel denunciant Germán contra la sentència absolutòria dictada el dia 4 de desembre de 2008 .

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent pronunciament: "FALLO : que debo absolver y absuelvo al denunciado Juan de los hechos enjuiciados , declarándose de oficio las costas procesales".

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs el denunciant Admès a tràmit per provisió de 12 de març de 2009, previ tràmit d' impugnació de la part apel·lada i del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat. Per diligència d'ordenació de 28.5.09 es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Santiago Vidal i Marsal. El recurs ha quedat vist per a resoldre sense celebració de vista pública atès que ni ha estat sol·licitada pel recurrent ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s' han observat les prescripcions legals exigides per la vigent LECRIM.

Hechos

S'accepta íntegrament el relat de fets provats que recull la sentència apel·lada, el qual es dóna íntegrament per reproduït a fi d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

I.- El recurs presentat per la part denunciant contra la resolució judicial que va absoldre al denunciat Juan , es recolza -a l'empara del que permet l' art. 972 de la Lecrim reformat per la llei 38/2002de 24 d'octubre , en relació a l' art. 790 de la llei d'enjudiciament criminal abreujat , en dos motius subsidiaris: 1) Error en la valoració de la prova de càrrec en relació a la autoria del fet ; i 2) Subseqüent infracció de llei per inaplicació deguda de l' art. 617.1 del Codi Penal .

Planteja la defensa de l'apel·lant un hipotètic error del jutge penal en la valoració de la prova testifical, atès que l'existència de l'informe mèdic d'assistència palesa la realitat de l'agressió soferta i el seu abast, així com que l'autor va emprar una barra metàlica fins que va caure al terra sense sentit. Després de negar rellevància a l'error sobre la data dels fets (2 o 3 d'abril) conclou sol·licitant es revoqui l'absolució dictada en la primera instància penal i es condemni al denunciat a la pena de multa que resenya l'escrit de recurs.

La Sala, ateses les nostres funcions estrictament revisòries de la legalitat en la aportació de la prova al plenari i coherència de la resolució apel·lada, ha de matisar que no apreciem pas cap flagrant error en la valoració de la prova per part del jutge "a quo", doncs en el relat de Fets Provats ja es recull que l'acció executada per un tercer sobre el cos del denunciant és mereixedora de reprovació penal, però que aquesta no es pot imputar al denunciat atès que no s'ha aportat cap prova -més enllà de la declaració del lesionat- que així ho acrediti.

El fet que la denúncia hagués estat formalitzada el dia 4 d'abril de 2008 i que el lesionat en tot moment expliqués una agressió succeïda (sic) "en el dia de ayer", obliga -com amb encert recull la sentència- a examinar amb cura la credibilitat del perjudicat, atès que l'informe d'assistència sanitaria és del dia 2 d'abril, és a dir, l'anterior a la presumpta escomesa. Si a això hi afegim que la descripció seqüencial de l'atac , amb múltiples cops i ús d'un instrument perillós, no són pas compatibles amb el resultat lesiu lleu (foli 7), consistents en ferides cutànies superficials a nivell dels bessons, caldrà coincidir amb el jutge "a quo" que hi ha motius per a dubtar de la seva objectivitat e imparcialitat. I atès que la versió que explica en relació a l'escomesa física presumptament executada pel denunciat no està recolzada per cap altre testimoni presencial ni documental mèdica de lesions, es obligat concloure que l'aplicació del principi jurídic "in dubio pro reo" que recull la sentència està plenament justificada.

La sentència apel·lada no roman pas òrfena de la motivació raonada que exigeix l' art. 741 Lecrim en relació al 120.3 CE , puix analitza la prova practicada en el judici oral i n'extreu unes conclusions lògiques, que acte seguit motiven el veredicte absolutori per insuficiència de valor incriminatori de la declaració aportada pel denunciant. No vulnera doncs la jurisprudència fixada en les STC de 19/84, 54/85, 41/87 , 101/92, 9/94, 94/02 i 115/07 , a l'hora d'exigir que tota futura revocació d'un veredicte absolutori es recolzi en una "flagrant" i manifesta infracció de la tutela judicial efectiva o dels criteris de raonabilitat. El Tribunal Constitucional ens matisa que si la resolució conté els elements nuclears mínims i valoracions judicials que permeten conèixer quins han estat els criteris jurídics i fonts de prova que han servit per a crear en el jutge penal la convicció de manca de punibilitat de la conducta denunciada, ens trobem davant d'una decisió judicial que no vulnera pas els drets fonamentals del denunciant que tutela l' art. 24.1 CE .

II.- Necessari és recordar també que malgrat el recurs d'apel·lació previst en l' art. 976 de la llei d'enjudiciament criminal , autoritza al tribunal "ad quem" a revisar en la seva globalitat la valoració efectuada en la primera instància, cal sempre no oblidar que el jutge sentenciador és l'únic davant del qual s'han practicat totes les proves, complint així els deures d'immediació, oralitat i contradicció que ordena la nostra LOPJ 19/03 de 28 de desembre, per la qual cosa l' apreciació inductiva que en va treure una vegada escoltades totes les parts implicades, els testimonis presencials, i examinats els informes mèdics sobre l'abast de les lesions, ha de ser "a priori" respectada per aquest tribunal de segona instància, llevat que s'apreciï un error flagrant en el relat fàctic i/o incoherència insalvable entre allò que la sentència declara acreditat i allò que serveix de base al veredicte. D'afegitó, només si la resolució és insuficientment motivada podem parlar de decisió arbitrària amb infracció del preceptiu raonament silogístic que ordena l' art. 741 de la Lecrim . , interpretat d'acord amb la recent jurisprudència que recullen les STC 86/00 de 27 de març , 17/02 de 28 de gener , i STS de 12 de març de 2003 .

Aquest criteri valoratiu limitat en ordre a les facultats revocatòries de la segona instància, ha estat encara més restringit per la recent sentència del Ple del Tribunal Constitucional 167/02 de 18 de setembre , línea jurisprudencial ratificada por la ulterior STC 200/02 i acceptada ja de forma vinculant per les STS 41/03 i 139/06 , que prohibeixen taxativament al tribunal d'apel·lació o cassació condemnar a qui ha estat absolt en la primera instància, llevat que es torni a escoltar en audiència pública a l'acusat i demés testimonis rellevants.

En concret, l'Alt Tribunal matisa que "el jutge d'apel·lació o cassació que hagi d'analitzar qüestions de fet i de dret alhora, i en concret quan ha d'estudiar en conjunt la innocència o culpabilitat de la persona denunciada o acusada, tant si el procés es tramita en persecució d'un delicte com si estem davant d'una falta, cal entendre que l'objecte de debat no es pot resoldre sense infringir el dret fonamental a un procés just, sempre i quan l'acusat negui haver perpetrat l'il·lícit penal que se li imputa, sense practicar de nou tota la prova de caire personal, i en especial, sense donar oportunitat al/s denunciat/s a explicar la seva versió dels fets davant del nou òrgan d'enjudiciament". Aquesta nova doctrina garantista d' obligat compliment pels tribunals de la jurisdicció ordinària, reflex de la jurisprudència emanada del TEDH, suposa que en no haver-se modificat pas l'estructura processal dels recursos d' apel·lació previstos en els arts. 790 y 976 de la Lecrim , ni tant sols en la reforma de la llei 38/2002en vigor des del 29 d'abril de 2003, esdevé impossible tornar a practicar en aquesta alçada aquelles proves que ja es van dur a terme davant del jutge d'instrucció, puix que la llei processal reserva aquesta hipòtesi als casos en que s'hagin proposat en temps i forma, i malgrat tot, el jutge les hagi declarat no pertinents de forma arbitraria. No és pas aquest el cas que ens ocupa, doncs en el judici de Faltes es van practicar totes les proves que les parts van considerar adients, sense que la Sala consideri que la declaració de les dues parts implicades analitzada pel jutge penal "a quo", permeti arribar irrefutablement a un veredicte distint del que s'ha dictat.

Les costes processals d'aquesta segona instància es declaren d'ofici, atès que no s'aprecia especial mala fe en el recurrent , d'acord amb el que preveuen els arts. 123 del Codi Penal i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d' apel·lació formalitzat per la representació processal del denunciant Germán contra la sentència absolutòria dictada el dia 4 de desembre de 2008 en el present Judici de Faltes tramitat pel Jutjat d'Instrucció nº 1 de Terrassa , he de confirmar i confirmo l'esmentada resolució absolutòria. Declaro d' ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts processals comparegudes, amb indicació explícita de que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat de procedència per al seu coneixement i efectes adients en dret.

Així, per aquesta sentència de la que se'n unirà testimoniatge al rotlle d'apel·lació, ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.