Sentencia Penal Nº 684/2019, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 200/2019 de 19 de Septiembre de 2019

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 200/2019 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 13 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 342/2018

Data sentència recorreguda: 29/03/2019

SENTÈNCIA NÚM. 684/2019

Magistrats:

Joan Francesc Uría Martínez

Patricia Martínez Madero

M. David García Esteban

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 200/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Penal nº 13 de Barcelona en data 29/03/2019, en procediment Abreujat núm. 342/2018. Han estat parts com apel·lant Germán assistit pel lletrat Francisco José Molina Moreno i representat per la procuradora Nuria Oliver Ullastres, com apel·lada Eufrasia assistida pel lletrat Alexander Merino Heerze i representada pel procurador Eladio Roberto Olivo Lujan, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, dinou de setembre de dos mil dinou.

Antecedentes

Primer.El 29 de març d'enguany el Jutjat Penal núm. 13 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que condeno al acusado, Germán, como autor penalmente responsable de un delito de amenazas en el ámbito familiar, concurriendo la atenuante analógica de drogadicción, a las penas de seis meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por el tiempo de la condena, privación del derecho a la tenencia y porte de armas por tiempo de un año y un día, y prohibición de acercarse en adelante a menos de mil metros de Eufrasia, a su domicilio o lugares que frecuente, y de comunicarse con ella por cualquier medio o procedimiento, por tiempo de un año y seis meses. Condeno igualmente al acusado al pago de las costas procesales causadas en esta instancia.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Ha resultado probado que el acusado Germán, mayor de edad y con antecedentes penales no computables en la presente causa, mantuvo una relación sentimental con convivencia con Eufrasia, que finalizó en julio de 2018.

En fecha 26 de julio de 2018, sobre las 11 horas, el acusado llamó por teléfono a la Sra. Eufrasia y le dijo que si la veía por la calle la iba a apuñalar y le iba a cortar el cuello, generando en la misma el lógico temor.

En el momento de los hechos el acusado, que es consumidor de cocaína, se hallaba con sus facultades intelectivas y volitivas levemente alteradas por la ingesta de dicha sustancia.'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Germán, el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposaren el Ministeri Fiscal i la representació processal de Eufrasia.

Acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant un únic motiu d'impugnació: 'por infracción del principio de tipicidad establecido en el artículo 25 de la C.E . al haberse aplicado de forma indebida el art. 171.4 del C.P .', enunciat sota el qual tan es diu que la realització del tipus penal requereix d'acreditació de 'situación de desigualdad o de dominio del varón en la relación de pareja', considerant el recurrent que els fets 'podrían ser constitutivos de una amenaza leve, ya que efectivamente sí parece que le dijera a su ex pareja una serie de expresiones ?amenazadoras? pero de carácter leve desde la óptica jurídica', com que 'no puede considerarse que las expresiones vertidas por el acusado hayan de constituir el ilícito por el que se le condena pues las expresiones que se le atribuyen por su ambigüedad no pueden incardinarse en el tipo penal'.

Com és fàcil de veure, l'argumentació del recurrent és intrínsecament contradictòria, perquè primer afirma que les expressions amenaçadores sí es produïren, però, diu, són de caràcter lleu i no es pot aplicar l' article 171.4 del Codi penal (Cp) perquè no s'ha acreditat 'situación de desigualdad o de dominio del varón en la relación de pareja', i desprès nega que les expressions puguin constituir ni delicte lleu per l'ambigüitat de les expressions, i fins i tot arriba a dir 'no habiendo quedado probado que realmente le profiriera dichas amenazas', quan el motiu de recurs no és error en l'apreciació de la prova, tot i que seguidament es desdiu d'aquesta injustificada afirmació i recondueix el discurs a la queixa per 'la agravación penal' a causa de la relació de parella, 'al no quedar acreditada la concurrencia de ese especial ánimo consistente en la constatación de que la conducta es reflejo de una visión sesgada de la relación de pareja viciada por un contexto de dominación masculina'.

Per tant, està fora del debat plantejat al motiu del recurs el relat de fets provats de la sentència recorreguda, que a més es correspon amb la valoració efectuada pel jutge a quo de la prova personal practicada al plenari, valoració raonable i abastament raonada al fonament de dret primer de la sentència apel·lada, i el que hem d'examinar és el judici de tipicitat sobre la base d'aquell relat fàctic.

Segon.Com comença argumentant el recurrent, els fets declarats provats són constitutius d'un delicte d'amenaces lleus, no tenint el més mínim fonament l'al·legació posterior de l'apel·lant segons la qual aquells fets, per l'ambigüitat de les expressions, no són ni constitutius de delicte d'amenaces lleus, perquè res d'ambigu té l'advertiment a una persona d'apunyalar-la i tallar-li el coll per al cas que aquesta sigui vista al carrer per qui li fa l'advertiment. Es podrà dir que el recurrent no tenia, en realitat, intenció d'apunyalar la dona encara que la veiés pel carrer, i que l'advertiment no es podia prendre en llur literalitat, però això no significa que no es produís l'anunci de causar el mal advertit, si es donava la condició advertida (amenaça condicional), i altra cosa és que no fos previsible que l'amenaçador, per les circumstàncies concurrents, arribés a causar un mal tan greu com l'anunciat, previsibilitat que justifica que una amenaça que objectivament considerada, per l'extrema gravetat del mal anunciat, hauria de qualificar-se de greu, es qualifiqui de lleu, però d'ací a negar que l'advertiment constitueixi delicte d'amenaça va un abisme, perquè en tot cas es expressió de l'anunci d'un mal, encara que sigui de menor gravetat, si s'acompleix la condició imposada, i així ho percebria, patint un atemoriment o trasbalsament anímic més o menys intens, qualsevol persona del comú.

La qüestió, per tant, cal centrar-la en l'al·legat inicial del recurs, segons el qual el tipus penal aplicat requereix l'acreditació de 'situación de desigualdad o de dominio del varón en la relación de pareja'.

Aquesta al·legació no és acceptable.

Seguint la jurisprudència del Tribunal Suprem segons la qual el tenor literal dels preceptes que sancionen les agressions físiques o verbals de l'home a la dona que és o ha estat la seva parella sentimental 'no implica excluir toda excepción, como cuando la acción agresiva no tiene connotaciones con la subcultura machista' ( STS 1177/2009, per totes), hem considerat en aquest Tribunal que aquells preceptes no estableixen cap element addicional a l'existència actual o pretèrita de relació matrimonial o d'anàloga afectivitat entre el subjecte actiu home i la subjecte passiva dona, però com sigui que el que justifica, des d'una perspectiva constitucional, el tractament punitiu desigual entre home i dona és que l'acte agressiu del que és autor l'home i pateix la dona sigui manifestació del domini de l'home sobre la dona en el marc relacional de la parella ( STC 201/2009), la inexistència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona opera com a excepció a l'aplicació d'aquell tipus penal. La conseqüència que d'aquesta concepció es deriva és clara: a l'acusació li correspon la càrrega de provar la relació matrimonial o d'anàloga afectivitat, actual o pretèrita, entre el subjecte actiu home i el subjecte passiu dona, i a la defensa li pertoca provar la inexistència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, de manera que en cap cas es produeix vulneració de la presumpció d'innocència pel fet que l'acusació no provi expressament l'existència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, marc que, en principi, la llei identifica amb l'agressió de l'home a la dona que és o ha estat la seva parella.

Però és que l' STS 677/2018, de 20 de desembre, del ple de la Sala Segona, va més enllà i afirma la ' inexigencia del ánimo de dominación o machismo en la prueba a practicar' i que 'los únicos elementos subjetivos van referidos a los elementos del tipo penal, no a otros distintos o al margen de la tipicidad penal', sense que en consideració al major tractament punitiu de les agressions de l'home a la dona 'puedan introducirse instrumentos correctores de esta diferencia punitiva que tiendan a introducir elementos no previstos en la norma'.

Conseqüentment, desestimem el recurs formulat.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 Cp, escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Imposem l'apel·lant el pagament de les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.