Sentencia Penal Nº 711/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 130/2013 de 26 de Julio de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (secció 10ª)

Recurs d'apel·lació nº 130/13-C

Procediment Abreujat nº 264/11

Jutjat Penal nº 25 de Barcelona

S E N T È N C I A

Il.lms/a magistrats/ada

Sra MONTSERRAT COMAS ARGEMIR CENDRA

Sr.JOSÉ Mª PLANCHAT TERUEL

Sr SANTIAGO VIDAL I MARSAL

Barcelona, vint-i-sis de juliol de dos mil tretze

Vist en grau d'apel·lació per aquesta Secció 10ª de l'Audiència provincial, el procediment abreujat nº 264/11 del Jutjat Penal nº 25 d'aquesta capital, en tràmit davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat per la representació processal de l'acusat Domingo , contra la sentència condemnatòria dictada per l'esmentat òrgan unipersonal el dia 7 de març de 2013, per delicte d'atemptat a Agents de l'Autoritat i lesions. Ha estat designat ponent l'Il.lm Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL, qui exposa la decisió unànime de la Sala.

Antecedentes

Primer.- La part dispositiva de la sentència apel.lada recull el següent contingut literal: ' FALLO que debo condenar y condeno al acusado Domingo como autor de un delito de atentado a Agentes de la Autoridad en concurso ideal con un delito de lesiones, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de UN AÑO y SEIS MESES de prisión, con accesoria de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante la condena, así como a título de autor de cuatro faltas de lesiones leves, y le impongo por cada una la pena adicional de CUARENTA DIAS de MULTA con una cuota diaria de 6 euros, con responsabilidad personal subsidiaria de un dia de privación de libertad por cada dos cuotas impagadas. Asimismo se le condena al pago de las costas procesales, y a que indemnice al Agente GU NUM000 en la cantidad de 11.900 euros por las lesiones más 1.800 euros por secuelas, al GU nº NUM001 en 200 euros, al GU NUM002 en 320 euros, y al ME NUM003 en 150 euros, más sus intereses legales'.

Segon.-Contra l'esmentada resolució va formalitzar -dins de termini legal- recurs la defensa de l'acusat. Admès a tràmit per provisió de 3 d'abril de 2013, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat. Per interlocutòria de 15.5.13 es va designar magistrat ponent d'acord amb el torn reglamentàriament establert, tot quedant les actuacions vistes per a deliberació, votació i decisió en data 17 de juliol d'enguany. No s'ha celebrat vista pública en no haver estat demanada pel recurrent ni considerar-la necessària el tribunal.

Tercer.-En la tramitació d'aquest recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la llei d'enjudiciament criminal.

S'accepta íntegrament el relat fàctic que conté la sentència apel.lada, i que es dóna per reproduït a fi d'evitar reiteracions innecessàries.

Fundamentos

I.-El recurrent fonamenta l'apel·lació de la sentència condemnatòria en tres motius complementaris i un de subsidiari a l'empara del que permet l' art. 790 Lecrim . 38/2002de 24 d'octubre, d'enjudiciament criminal abreujat, consistents en : A)Error en la valoració de la prova per part de la jutge penal en relació a l'autoria del delicte de lesions. B)Infracció de llei per aplicació indeguda dels arts. 147.1 del Codi Penal . C)Subsidiàriament, aplicació al cas de la circumstància eximent completa de legítima defensa. D)Impugnació de la responsabilitat civil fixada en favor de l'Agent nº NUM000 .

En el primer apartat, afirma la defensa de l' acusat que en el judici oral no es va practicar prova suficient que permeti acreditar el relat fàctic incriminatori que conté la sentència apel·lada en relació al dany corporal sofert per l'Agent de la Guàrdia Urbana amb TIP NUM000 , ateses les contradiccions en que van incorrer tots els funcionaris policials entre sí en orde a com va caure al terra, i llur conseqüent manca de credibilitat, als qui atribueix un ús desproporcionat de la força. Considera que la lesió soferta per aquest Agent va ser accidental i que ja patia una anomalia (sic) prèvia en el lligament escafo lunar, com posaria de manifest l'informe pericial unit al foli 75 de la causa.

De l'estudi de les actuacions i en especial l'Acta del judici oral, res ens permet inferir s'hagi produït vulneració del dret fonamental a ser considerat innocent llevat de prova en contrari que recull l' art. 24.2 CE , interpretat en els termes recollits en les STC 31/1981 i 124/1990 , ni l'esmentat error valoratiu de la prova, doncs l'Acta del judici palesa que -lluny del que afirma la defensa- en aquest procediment s'han practicat diverses proves vàlides en dret, bàsicament la testifical , la pericial i la documental mèdica, que han permès acreditar més enllà de tot dubte raonable com van succeir els fets i quines van ser les conseqüències lesives.

El sol fet que resultessin lesionats fins a un total de 4 Agents policials, palesa el grau de violència que l'acusat va emprar en negar-se a ser detingut, així com la seva agressivitat indiscriminada. Consta que la pràctica de les proves s'ha desenvolupat sota els principis d'oralitat, publicitat, i contradicció d'acusació i defensa, amb immediació de la jutge que ha dictat sentència, la qual conté una motivació ben raonada ( art. 120.3 CE ) de les dades objectives concretes que ha analitzat i han format la convicció plena de culpabilitat, d'acord amb el que preveu l' art. 741 Lecrim .

La jurisprudència ( entre moltes d'altres les STC 217/1989 i 261/94 ) relativa a la eficàcia dels testimonis directes de l'acció com a mètode idoni per a destruir no només el principi constitucional de presumpció d'innocència sinó també el jurídic ' in dubio pro reo', sosté que l'aplicació del dret penal exigeix com a element nuclear habilitant l'acreditació objectiva d'una acció il·lícita individualitzada duta a terme pel culpable. I en aquest cas, han estat 4 els Agents de l'Autoritat que han comparegut en el plenari i han explicat amb detall i sense contradiccions rellevants com van succeir els fets, per la qual cosa, escau rebutjar ' ad limine' l'argument que no existeixi prova de càrrec suficient per a declarar la relació causal entre la conducta agressiva de l'acusat i les lesions corporals que van patir cada un dels esmentats funcionaris.

La Sala no pot compartir el plantejament d'autodefensa exculpatòria que recull el recurs, atès que l'element nuclear sobre el que se sustenta ( una acció policial il·legítima i desproporcionada) està mancat del més mínim suport provatori de caire objectiu. En efecte, la part recurrent es limita a exposar la seva valoració -legítima però obviament esbiaixada- discrepant de la jutjadora d'instància, tot al·legant que ha atorgat erròniament major credibilitat a la versió dels fets explicada pels funcionaris policials que no pas a la facilitada per l'acusat.

Atesa la nostra específica funció -com a tribunal de segona instància- estrictament revisora de la legalitat i coherència de la sentència apel·lada, hem de declarar que no apreciem indicis prou adients que ens permetin dubtar de la imparcialitat, objectivitat i estricte compliment del deure per part dels Agents de l'Autoritat, a qui les lleis orgànica 2/86 de 3 de març i 16/94 imposen -ateses llurs tasques de seguretat pública i pau ciutadana- la obligació d'acudir al lloc on s'estan produint uns fets que infringeixen la llei, com es consumir begudes alcohòliques al carrer. La seva comunicació verbal que l'autor seria sancionat administrativament es va ajustar a dret, i la reacció irada de l'avui apel·lant va ser totalment injustificada i desproporcionada.

L' estudi acurat de la sentència apel·lada palesa que no estem pas davant de cap error en la valoració de la prova com reclama la defensa. De forma detallada i amb la deguda precisió, la jutge penal descriu la conducta de cada una de les persones implicades seqüencialment en l'afer, tot recolzant les seves conclusions de culpabilitat en la testifical dels 4 Agents de l'Autoritat que va ser menester acudissin a l'indret de l'incident i han declarat en el plenari.

D'afegitó, ha valorat també amb encert la pericial acreditativa de l'abast de les lesions que cada un d'ells v a patir, fruit de l'escomesa indiscriminada del detingut. Analitzats tots els dictamens mèdics aportats a les actuacions, i contrastats amb el que esmenta la defensa ( foli 75) constatem que no hi ha cap contradicció entre ells. Tots coincideixen en atribuir la fractura del lligament a una acció traumàtica, sense que el lesionat patís una afectació física rellevant en l'esmentada zona abans de ser colpejat violentament al cap per l'acusat, acció que el va fer caure al terra. El nexe causal es doncs irrefutable.

En quan a la credibilitat dels testimonis, la Sala ha de recordar que aquesta és una facultat analítica exclusiva i excloent del jutge ' a quo', car només davant d'ell han declarat tots els implicats i testimonis, i en conseqüència, és l'únic que pot valorar la fermesa i convicció de les seves paraules. Al tribunal de segona instància només li està reservada la facultat d'examinar la congruència entre el que van dir ( que recull l'Acta del judici oral) i el que declara provat la sentència, sense que en aquest cas apreciem cap contradicció rellevant.

La STC de 12.11.90 ja va reconèixer l'aptitud de la declaració de la persona lesionada com a element provatori adient per a destruir el principi constitucional de presumpció d'innocència previst en l' art. 24 de la CE , en especial , si reuneix la doble condició objectiva de testimoni directe presencial de l'agressió i la subjectiva de ser funcionari públic. Les més recents sentències de 16.06.99 i 4.3.04 ens han recordat que el tribunal ha de ponderar amb equitat la coherència i fiabilitat de les declaracions dels testimonis, tot partint de la consideració que si es tracta de funcionaris públics en l'exercici de les seves funcions reglamentaries, gaudeixen ' prima facie' de credibilitat objectiva llevat que es demostri van actuar sota la influència de mòbils espuris que permetin inferir manca d'imparcialitat. La conseqüència jurídica és obvia: si hi ha sospites que concorren aquests mòbils il·legítims, escau a la defensa aportar a judici proves o indicis que així ho acreditin. No ha estat pas així, puix que el recurrent s'ha limitat a intentar desacreditar als quatre funcionaris de forma genèrica, tot afirmant que van actuar de forma desproporcionada.

El més cert, tanmateix, és que només ells van resultar lesionats, com palesa la documental mèdica i pericial forense practicades, cosa que demostra l'abast de la violència emprada per l'acusat.

Partint doncs de les esmentades declaracions testificals en el plenari, lícites com a font de prova, coherents amb allò que ja van declarar en l'atestat, i emparades per la presumpció d'objectivitat inherent a tota funció pública, el jutge penal dedueix mitjançant un simple sil·logisme lògic racional , seguint les pautes interpretatives de l' art. 741 Lecrim ., que tots tres acusats van executar de forma successiva una escomesa física injustificada sobre els funcionaris policials que van acudir al domicili on s'estava desenvolupant l'incident, la qual cosa compleix tots els elements objectius i subjectius del delicte d'atemptat ( art. 551.1 CP ) i el de lesions ( art. 147.1 CP ) en règim de concurs ideal, així com les faltes connexes ( art. 617.1er) per les quals ha estat condemnat.

II.-El següent motiu concurrent dels recursos, planteja infracció de llei per aplicació indeguda de la segona norma legal esmentada, i reclama subsidiàriament que s'apliqui al cas l'eximent de legítima defensa prevista en l' art. 20.4t del Codi Penal , puix es va limitar a defensar-se sense saber qui era la persona -funcionari policial- que l'estava subjectant pel darrera.

La tesis de la defensa planteja així una legítima defensa putativa, que en molt poques ocasions ha estat admesa per la jurisprudència del Tribunal Suprem, atesa la dificultat de provar la concurrència de la circumstància subjectiva eximent de la culpabilitat.

No cal dir que el fracàs de l'anterior motiu i conseqüent rebuig a modificar el relat de fets provats, comporta inexorablement la desestimació d'aquesta pretensió jurídica.

La Sala ja ha matisat en el primer fonament de dret d'aquesta resolució que cap de les accions físiques lesives executades per l'acusat estava emparada per una causa de justificació. Malgrat la insistència de la defensa en aquest punt, ni s'ha acreditat una hipotètica provocació prèvia per part dels Agents, ni tampoc que fessin ús de la força física més enllà de l'estricta proporcionalitat necessària ( art. 20.4 de la LO 15/03 de 25 de novembre ), ni que l'autor de l'atac ignorés que les persones que l'estaven immobilitzant fossin Agents de l'Autoritat. En el recurs no s'explica pas com es possible que algú no s'adoni d'aquesta dada - principi d'autoritat legítim- si els Agents anaven uniformats.

No es compleixen cap dels tres requisits que exigeix l'esmentada norma, d'acord amb el que recull la STS de 7 d'abril de 2001 , per a poder apreciar la legítima defensa que demana, i per tant caldrà ratificar íntegrament la condemna.

III.-En quan a la reducció de la mètrica penològica, d'acord amb el que recull l' art. 66.1er de la LO 5/10 de 22 de juny , la pena imposada es plenament equitativa, i escau mantenir-la atès que estem davant de dos delictes greus en règim concursal ideal. És més, el tribunal considera que la jutge penal ha estat prou benèvola atesa la gravetat de la lesió ocasionada a un dels funcionaris públics.

IV.-Finalment, i en relació a la responsabilitat civil individualitzada en favor del GU NUM000 , considerem ajustada a dret la quantia fixada pels 225 dies d'ILT i també la puntuació ( 3 punts) del Barem indemnitzatori atorgat en la sentència d'instància, a l'empara del que permet l' art. 109 CP , raó per la qual escau mantenir-les.

Les costes processals generades en aquesta segona instància es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat processal en la part recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés de general aplicació al cas, prèvia la preceptiva deliberació i votació, decidim la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel.lació interposat per la defensa de l'acusat Domingo contra la sentència condemnatòria dictada en data 7 de març de 2013 pel Jutjat Penal nº 25 dels de Barcelona, hem de CONFIRMAR i CONFIRMEMíntegrament l'esmentada resolució, tot declarant d'ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi cap recurs ordinari. Tot seguit, retorneu les actuacions originals al jutjat penal de procedència per a la seva execució d'acord amb el dret.

Deixeu-ne Testimoniatge en el rotlle d'apel·lació incoat en aquest tribunal i arxiveu-lo sense més tràmits.

Així ho pronunciem i signem els/la magistrats/ada resenyats a la capçalera.

E/.

PUBLICACIÓ.-L'anterior sentència ha estat llegida en el dia d'avui i en audiència pública per l'Il.lm Sr. magistrat ponent. En dono fe. La secretaria judicial.

-