Sentencia Penal Nº 700/2012, Audiencia Provincial de Girona, Sección 3, Rec 1157/2012 de 27 de Noviembre de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ TERCERA (PENAL)

GIRONA

ROTLLE D'APEL LACIÓ Nº 1157/2012

PROCEDIMENT ABREUJAT Nº 223/2010

JUTJAT PENAL Nº 3 DE GIRONA

SENTÈNCIA Nº 700/2012

Il lms. Srs.:

PRESIDENTA:

FÁTIMA RAMÍREZ SOUTO

MAGISTRATS:

CARME CAPDEVILA I SALVAT

ILDEFONS CAROL I GRAU

Girona, vint-i-set de novembre de 2012.

VIST en aquesta Sala el present recurs d'apel lació interposat contra la sentència dictada el dia 1/10/2012 pel Sr. Jutge substitut del Jutjat Penal nº 3 de Girona, en la Causa nº 223/10 seguit per delictes de robatori amb violència i de lesions; essent part recurrent el Ministeri Fiscal, i impugnant el recurs el senyor Jose Antonio , representat per la Procuradora senyora Eva Maria Campanón Pintiado i assistit per la Lletrada senyora Carmina de Planell Saguer.

Ha actuat com a Ponent l'Il lm. Sr. Magistrat ILDEFONS CAROL I GRAU, el qual expressa en aquesta resolució el parer unànime del Tribunal.

Antecedentes

PRIMER.-En la indicada sentencia va dictar-se la Decisió que, copiada de manera literal, és com segueix:

SEGON.-El recurs va interposar-se pel Ministeri Fiscal mitjançant escrit del dia 8/10/2012, i basant-se en els fonaments que d'ell es dedueixen; essent impugnat poc desprès pel senyor Jose Antonio , mitjançant escrit de data 2/11/2012, i remetent-se les actuacions tot seguit a aquesta Audiència, on van tenir entrada el dia 20/11/2012.

TERCER.-Pel que a continuació es raonarà, no procedeix fer cap pronunciament respecte dels fets declarats provats a la sentència apel lada.

Fundamentos

PRIMER.-El Ministeri Fiscal fonamenta el seu recurs en un motiu principal: una suposada infracció de l' article 24.1 CE (dret a la tutela judicial efectiva), comesa per una suposada manca de motivació; el que, segons el recurs, es deuria a que el jutge no ha justificat de manera vàlida les raons que l'han portat a considerar com a objecte de falta, i no de delicte, les lesions patides per la senyora Esther . Una mancança que, segons el recurs, provoca la nul litat de la sentència. Sol licitant, alternativament, que sigui aquesta Sala la que rectifiqui la resolució dictada, condemnant al senyor Jose Antonio per un delicte, i no una falta de lesions.

El senyor Jose Antonio , per la seva banda, entén que la qualificació com a falta és correcta, doncs el fet de que prescrivissin analgèsics i antiinflamatoris a la víctima no implica de per se que els fets hagin de considerar-se delicte.

SEGON.- 1-Pel que fa a la al legació d'una suposada infracció del deure de motivació (presumptament comesa al no haver-se raonat degudament en la sentència perquè, en aquest cas, els fets van qualificar-se com a falta de lesions, i no delicte), hem de començar per recordar que el Tribunal Constitucional ( STC 92/2007 , amb cita de moltes altres) és força clar respecte de que 'a) El requisito de la motivación de las resoluciones judiciales halla su fundamento en la necesidad de conocer el proceso lógico-jurídico que conduce al fallo, y de controlar la aplicación del Derecho realizada por los órganos judiciales a través de los oportunos recursos, a la vez que permite contrastar la razonabilidad de las resoluciones judiciales. Actúa, en definitiva, para permitir el más completo ejercicio del derecho de defensa por parte de los justiciables, quienes pueden conocer así los criterios jurídicos en los que se fundamenta la decisión judicial, y actúa también como elemento preventivo de la arbitrariedad en el ejercicio de la jurisdicción; b) El deber de motivación de las resoluciones judiciales no autoriza a exigir un razonamiento jurídico exhaustivo y pormenorizado de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide o, lo que es lo mismo, no existe un derecho del justiciable a una determinada extensión de la motivación judicial ( SSTC 175/1992 , 105/1997 o 224/1997 ), sino que deben considerarse suficientemente motivadas aquellas resoluciones judiciales que contengan, en primer lugar, los elementos y razones de juicio que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales que fundamentan la decisión, es decir, la ratio decidendi que ha determinado aquélla ( STC 165/1999, de 27 de septiembre ), y, en segundo lugar, una fundamentación en Derecho ( SSTC 147/1999, de 4 de agosto , y 173/2003, de 29 de septiembre ); c) La suficiencia de la motivación no puede ser apreciada apriorísticamente con criterios generales, sino que requiere examinar el caso concreto para ver si, a la vista de las circunstancias concurrentes, se ha cumplido o no este requisito de las resoluciones judiciales (por todas, SSTC 2/1997, de 13 de enero, FJ 3 ; 139/2000, de 29 de mayo , FJ 4)'.

2-Alhora, cal recordar que l' article 238.3 LOPJ estableix que seran nuls de ple dret aquells actes processals en els que s'hagi prescindit de normes essencials del procediment (entre elles, per tant, aquelles que regulen el contingut de les resolucions judicials), sempre que, per aquesta causa, s'hagi pogut produir indefensió. I al respecte la STS de 18 de setembre de 1998 assenyala que la indefensió és aquella situació que sorgeix quan es priva l'interessat (no només al justiciable, doncs, sinó a tots els que intervenen en el procés com a part, incloses les acusacions) d'algun dels instruments que l'ordenament posa al seu abast per a la defensa dels seus drets, amb el consegüent perjudici ( STC, entre d'altres, 145/90 , 106/93 y 366/93 ); o quan es situa a l'interessat al marge d'al legar i defendre en el procés els seus drets ( STC 290/93 ). La indefensió causant de nul litat és doncs la efectiva, donat que requereix de la privació a una de les parts de la possibilitat d'exercir la seva potestat d'al legar i, si s'escau, justificar els seus drets per que li siguin reconeguts; per tant, i respecte d'interlocutòries i sentències, implicarà indefensió -tant de l'imputat com de les acusacions- la privació de conèixer les raons per les que el jutge adopta una determinada decisió, doncs impedeix atacar-les en via de recurs.

TERCER.-En el cas present, és de veure que la sentència dictada declara com a provat que la víctima, la senyora Esther , va patir -com a conseqüència del robatori amb violència comés pel senyor Jose Antonio - les lesions que es descriuen 'tant en l'informe de la Clínica Girona ... com en el del metge forense''aquells documents, es prescriu una nova assistència a traumatologia (foli 8 de les actuacions), i en el segon 'analgèsics, antiinflamatoris i embenatge del turmell dret', a més de recollir-se la valoració de que són 'tributàries d'una primera assistència'.

La jurisprudència (vegi's, per exemple, STS de 11/3/2010 ) assenyala de forma pacífica que 'El delito de lesiones del artículo 147.1 del Código Penal exige que la lesión sufrida requiera objetivamente para su sanidad, además de la primera asistencia facultativa, tratamiento médico o quirúrgico. No es el tratamiento efectivamente recibido lo que convierte la lesión en delito, sin la objetiva necesidad de recibirlo para la sanidad. En este sentido la jurisprudencia señala que la necesidad objetiva de tratamiento se impone como criterio definidor de la exigencia típica apreciada según la lex artis, lo que excluye la subjetividad de su dispensa por un facultativo o por la propia víctima ( SS 20 de marzo de 2002 , 27 de octubre de 2004 ; 23 de octubre de 2008 ; 17 de diciembre de 2008 ). Como señala la Sentencia de 27 de julio de 2002 , el tratamiento ha de ser objetivamente necesario, y así, aunque éste no se aplique, podrá ser delito la causación de una lesión que necesite objetivamente de tratamiento, y no serlo una lesión a la que se aplicara tratamiento si éste no fuere objetivamente necesario en el caso, pues de otro modo quedaría a la discreción de la víctima la realización del tratamiento. En análogo sentido las Sentencias anteriores de 1 de marzo de 2002 , y 11 de abril de 2000 entre otras ya habían declarado que no puede quedar en manos del facultativo, según sea más o menos exigente, la decisión sobre la existencia de un delito o de una falta, como tampoco puede quedar en manos de la víctima la decisión de si necesita, tras la primera asistencia, un tratamiento posterior médico o quirúrgico.

Por consiguiente siendo elemento objetivo del delito de lesiones la necesidad del tratamiento y no el hecho por sí mismo de haber sido dispensado, es preciso que exista prueba de cargo que apoye esa necesidad objetiva, y que se incorpore la prueba al razonamiento valorativo de la Sentencia'. Precisant a més, respecte dels antiinflamatoris, que 'los antinflamatorios, como sucede con los analgésicos, no pocas veces se administran como paliativo de molestias leves, o incluso en prevención de ellas, no para la efectiva curación de una lesión' administració- el fet de que es prescriguin per una o per altra causa el que determina si la lesió és constitutiva de delicte o falta.

Pel que s'ha exposat, la Sala no pot sinó coincidir amb el Ministeri Públic en que la sentència dictada no conté la necessària motivació; doncs, tot i admetre que la senyora Esther va ser derivada a una segona assistència de traumatologia -on va rebre tractament consistent en 'analgèsics, antiinflamatoris i embenatge del turmell dret'- no justifica en cap manera perquè el jutge considera que aquest tractament no era curatiu -cas en el que els fets podrien ser constitutius de delicte- sinó merament pal liatiu de molèsties, o preventiu. I, a la vista de la jurisprudència esmentada, és clar que la remissió feta a l'opinió del forense no pot considerar-se com a motivació vàlida. En particular perquè només s'hi afegeixen, de la pròpia collita del jutjador, dos arguments invàlids: que l'absència de seqüeles evidencia 'la poca entitat de les lesions causades', i que en l'actuació del condemnat 'no s'hi entreveu la intenció de lesionar' (les dos frases entre cometes són còpia literal). Uns raonaments que, malauradament, no poden ser menys afortunats, doncs existeixen lesions molt greus (una fractura múltiple d'ossos, per exemple) que poden guarir sense seqüeles; i, pel que fa al delicte de lesions, és evident que es pot cometre amb dol eventual.

Dit l'anterior, i encara que el recurs del Ministeri Públic es circumscriu a la qüestió de la manca de motivació de la falta de lesions, la Sala observa també -a títol d'obiter dictum- que el defecte es reprodueix a l'hora de resoldre sobre la responsabilitat civil. Així, es declara provat a la sentència que el pèrit judicial va valorar la bossa de la víctima en 25 euros, el que -suposem- serveix per justificar la condemna al senyor Jose Antonio a abonar aquest import a la senyora Esther ; però, pel que fa als 1.250 euros que s'imposen com a indemnització per les lesions causades, enlloc de la resolució apareix explicació de cap mena que justifiqui aquesta valoració. Ni tant sols per la via -sens dubte errònia, però malauradament no original- de donar per vàlida l'estimació feta pel Ministeri Fiscal a l'escrit d'acusació.

En conseqüència, hem de concloure que la sentència, al no motivar degudament la opció feta per la qualificació com a falta de les lesions patides per la senyora Esther , va provocar la indefensió de l'acusació, en privar-la de conèixer les raons per les que el jutge va adoptar la decisió; el que va impedir-li atacar-les raonadament en via de recurs, i ens obliga a declarar la nul litat de la esmentada resolució, retrotraient les actuacions fins al moment anterior al seu dictat.

El recurs ha de ser, doncs, estimat.

QUART.-Procedeix declarar les costes d'ofici, emparant-se en l' article 240.1 LECrim .

Vistos els preceptes legals esmentats, i els demés de general y pertinent aplicació, cal dictar la següent

Fallo

Estimantel recurs d'apel lació interposat pel Ministeri Fiscal contra la sentència de 1d'octubre de 2012, dictada pel Jutjat Penal nº 3 de Girona en la Causa nº 223/2010 de la que aquest Rotlle dimana, declarem la nul litatde la sentència impugnada; retrotraient les actuacions fins al moment anterior al seu dictat.

Notifiqueu aquesta resolució al Ministeri Fiscal i a les parts personades.

Lliureu certificacions d'aquesta resolució per a la seva unió al Rotlle, i per a la seva remissió al Jutjat de procedència juntament amb les actuacions originals, a fi de que l'òrgan esmentat vetlli pel compliment del que s'acorda.

Per aquesta sentència, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- La anterior sentència ha estat llegida i publicada en audiència pública per l'Il lm. Sr. Ponent que la subscriu, ILDEFONS CAROL I GRAU, en el mateix dia que figura a l'encapçalament